Continuant el nostre recorregut per donar a conèixer els fotoblogs dels membres d’espaifotografic, dins la secció El Fotoblog de la Setmana, ens aturem a la Garrotxa per presentar el fotoblog FED-4, d’en Llorenç Gallego, més conegut al fòrum com LlorenC.
Es tracta, com en el cas de la setmana passada, d’un fotoblog molt jove i que arrenca també a les acaballes del 2008 i ara sembla que es va animant de mica en mica i progressivament anem veient més i millors fotografies.
Ens confessa a la entrevista que hi ha llargs períodes d’inactivitat i que, encara que el seu propòsit és el de arribar a pujar dues o tres fotos a la setmana, la manca de temps fa difícil assolir aquest objectiu.
En Llorenç és un enamorat del paisatge i de la fauna tal com podem veure fent una ullada a les imatges d’aquest blog que -pels qui no esteu al corrent d’aquests temes- du el nom duna càmera soviètica, la FED-4, que era una copia d’un anterior model de Leica.
Per conèixer les seves opinions respecte a la fotografia i el caràcter del seu fotoblog podeu llegir l’entrevista que presentem a continuació.
llegir més »
Fa un temps algú va demanar al fòrums si podíem penjar de tant en tant esquemes d’il·luminació. La veritat es que no em trobat massa informació en català ni castellà, i potser aquesta relació de az fotogràfico es lo més complert que hem trobat. En aquesta pàgina hi trobareu molts més esquemes d’aquests que us en hem posat l’enllaç, de diferents nivells i també en anglès.
Tant si es a nivell d’aficionat com a un nivell mes alt, en aquest compendi d’articles hi trobareu l’explicació detallada. Els esquemes son de l’escola de fotografia Aulafoto, us en posem el vincle directe a 10 d’ells, a la pàgina n’hi ha de tots els nivells, potser encarats més a un sistema d’il.luminació d’estudi, però si en coneixeu el fonament teòric, el podeu aplicar al vostre material.
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Abans de dedicar-se a la direcció cinematogràfica Stanley Kubrick era fotògraf i potser per aquest fet, en la seva posterior i fabulosa etapa com a director, va ser d’allò més exigent en la qualitat fotogràfica dels seus films i, sobre tot, un enamorat de la llum natural.
Una de les seves reconegudes “neures” era la de treballar amb el mínim de llum artificial i així, quan va començar el projecte de la pel·licula Barry Lyndon, va decidir rodar moltes escenes d’interiors i exteriors, de nit, amb la mateixa llum que tenien a l’època en que transcorre l’acció (segle XVIII ): llum de lluna i espelmes, res més.
Tenint en compte que una càmera de cinema roda -a velocitat normal- a 25 fotogrames per segon, això suposava un gran repte. Casualment, gracies a la Nasa, va resultar més fàcil del que pensaven tan ell com el director de fotografia de la pel·licula. La Nasa per aquella època -any 1975- havia encarregat a Karl Zeiss la fabricació de 10 objectius de 50mm i una lluminositat f/0.7 pel projecte Apollo.
Una d’aquestes òptiques “ultra-lluminoses” va anar a parar finalment a mans de Stanley Kubrick. No content amb això, ja que era una òptica per càmera de fotos -no per cinema- va fer modificar la càmera Mitchell i va encarregar la confecció d’un adaptador per tal d’acabar finalment amb l’equivalent a un 36,5mm i f/0.7. El resultat va ser espectacular. Si no heu vist Barry Lyndon -una pel·licula molt recomanable tant per la història en sí com per la fotografia en especial- aquí podeu veure una escena rodada amb la òptica de la que estem parlant i sense més llum que les espelmes i la lluna.
Avui, el més semblant que podem trobar és tan sols un objectiu de Leica, el Noctilux , de 50mm. f/0.95 i un L USM de Canon també de 50mm. i f/1.0, a uns preus però que més val no comentar.
Una de les especialitats de la fotografia més populars entre els aficionats és la fotografia de natura i animals salvatges. Tots hem somiat algun cop emular l’obra dels grans fotògrafs de natura, captar magnífics paisatges de llocs gairebé verges, i enregistrar increïbles imatges dels animals més exòtics i ferotges.
