Ara farà un any ja en se’n va parlar breument al fòrum (aquí i aquí), però la proposta val prou la pena perquè li dediquem un article específic. La diferència entre una fotografia antiga i una fotografia clàssica és que aquesta darrera no serà mai antiga, ja que ens seguirà transmetent sempre les sensacions i les reaccions que ens transmetria si fos una imatge d’actualitat. I és això, precisament, el que permet que se’n puguin fer relectures i reinterpretacions, ja que finalment aquest fet sols és possible si es manté viva la seva validesa.

I és en aquest sentit que Mike Stimpson ens mostra la seva proposta: la reinterpretació de fotografies clàssiques… Feta amb ninots de Lego! Stimpson s’auto-defineix com a admirador d’Ansel Adams i de Cartier-Bresson, però la seva galeria d’imatges va molt més enllà, amb versions de fotografies com la de l‘arribada de l’home a la Lluna, la dels obrers dels gratacels de Charles Ebbets, o fins i tot la noia afganesa de Steve McCurry.

Si voleu veure la seva col·lecció completa, podeu fer-ho a la seva web, o a la seva galeria al Flickr. I si sou usuaris de Twitter, podeu seguir l’autor a la seva pàgina del servei de microblocs.

Karl Blossfeldt (1865-1932) va començar a estudiar escultura l’any 1881 i a treballar en una farga on feien motllos amb motius vegetals per a la ornamentació de portes i reixes metàl·liques i materials decoratius per a la construcció.

Aquest contacte amb les arts, amb l’aprenentatge al voltant de la escultura a la Escola d’Arts aplicades de Berlín, juntament amb la visió botànica dels treballs en ferro a la farga, varen anar gravant a la seva imaginació un món relacionat amb les plantes que el va apassionar fins el punt de convertir-se  en el primer –i segurament l’únic- fotògraf dedicat sistemàticament a fotografiar plantes. De fet, ell mateix es considerava més un fanàtic de les plantes que un fotògraf, i  mai va sentir la necessitat de proclamar-se en cap moment com un artista i sí, en canvi, a prendre’s la seva feina com un ofici purament tècnic i manual.

La seva primera incursió en el tema vegetal, directament relacionat amb la fotografia, va sorgir a partir d’una proposta del professor Moritz Meurer, encarregat d’un projecte oficial per la renovació del concepte i del catàleg de motius decoratius aplicats a temes artesanals i industrials. Amb ell,  Karl Blossfeldt, va viatjar a Itàlia, Grècia i el Nord d’Àfrica per tal de seguir les petjades de l’art clàssic i de trobar nous camins a partir de l’estudi de la flora i la vegetació de diferents països i indrets.

A partir d’aquest moment, i durant la resta de la seva vida, va anar classificant i observant els detalls botànics de tot el que veia amb una sorprenent constància. Una constància i metodologia que va produir més de 6000 negatius, numerats i amb la corresponent nomenclatura amb llatí de cada una de les imatges.

Fotogràficament parlant, encara que als inicis i d’una manera inconscient, es va situar dins el moviment anomenat com a Nova Objectivitat , que compartia a Europa els principis i objectius d’un altre grup de fotògrafs americans que s’avien organitzat al voltant del grup F/64. Es tractava d’abandonar qualsevol influència del romanticisme i pictorialisme que predominava en aquell moment i mirar les coses, la realitat, d’una forma totalment objectiva i despullada de qualsevol artifici.

Karl Blossfeldt veia les seves imatges com a material de treball i d’aprenentatge i no com a obres d’art autònomes. Treballava amb una càmera que es va fabricar ell mateix per aconseguir l’efecte de grandiositat que podem veure en les seves fotografies a partir de detalls mínims de llavors, flors seques, formes vegetals de tot tipus i amb una predilecció pel que en podríem dir “males herbes”.

A partir de models dels “Herbaris clàssics” va convertir els vegetals en substàncies “dures” i quasi metàl·liques per tal de portar-les cap el terreny de motiu ornamental que l’interessava. Utilitzava sempre un mateix procediment: situar els models – les plantes- sobre un fons neutre, negre o blanc, utilitzava la llum natural i colocant sempre la càmera paralela al motiu.

