Les rutes de navegació a internet són extenses i aleatòries, i a vegades et porten a ports molt interessants. No fa pas massa, vaig trobar-me d’aquesta manera amb la web d’una fotògrafa que no coneixia i l’obra de la qual em va agradar molt. És el treball de la Julie Rey, una fotògrafa francesa de Bordeaux que domina amb contundència el retrat, el paisatge, el macro… Sembla que les seves limitacions creatives són més aviat petites.
Us recomano que visiteu la seva galeria (també el seu blog, si voleu estar al dia), i que ho feu en algun moment que hagueu aconseguit trobar la calma suficient al vostre voltant, perquè és d’aquelles amb les quals val la pena parar un moment, asseure’s i mirar amb tranquil·litat. No hi trobareu HDR ni tractaments estridents, però sí molts de punts de vista creatius, i tractaments agosarats en alguna ocasió i en d’altres absolutament naturals, però amb aquell plus, que no saps com, però el que cal ressaltar ho està perfectament.
Actualment ja es dedica professionalment a aquest mon (treballa per la revista ELLE i també pel seu compte), però no penseu que fa gaire que s’hi va endinsar, com descobrireu més endavant.
A més de presentar-vos i proposar-vos la seva galeria, vaig pensar que saber-ne una mica més de l’artista, i poder posar ni que sigui mínimament en context la seva obra, aporta una mica més també al lector i és així que vaig decidir preguntar-li algunes coses, que ens respon a continuació.
Ens podries parlar breument de tu mateixa?
Estic a punt de fer 34 anys, a finals d’aquest mes. He estat educadora d’adults amb discapacitat durant 6 anys, al sud de França i després em vaig iniciar a la fotografia d’una forma bastant trivial, a finals de 2005 amb motiu d’una marató de fotografia, coincidint amb la meva arribada a Bordeaux, i allò va representar un gran canvi, perquè finalment ja tenia un mitjà per expressar-me, per deixar via lliure a la meva creativitat i a les meves fantasies. Ara ja fa un any que sóc fotògrafa independent.
Quin és el teu primer record en relació amb la fotografia?
El meu pare. Des que era ben petita el veia tancar-se a dintre el nostre petit “quarto de bany”, que li servia de laboratori, i en el qual no tenia permís per entrar-hi sinó que havia d’esperar la senyal, és a dir, que la petita llum vermella s’apagués. El que encara recordo molt són les olors dels productes i guardo com a joies les fotos que em va fer de petita i de la meva mare.
Quina foto t’ha marcat?
Una foto d’ Eddie Adams, (que li va valer el premi Pulitzer) que va ser feta al 1968, en el moment precís que un general vietnamita disparava amb un revòlver al cap d’un sospitós vietcong amb les mans lligades darrera el cos. És una foto que em va marcar molt quan era petita, un testimoni brutal i terrorífic que ens mostra com es pot arribar a comportar l’ésser humà en temps de guerra.
Quina és la teva millor foto, segons tu mateixa?
Està per venir espero, encara no l’he feta, o almenys és que vull creure.
En qui trobes inspiració?
Amb el mon web és molt fàcil inspirar-se, em passejo sovint per fòrums dedicats a la fotografia i hi descobreixo molta gent amb molt de talent, de tot arreu, i després també m’inspiro en les obres dels grans com Jeanloup Sieff, Avedon, Ansel Adams i els seus fabulosos paisatges, també m’agrada molt Saul Leiter i molts d’altres, la llista és massa llarga…
Com tries els temes de les teves fotos?
Bàsicament en funció del meu estat anímic, de les ganes d’alguna cosa concreta en cada moment. Quan veig alguna cosa que m’agrada, que em toca, que m’arriba, no dubto. Sovint és un instant, no em plantejo masses preguntes, no em resigno a fer només retrats i paisatges, o només macro, m’agrada justament poder evadir-me en diferents estils, en diferents àrees. Ben sovint no és fins passat un temps que una sèrie sorgeix de forma natural.
Quina part del procés fotogràfic t’agrada més?
Mai m’havia fet aquesta pregunta. És un tot i no hi ha pas una cosa que m’agradi menys que les altres.
Com has viscut la revolució digital?
He nascut amb l’era digital, he fet molt poca cosa amb tècniques argèntiques. El meu pare em va oferir una màquina antiga quan vaig fer 18 anys, però encara no era el moment. Quan realment he començat ha estat amb una Canon 350d l’any 2006, i avui treballo amb una 5 D, que em segueix a tot arreu.
Quins projectes professionals tens?
Continuar fent retrats i per la revista ELLE, que em resulta molt enriquidor, això em permet conèixer gent formidable, amb horitzons molt diferents; també reportatges per diferents empreses. En aquest moment preparo una exposició amb el col·lectiu 8Reg’Art que debutarà a Toulouse l’1 de maig i hi serà fins el 17 (al Claustre dels Jacobins) durant el festival de fotografia i una altra a finals d’any, a Paris.
Tens previst exposar a Catalunya ? I a Espanya?
No, però si algú m’ho proposa seria un gran plaer.
Amb quina mirada trobes que ens hauríem d’apropar a la teva obra?
Això és molt subjectiu, és difícil de dir.
I finalment, només per fer broma, com és que Bordeaux produeix tants bons fotògrafs? (*) És casualitat o hi ha algun secret?
Sí, és cert que a Bordeaux hi ha molt bons fotògrafs, però no sabria dir perquè. Això quedarà com a misteri 
(*) En aquest cas la pregunta ve motivada en referència al col.lectiu SortiePhotoBordeaux d’on ha sortit gent com la mateixa Julie, però també en Xavier Rey de qui ja en varem parlar en aquesta notícia.
Pot semblar difícil de creure, però la conclusió a la que han arribat un grup de científics japonesos de Nishi Lab i Tani Elechtronics és que no ens podem refiar de l’estabilitat del nostre trípode si pesa menys de 1,5Kg. De les probes i experiments que han fet, han vist que els trípodes massa lleugers contribueixen a malmetre l’estabilitat de la càmera i multipliquen les vibracions provocades pel mirall, en el cas de les rèflex.
Com cada any els aficionats a les flors i a la fotografia tenen una cita ineludible a Girona. El 
50 útils tutorials
