avatar

Giorgio Miceli, una visió íntima

rocasTal com varem comentar a la noticia de l’aniversari d’espaifotogràfic, aquest cap de setmana traslladem la web a un nou servidor i, per això, tan sols estarà operativa a nivell de lectura, no es podrà escriure cap entrada al fòrum ni entrar comentaris a les noticies.

Per aquest motiu fem una excepció i no publiquem la secció habitual de “El Fotoblog de la setmana” i us volem presentar el treball d’un company del nostre amic Sirius, en Giorgio Miceli, que ens convida a entrar a la seva web a partir d’un text, a modo de presentació, on ell mateix ens comenta les seves sensacions i la manera particular de conviure amb la fotografia.

Os deixem doncs amb aquest text, molt agradable de llegir i que s’adiu molt bé amb el títol de la seva pàgina: “An Intimate Vision”

Presentació

Haig de confessar  que aquesta invitació, per part de l’amic Antoni (Sirius al fòrum) de presentar els meus treballs en aquesta interessant web, ha estat per a mi un motiu d’orgull i satisfacció personal.

Com sempre em passa al moment d’exposar els meus treballs i visió fotogràfica, m’envaeixen diferents dubtes: que es pot expressar de nou i a la vegada original a les meves imatges entre els milions a les que podem accedir avui dia?, com fer per que un observador que ni tan sols em coneix entri en sintonia amb les meves emocions?

abstraccion-minera-1Estic plenament convençut de que el verdader repte en la fotografia continua estan el mateix de sempre, quelcom que es comú a qualsevol art gràfica, i es centra en les emocions, en saber experimentar-les personalment a l’hora de la presa i després aconseguir transmetre-les a l’observador.

També gràcies a les eines de retoc i post procés cada vegada més potents i “user friendly”, avui dia l’espectacularitat a la fotografia resta a l’abast de qualsevol que estigui disposat a invertir diners i temps lliure. Però quan aquest arsenal de retoc s’uneix a la imperícia fotogràfica de base i el mal gust, ens fiquem de ple en el que considero costat fosc de la fotografia actual, amb el que la conseqüència negativa no es tant la proliferació d’imatges de qualitat dubtosa, si no la confusió que aquestes generen en l’observador , que entre tant soroll tal vegada perdi la capacitat d’escoltar determinades veus més subtils però molt més entonades.

No soc pas un purista ni estic en absolut en contra del retoc fotogràfic, reconec que hi ha verdaders artistes allà fora i de fet, en ocasions ho faig servir, però sempre com a eina d’expressió, com arranjament d’un tema musical que ja sona per si mateix.

No veig massa llunyà el dia en que tothom podrà realitzar fotografies impactats a la carta, sense tan sols trepitjar el carrer. Però, tindran aquestes imatges un ànima? I aquí em repeteixo: entre l’al·luvió de fotografies, assolirem la capacitat de llegir ànima i emocions a les imatges?

Aquestes són les inquietuds a les que m’enfronto cada vegada que em poso darrera d’una càmera. El mateix que seure davant un llenç en blanc. Això ho dic per que la meva afició ha estat sempre la pintura.

la-cala

Fins fa tres o quatre anys utilitzava la fotografia exclusivament com a suport a la pintura. Amb l’arribada de la era digital, em vaig adonar que les grans possibilitats d’expressió que aquest mitjà pot tenir, i avui dia la fotografia s’enduu quasi tot el meu temps lliure.

Igual que a la pintura, la parcel·la en la que més a gust em bellugo és el paisatge i la natura en general. Tot sovint penso que en el fons, allò d’emportar-me una càmera sigui més aviat un pretext, un estímul més per apropar-me sempre que em sigui possible a la natura, de la qual gaudeixo com un nen petit.

Per a mi, allò de presenciar i tractar de capturar els subtils canvis de llums i ombres, tonalitats i colors, onades i vegetació animades pel vent, representen la mateixa vida, les pulsacions vitals de la biosfera de la que en aquests moments em complau sentir-me part.

la-luz-que-nos-guiaI és la mateixa natura la qual s’encarrega al mateix temps de recordar-me de que soc simplement un invitat a l’escenari, i amb temporal llicència, al qual li està permès tan sols interpretar la grandesa de l’esdeveniment, però mai comprendre-la del tot. Aquí entren en joc la màgia de la fotografia, la seva capacitat de congelar en el temps fragments de temps i llocs, que a l’instant següent ja no existeixen ni tornaran mai més a existir.

El que aquí us presento són imatges d’aquests moments que he presenciat. Em consideraré molt afortunat si tan sols una fracció de la passió amb la que han estat realitzades arriba als que em facin do de la seva visita.

Giorgio Miceli.

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Giorgio Miceli, una visió íntima”

  1. Gràcies companys d’EF per considerar aquesta obra d’un bon amic… espero i desitjo que us hagi agradat.

    Salut!!