Encara que molts escriptors i fotògrafs de la època el varen situar com un dels puntals de la fotografia alemanya del moment, fins a la fi de la seva vida no va tenir el reconeixement que realment es mereixia. L’any 1925 es varen exposar per primer cop les seves fotografies gràcies a la iniciativa d’un galerista, Karl Nierendorf, que va reunir una bona part de la seva obra. Al 1928 es va publicar “Formes Originals de l’Art”, un llibre que va tenir molt èxit, i més tard, l’any de la seva mort, va aparèixer “El meravellós jardí de la natura”. Abans doncs, únicament Laszlo Moholy Nagy l’havia inclòs en una important mostra a Stuttgart l’any 1929 “Film und Foto” i un intel·lectual com Walter Benjamin el va situar, juntament amb els surrealistes i els integrants de la “Nova Objectivitat” com un pilar de la fotografia del moment.

La paradoxa de Blossfeldt consisteix en el fet que es va convertir en un avantguardista en contra de la seva pròpia voluntat. Ell amb les seves fotografies rigoroses i minimalistes es considerava un enemic de l’art abstracte i, en canvi, va arribar a ser considerat com un dels pares de la fotografia abstracta.  Mai ningú, abans de Blossfeldt, havia fotografiat així la natura, fent un treball purament de taller, aïllant les plantes del seu entorn natural i reduint-les a elements formalment interessants i estèticament impecables.

L’editorial Taschen va editar una mena d’antologia de la seva obra amb un recull de tot el que s’havia publicat anteriorment de l’autor,  i podem gaudir en aquesta galeria d’una mostra força representativa del seu treball.

Durant la segona setmana de març de 2009 vam poder gaudir d’una sèrie d’articles molt variats, un xic de tot: una exposició, un estudi sobre un pintor, tècnica fotogràfica, material… No us perdeu les coses que vam comentar ara fa un any. Val la pena recordar-les, o veure-les per primera vegada si no sou dels més veterans a espaifotografic.

• Pel que fa al material vam veure uns invents nous per a la fotografia: un microscopi que es pot acoblar al cos d’una càmera rèflex Nikon i un mirall per a veure la pantalla LCD des de qualsevol angle.
• L’activitat de la setmana era una exposició sobre l’evolució del retrat a la galeria Kowasa.
• La dada històrica és l’estudi de Roberta Lapucci que afirmava que Caravaggio podria haver estat el primer fotograf?
• A des de Rússia, pels camarades fotògrafs us parlàvem de càmeres russes de fa unes quantes dècades.
• Quant a la tècnica, a l’Elecció del filtre degradat s’explicava quin tipus de filtre fer servir i com, segons la situació.
• També referent a la tècnica, però més espectacular és l’article sobre el High Altitude Balloning, que consisteix a deixar anar un globus equipat amb una càmera per a que faci fotografies des de milers de metres d’alçada.

No fa gaire que sóc usuari del X-Rite Color Checker Passport i sincerament n’estic satisfet. M’ajuda en l’intent de gestionar millor el color.

Al final, aconseguir una fotografia per sobre de la mitjana (ep! ara parlo de qüestions purament tècniques) depèn de la suma de petits matisos, oi? I almenys aquests (una mínima gestió del color) va bé tenir-los controlats. És imprescindible gestionar correctament el color per gaudir fent fotos? Evidentment que no! Però si vols assolir un cert grau de fidelitat entre el que veus, el que reculls i el que ensenyes, llavors sí que comença a ser imprescindible.

Perquè ajuda aquesta eina (i altres de semblants)? Home, primer perquè permet fer un perfil específic de la càmera (és força fàcil), la qual cosa permet una separació de colors més acurada ja d’origen. Segon, perquè el mateix estri (molt petit i portable) permet fer bons balanços de blanc allà on estiguis treballant en cada moment. Que això segon es pot fer amb carta gris més simple? Sí, i tant, però el Color Checker està força protegit i és força compacte. Va prou bé, tot i que suposo que hi deu haver altres productes semblants que també fan aquesta funció la mar de bé.

Però en fi, anem al gra: per què parlo ara d’això? Per varies raons: la primera és que he vist a DSLR magazine que fan una mena de concurs on es pot guanyar un d’aquests estris, que ho sapigueu (i si hi participeu, que tingueu sort); i segon per abundar en la idea (és la meva opinió, és clar) que si volem seguir una corba d’aprenentatge creixent pel que fa a tècnica fotogràfica i assolir certes fites, ho vulguem o no, haurem d’intentar gestionar el millor que puguem el tema del color (pantalla adequada, calibrador de pantalla, perfil de la càmera, balanços de blancs acurats… I suma i segueix quan vols imprimir imatges fidels a la realitat, o millor dit, a la realitat que veus a la pantalla).