De paisatges en tenim a l’abast, encara que probablement no ho sigui de gaire verges. Quant a animals salvatges… Bé, resulta veritablement difícil aconseguir una fotografia d’un animal en el seu entorn natural, i en el cas d’algunes espècies, queda absolutament reservat als professionals que s’hi poden dedicar en cos i ànima. Cal tenir profunds coneixements del comportament de la bèstia, els seu entorn, infinites dosis de paciència, molt de sacrifici…
Un dels casos més extrems d’aquesta entrega personal i capacitat de sacrifici és en Michino Hosino.En Michino va morir al 1996 al peu del canó, fent la seva feina. Això no ens sorprendria gaire si en Michino hagués estat un fotoperiodista en una zona en conflicte. Però és que en Michino Hoshino era un famós fotògraf japonès especialitzat en natura i animals salvatges, comparable segons alguns a l’Ansel Adams. Durant l’agost de 1996 estava fent fotos per un encarreg al llac Kurilskoye, a la Península de Kamchatka (Rússia), quan el va atacar un ós bru.
El més impactant d’aquesta història, és que en Michino va poder fer una última fotografia abans de morir: la de l’ós que el va matar!
Ja ho sabeu, si sentiu la crida de lo salvatge, que diria en Jack London, mireu cap a un altre banda i continueu amb les papallones i les sargantanes.
De retoc n’hi ha hagut sempre, però ara a l’era digital ho relacionem gairebé directament amb el Photoshop.
Com totes les coses hi ha gent que ho fa molt be, la majoria de mortals i fins i tot hi ha qui ho fa molt malament. Aquest últims tenen el seu lloc a les pàgines de Photoshop disasters, on hi trobarem veritables “meravelles” del retoc.
A l’altra banda de l’espectre hi ha qui ho fa molt be i avui n’hem triat uns quants: Els nois d’Electric Art, que només es dediquen al “retouch” i al 3D, o be en Michael Oswald qui també sembla que combini les dues tècniques (la foto de la portada es d’ell), o en Christiane Beaulieu, un dels clàssics del retrat de moda.
Potser també us pot agradar aquesta pàgina, Photoshop Retouching, on veurem l’abans i el després d’un bon grapat d’imatges i també hi podeu trobar vídeos i tutorials de com es fa el que heu vist.
També hi ha però qui qüestiona que el retoc sigui tan omnipresent, com la revista Elle, on varies actrius i models es queixaven en certa manera (ja era hora) del retoc abusiu i exagerat que podem veure a la majoria d’anuncis, premsa i revistes.
Com veieu n’hi ha per tots els gustos.
Sempre he trobat que els orientals en general, i els japonesos molt en particular, tenen una visió molt peculiar de l’Art i l’estètica. És evident que el seu llenguatge visual, els elements compositius que fan servir i la forma en que els relacionen, el tipus d’equilibris i desequilibris que creen, són sovint ben diferents als que nosaltres estem habituats. Precisament un dels trets que més m’atreu d’alguns creadors japonesos és la seva capacitat d’arribar a l’essència, de jugar amb la simplicitat més absoluta. Però aquesta simplicitat només ho és en aparença.
En relació a algun debat desfermat darrerament als fòrums, sobre l’ús d’artificis visuals per emmascarar la falta de contingut, allò del més salsa que patates, i aprofitant que hi he ensopegat, us convido a fer una visita a les galeries d’en Shinichi Maruyama.
M’han agradat especialment les dedicades a esquitxades, gotes i impactes entre masses de líquid (Kusho, Kusho drop i la curiosa Kusho Movie que resulta gairebé hipnòtica). Significativament, els líquids triats són la tinta i l’aigua, bàsics en el sumi-e i Kusho significa, més o menys, Escrivint al cel. Com veureu, són fotografies absolutament abstractes, on tot el pes recau sobre el joc de textures, de matisos tonals i la composició minimalista. I sense cap dubte, evoquen obres de cal·ligrafia japonesa suspeses en l’aire.
