El matrimoni format per Bernd i Hilla Becher va influït de tal manera en la fotografia de l’últim terç del segle XX que hi ha qui els ha qualificat dels pares de la fotografia contemporània i això no sembla pas que sigui poca cosa.
Als anys 60 la dimensió artística de la fotografia encara es negava o es posava sota el dictat estètic de la pintura. Va ser llavors quan els Becher van tallar amb aquesta concepció, rebutjant la fotografia subjectiva, amb Otto Steinert al cap davant. La Subjektive Fotografie pretenia una fotografia marcadament expressiva, en què les intencions creatives de l’autor ressaltessin per sobre del motiu principal.
Bernd i Hilla Becher es van conèixer el 1957 i el 1959 van començar a fotografiar i documentar de manera sistemàtica les diferents tipologies i objectes industrials. Amb una càmera Linhoff, van recórrer la conca del Ruhr, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, el centre de França, Anglaterra i el 1972 van creuar l’Atlàntic fins EUA, per fotografiar les regions industrials de Pennsilvània.
Totes les fotografies les realitzaren seguint unes pautes i paràmetres molt definits, ja que empraven una càmera de gran format que situaven sempre en punts de vista elevats, en un pla perpendicular i frontal a l’objecte que retrataven. Les condicions de llum havien de ser homogènies de manera que sempre treballaven amb el cel ennuvolat i sempre eren en blanc i negre. La composició de la fotografia era ben simple, ja que l’objecte fotografiat ocupava el centre, permetent així mostrar tot l’entorn.
El rigor per documentar i catalogar aquest tipus de construccions és tan obsessiu que transfereix a les imatges un caràcter enciclopèdic.
El propòsit de la fotografia dels Becher és el de mostrar la realitat de manera objectiva, sense necessitat de projectar-hi sentiments, que sigui el propi objecte qui s’expressi lliurement.
Després d’ordenar i sistematitzar l’enorme col.lecció de fotos que posseïen, van catalogar les formes de les construccions amb les seves varietats i subespècies, això ho varen anomenar Tipologies. Aquestes son famílies d’objectes formant mosaics rítmics i repetitius de paisatges o estructures en els que apareixen gasòmetres, dipòsits d’aigua, torres de refrigeració, etc
Per trobar els antecedents de l’obra dels Becher ens hem de remuntar als anys 20-30, en el llenguatge documental de fotògrafs alemanys marcadament realistes i sistemàtics com Karl Blossfeldt i August Sander.
L’obra dels Becher, donada la seva objectiva i rígida estètica, en un principi només va ser valorada per enginyers i arquitectes i les seves obres van ser qualificades “d’avorrides”, però els Becher no van variar gens ni mica la seva actitud estètica ni el caràcter de la seva obra.
El 1969, publicaren el seu primer llibre sota el títol de Anonyme Skulptur: Eine Typologie Technische Baute i des de llavors la seva obra es va fer un lloc a les exposicions i catàlegs d’art. Avui en dia la seva obra esta representada en diversos museus, tant alemanys com internacionals, entre ells la Tate Gallery de Londres, el Museum of Modern Art i el Metropolitan Museum of Art de Nova York.
A Bernd Becher se’l considera un mestre de la nova objectivitat des que va ser nomenat el 1976 professor i catedràtic de fotografia a la Düsseldorfer Kunstakademie, aconseguint influir en tota una generació d’artistes contemporanis de la talla d’Andreas Gursky, Axel Hütte, Thomas Ruff, Candida Höfer o Thomas Struth i més enllà d’això a d’altres que els varen seguir.
En posteriors articles veurem qui son aquests afamats artistes, i el llegat i la influència que han tingut en varies generacions de fotògrafs moderns. Avui, desprès de mig segle, continua viu l’esperit dels Becher, ja veurem perquè.
(El Javascript està desactivat o tens una versió anticuada del Adobe Flash Player. Sisplau, instal·la la darrera versió del Flash Player.)
Durant molts anys, al poble de Sort, al Pallars, només va haver-hi un sol fotògraf. O una sola fotògrafa. Eren el llinatge format per Leonardo Vives, l’iniciador, Maties Rafel, el seu cunyat i continuador i, des de 1944, Roser Rafel, filla d’aquest darrer i coneguda popularment com a “Roser de Maties”.