En relació amb això, nomes recordar-vos que recentment s’ha parlat amb molt de coneixement de causa d’aquest tema, val la pena donar-hi un cop d’ull, per més que a priori pugui semblar una temàtica feixuga.

Els fotografs Adolfo Zerkowitz i el seu fill Alfredo Zerkowitz es varen dedicar entre 1915 i 1950 el primer i de 1950 a 1980 el segon, a crear una de les col·leccions gràfiques mes complertes de Catalunya, i podríem dir que de tot l’Estat.

La major part son postals de la ciutat de Barcelona però hi podrem trobar també una bona mostra de moltes de les poblacions catalanes.

Amb l’objectiu de donar continuïtat i compartir aquestes imatges històriques, s’està digitalitzant tot l’arxiu, que consta d’unes 65.000 fotografies. De moment s’en poden veure unes 2.000 de Barcelona.

La família és qui ha portat a terme aquesta gran tasca, a la que no posen data de finalització i que potser podrem ajudar, col·laborant, demanant alguna ampliació o còpia digital. Endavant doncs…

Podeu veure tot el que hi ha fins ara, la història d’aquests dos fotògrafs, i altres continguts, a la pàgina www.zerkowitz.es

No se li escapa a ningú que un dels àmbits en el que internet ens pot resultar més útil és en l’aprenentatge de les més diverses coses. Si ens centrem en la nostra afició, la fotografia, els recursos educatius que podem trobar a la xarxa són virtualment inacabables. És clar que, davant d’una oferta tan gran, també és important triar el gra de la palla i esbrinar el que realment té uns mínims de qualitat i fiabilitat. En aquest sentit, alhora de trobar tutorials de certa consistència i serietat, sovint el més pràctic i senzill és anar directament a la font.

I quina és aquesta font? Si parlem de tutorials i altres recursos sobre Photoshop i Lightroom, per exemple, no hi ha cap dubte: Adobe, el pare de les criatures. “Papà Adobe” ens ofereix tot un canal de televisió, o així di diuen ells, en el que podem trobar vídeo-tutorials de gran qualitat pràcticament de tots els productes de la casa. Òbviament, Photoshop i Lightroom, dos de les joies de la corona, hi estan magníficament representats.

Com a mostra, podeu començar veient com extreure un model d’una fotografia d’estudi feta amb fons de croma per tal d’aplicar un altre fons, una tècnica molt freqüent actualment en fotografia publicitaria, per exemple. O aprendre com es pot aconseguir un efecte d’enfocament sel·lectiu amb els objectes intel·ligents de Photoshop.

Així doncs, si teniu cert esperit autodidacta i us estimeu més mirar que llegir, a Adobe.TV hi podeu trobar una bona col·lecció de vídeos que us mostraran pas a pas alguns dels secrets i tècniques més interessants de dos de les eines dominants de l’edició i gestió d’imatges i fotografies.

Malauradament, res no és perfecte i al final tot té alguna pega: el idioma. Ara bé, sempre us ho podeu mirar des de la vessant positiva: a més d’aprendre un bon munt de tècniques i astúcies que podreu aplicar a l’edició de les vostres fotografies, també practicareu l’anglès. I tot plegat gratis!

Aquests darrers dies al fòrum hem pogut veure, entre d’altres, aquestes fotografies:

• Phil, continguda en aquest fil, de la categoria Retrat i Gent.
• La Seu d’Ègara, continguda en aquest fil, de la categoria Altres.
• La mujer de rojo, continguda en aquest fil, de la categoria Paisatge.
• Amb una mica de neu hi ha prou, en aquest fil també de Paisatge.

Òbviament, un dels temes més fotografiats de la setmana ha estat la gran nevada del dilluns i els seus efectes a diversos indrets del país, com per exemple: Badalona, Barcelona, Tarrassa, Molins de Rei i Sant Feliu del Llobregat i Vilassar de Dalt (durant la nevada i l’endemà).

A part de les fotos, hem parlat entre altres coses d’això:

• De com modificar les dimensions d’una imatge, de la manera més adequada.

