Una noia maca vestida amb roba bonica, fotografiada contra un fons blanc, sempre semblarà un retrat de moda. Al fotografiar moda en una localització natural aquesta sempre tindrà més possibilitats, on la línia entre fotografia de moda i documental pot ser de vegades confusa.
En 1993 vaig fotografiar a Kate Moss en el seu propi pis per Vogue UK (foto 1 i 2). En aquell context de revista de moda les imatges semblaven tenir un caire documental i quan van ser publicades, van causar certa fricció i disconformitat. Es va dir, degut al xoc que aquestes fotografies van causar, que la seva incursió en el món de la moda era com si un punk passat de voltes es presentés en un ball d’etiqueta.
La fotografia de Georgina Cooper publicada en Diari, 2000 (foto 3), va anar més enllà de la frontera entre moda, documental i art. Quan es crea una relació entre entre el subjecte i el fotògraf, té lloc una interacció natural, fent les imatges més íntimes, revelant vida en els ulls de la persona que és fotografiada i que és primordial. Com va passar en les fotos de Kate, Rose i Georgina.
La fotografia de Kristen, 2000, amb el vestit rosa tombada en el sofà (foto 4) es va prendre en un bloc de pisos abandonat pendent de demolició. Es va col·locar aquest sofà que entonava amb la decoració de la sala. La teixidura raguda del vestit semblava harmonitzar amb el paper esquinçat de la paret darrere d’ell, deixant entreveure i barrejant el caos i la violència oculta en les restes de les vides de les persones, mentre el plàcid somriure de Kristen jeu il·luminant la tristesa de la situació.
El vestit rosa sembla una peça usada, pero és, de fet, una creació de John Galliano. Crec que no pot haver bellesa real sense decadència.
La fotografia de Tania, 1995 (foto 5), la mostra asseguda en el llit, amb aspecte trist com si la hi anessin a menjar les factures, tractant de distreure’s en realitat amb el compte dels sandvitxos que havíem menjat aquest dia en l’habitació de l’hotel. Sense aquesta informació, l´espectador hagués assumit fàcilment altra causa possible de la seva tristesa.
La fotografia de Ben para Vogue UK, 2003 (foto 6), va ser presa en el cabaret Lido de París. Aquesta foto mostra a Ben, amb llum ambiental, mirant en el mirall com una dona major roman després d’ella arreglant part d’un vestit. El context de moda d’aquesta fotografia sembla ambigu perquè Ben està situada en els bastidors d’un cabaret, vestida com una vedette.
Quan una noia no ha treballat mai com model, donarà la seva pròpia personalitat al fotògraf perquè no coneix gens diferent a ella mateixa.
En la fotografia de Rose para el Uomo Vogue, 1993 (foto 7 i 8), una revista de moda masculina, es va cuidar l’estilisme i es va tallar els cabells a Rose para donar-li una aparença més andrògina i desdibuixar la seva sexualitat. Rose està dempeus, badant, semblant avorrida i de mala gana. Va dur el seu temps prendre aquesta fotografia, esperant que Rose brindés la seva pròpia personalitat i expressió en les imatges.
Després, la imatge de Rose parpellejant canviant la seva aparença altra vegada, dóna la sensació de veure a un noi jove sota l’efecte d’alguna droga (foto 9).
Oscar Wilde va dir una vegada “ser natural és una posi realment difícil de mantenir”.
Font: “Face of Fashion” de Susan Bright 2007 National Portrait Gallery, Londres
Corinne Day (nascuda en 1965) és una fotògrafa britànica, la influència de la qual en l’estil i la percepció de la fotografia de principis de la dècada dels 90 ha estat immens.
Com fotògrafa autodidacta, Day va aportar una mirada de tall documental a la fotografia de moda de llavors, en la qual sovint s’incloïen elements biogràfics. Day és coneguda per les llargues i estretes relacions que tenia amb moltes de les seves models (la més famosa Kate Moss), que s’han traduït en retrats francs i íntims. La més notable d’aquestes relacions està en les fotografies de Moss en la 3 ª edició de l´”Estiu de l´Amor” de la revista FACE, en 1990.
El particular punt de vista de Day va il·lustrar les revista de tendències i moda dels 90, arribant a ser reconeguda internacionalment.
En 1993 va fotografiar a Kate Moss en el seu propi apartament per Vogue UK. En el context d’una revista de moda les imatges semblaven tenir un caire documental i quan van ser publicades van causar certa fricció i disconformitat.
Del 94 al 2000 Day va usar gran part del seu temps lliure prenent fotografies per al seu primer llibre, Diari (Kruse Verlag , 2000), un registre visual intensament personal de la seva vida i amics. És de vegades una mica ombrívol i trist però també és una poètica i honesta crònica de vides joves.
Per mi hi ha dues paraules estretament lligades al nom de Corinne que vénen a la meva ment immediata i irremeiablement cada vegada que veig, llegeixo o escolto fotografia i/o nom de Corinne Day. Aquestes paraules són: Nan Goldin.
Day va suposar per a la fotografia de moda una mica semblant a la fita que va marcar Goldin en la fotografia personal o d’autor dels 80. La fotografia de Day dels 90 va suposar una ruptura amb el tall clàssic de la fotografia de moda de llavors. Day presentava a noies, models, en posis i moments espontanis i desfavoridors. Moments d’avorriment, tristesa, irritabilitat i empipament eren una mica inusuals en revistes de moda com Vogue, pel que va causar en un primer moment una commoció en el món de la fotografia de moda.
La màgia de la fotografia de Day està intrínsecament lligada a la mateixa màgia que emana de la fotografia de Goldin. Mostra a noies, més enllà del fet que siguin models, des d’un punt de vista totalment sincer, sense artificis, d’una manera que fins i tot de vegades, pot resultar fins i tot dur i cruel.
Day manté estretes relacions amb les seves models fins al punt que assoleix tal naturalitat d’elles que el resultat és, sense més, el retrat de la pròpia personalitat de la noia fotografiada, deixant fins i tot relegat a un segon pla el motiu principal de la seva fotografia, la roba. En ocasions, aquella fotografia de Day de principis dels 90, recorda i fins i tot poden arribar a creuar-se en la memòria amb molts dels retrats que Goldin ens mostra a través del seu diari personal.
Corinne Day segueix sent en l’actualitat una fotògrafa que marca tendències, treballant per a grans marques i revistes de moda i fent reportatges per Vogue en les versions UK, Itàlia i Japó.
De les seves exposicions destaquen les mostrades en la National Portrait Gallery, Victoria & Albert Museum, Tate Modern, Saatchi Gallery, The Science Museum, The Design Museum, Photographers Gallery, Gimpel Fils London i inclosa en The Andy Warhol Eshibition en el Withney Museum NY.
És difícil no obstant això trobar informació i/o fotos d’aquella fotografia trencadora de Day en els 90. En la seva pàgina web, es poden veure moltes de les seves últimes fotografies però per a veure imatges anteriors cal acudir a bibliografia.
Es poden trobar originals a internet, però em temo que a preus bastant alts, rondant els 300 dòlars, i gairebé sempre de segona mà (encara que en bon estat) però hi ha la possibilitat d’aconseguir, com vaig fer jo, el llibre de qual està extret el text de Day que encapçala l’article.
donrojas76
Comentaris