I recordeu, que a Ef tenim força iniciatives en marxa, que potser us poden interessar:

• Aquesta vegada el Tema Setmanal és “Neteja“. I aquí la galeria de les millor valorades dels temes setmanals anteriors.
• El corrEFoto del mes de març ja va a tot tall!
• Aprèn amb l’Operació Raw del mes de març. Vols saber com funciona? Fes clic aquí.
• Vegeu les galeries dels usuaris d’Ef. És molt fàcil (i gratuït) tenir també la teva.

De tots són prou conegudes les imatges de Dorothea Lange, o de Walquer Evans, sobre la població nordamericana en temps de la Gran Depressió dels anys trenta del segle XX. El que no és tant conegut és el context que facilità que aquests, i altres fotògrafs, duguessin a terme la ingent tasca de documentació fotoperiodística que avui podem veure. I aquest context no fou altre que el de la Farm Security Administration.

La Farm Security Administration va ser un pla iniciat entre el 1933 i el 1935 per l’administració de Franklin Delano Roosevelt, en el context del New Deal, amb l’objectiu de combatre l’extrema pobresa del sector agrari americà. Aquest pla incloïa una profunda reforma agrària, centrada en la concentració parcel·lària i la compra de granges que no eren rendibles. A més, dedicà part del pressupost també a la modernització de les explotacions, així com a la formació dels pagesos i grangers, i la substitució de maquinària obsoleta.

És precisament la Farm Security Administration qui, a partir del 1935, creà la Divisó d’Informació, amb un programa específic de fotografia, dirigit per Roy Stryker, autor de la divisa “Mostrar Amèrica als americans” (Introducing America to Americans).

Aquest programa comptà amb una llista excepcional de fotògrafs. A banda dels dos que hem esmentat a l’inici, cal afegir-hi Charlotte Brooks, Esther Bubley, Marjory Collins, Harold Corsini, Arnold Eagle, Theodor Jung, Sol Libsohn, Carl Mydans, Martha McMillan Roberts, Edwin Rosskam, Louise Rosskam, Richard Saunders, Ben Shahn, Jack Delano, Sheldon Dick, Russell Lee, Gordon Parks, Arthur Rothstein, John Vachon o Marion Post Wolcott.

En total, es calcula que es recolliren 250.000 imatges en blanc i negre, i 1.600 imatges en color. Una tasca excepcional de documentació, que ha passat, per mèrits evidents, a la història de la fotografia.

Si voleu veure’n alguna mostra, a la web de la Llibreria del Congrés hi ha disponibles 164.000 imatges en blanc i negre, i les 1.600 imatges en color. Podeu accedir-hi a través d’aquest enllaç o, si preferiu una tria, d’aquesta notícia de l’Euskal Argazkilaritza-Erakundea.

L’exposició de fotografies  ‘Fragments d’un any’ s’organitza al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) a València des de fa set anys. Aquest any reunia les 91 fotografies més destacades del 2009 a la Comunitat Valenciana fetes per 38 professionals del periodisme gràfic valencià.

Poc després de la inauguració dijous passat, alguns responsables del Partit Popular ja varen manifestar la seva disconformitat amb algunes de les imatges exposades, ja que n’hi havien que estaven vinculades al cas Gürtel. Tot seguit la Diputació de València, governada pel mateix partit va decidir eliminar deu de les fotografies presentades, tot i que ja havien sigut publicades en el seu moment. Això va fer que la Unió de Periodistes Valencians decidís retirar la totalitat de l’exposició.

Des de Madrid, el president de la Asociación de la Prensa de Madrid (APM), Fernando González Urbaneja, va oferir la seu d’aquesta entitat per a mostrar l’exposició i ha convidat a la resta d’associacions de periodistes a que facin el mateix i pel que sembla la cosa ha tingut tal repercussió, que l’exposició ja està previst que es vegi a 30 llocs més, i també inclòs a València.

Ahir mateix, en un gest que l’honra, el director del MUVIM Romà de la Calle va anunciar la seva dimissió per no compartir la decisió de censurar l’exposició.

Alguns, pel que sembla, encara no entenen que això de la censura es d’altres temps i que el que han fet ha estat multiplicar per molt la difusió que tindrà el que precisament ells no volien que veiéssim.

Que no canviïn mai, així sempre sabrem de quin peu calcen.

Aquí podeu veure les fotografies censurades. Ho hem vist a El País.