Amb una temàtica ben diferent, també m’ha agradat la galeria Nihonga, amb recreacions de pintures japoneses. Molt lograda la reproducció de La gran ona, d’en Katsushika Kotusai!
Així que tingueu un moment, us recomano que entreu a la web de Filip Kulisev a visitar la seva galeria “Amazing Planet“ i veureu que econòmic pot resultar viatjar.
A través de les seves imatges visitareu racons plens de bellesa i fins i tot una mica hipnotitzants, sobretot si ho podeu veure tranquil·lament a casa amb els altaveus en funcionament escoltant la música que ens proposa l’autor.
Com a curiositat dir que aquest fotògraf de renom nascut a Bratislava el 1973, utilitza equip analògic de la marca Canon i Mamiya, així com també una Linhof Technorama PCII.
Espero que sigui una visita que us serveixi d’inspiració.
Fa dies que no posàvem cap gadget, però no m’he pogut resistir quan l’he vist. No dubto que serà molt pràctic a l’hora de portar posades varis òptiques i no haver d’anar canviant-les, per si voleu fer fotografia esportiva o de qualsevol altre tipus, per poder anar més de pressa i no haver de canviar configuracions.
Amb el RS DR-1 Double Strap.podreu portar ben bé un parell de càmeres sense que vagin donant-se cops entre elles i sense que us hi deixeu el coll en transportar-les. Potser una altre de les utilitats que s’intueix al veure la foto és la de “marcar” un mica, per tant si sou a més dels que us agrada que us mirin, aquest es bon material. Un dels inconvenients és el preu, $130, però potser us surt a compte si penseu que tindreu el passe assegurat a molt llocs.
Intueixo que potser es més aviat un estri pensat per homes. A banda de la pinta, ho dic per la morfologia…
No és habitual que des de la portada d’espaifotografic s’anunciïn concursos, sinó és que són d’especial rellevància o prestigi en el àmbit de la fotografia. En aquest cas, em salto premeditadament l’estil habitual per informar-vos sobre un concurs en concret. A què es degut? Bé, jo hi veig diverses raons: és original, els premis són ben sucosos i a més al jurat hi ha un membre que sempre ha despertat un interès especial en els nostres fòrums.
El concurs es diu Pelengmania i la seva orientació és evidentment comercial: està adreçat als usuaris d’objectius ull de peix Peleng. Bé, probablement no hi han tants i segurament aquesta condició resulta un tant restrictiva. Però com us hem dit abans, el concurs te els seus atractius: el primer premi és de 600€, el segon de 250€ i, atenció companys, un dels membres del jurat és en Jose María Mellado.
El tema del concurs és lliure, amb l’única exigència de que les fotografies presentades -3 per autor com a màxim- destaquin i explotin al màxim les peculiaritats d’aquesta òptica, concretament la seva distorsió característica. Podeu consultar les bases des d’aquest enllaç. Us heu d’inscriure omplint aquest formulari (en el moment de publicar aquesta noticia encara no era disponible)
No us agradaria que en Mellado mateix us ajudes a guanyar 600€ amb el seu vot? Vinga doncs, només cal aconseguir un objectiu ull de peix Peleng, mirar-se el món amb ulls de besuc i fer la foto definitiva!
Llegit a xatakafoto.com
Per si voleu estar al dia, últimament al fòrum s’ha estat parlant entre altres coses d’això:
- En el concurs mensual, aquest mes amb el tema “maduixes”, podeu presentar fotos dins el proper divendres 29 de maig.
- Dijous passat en Jasdg ens va proposar un joc fotogràfic que ha esdevingut tot un èxit i que es basa en l’associació lliure d’idees amb imatges. Més que a base d’explicacions, ho entendreu molt millor si entreu en aquest fil.
- Fins el 29 de maig podeu publicar fotos al VI tema setmanal, aquest cop dedicat a les platges, un tema ben popular. A partir de llavors apareixerà l’enquesta, on podreu votar la fot que més us hagi agradat.
- En Josep ens va portar (fa uns dies) uns records fantàstics de Cambodja, que val la pena veure.
- Hem posat nom a un insecte desconegut (i força poc agraciat, per cert !)
- Vam conèixer de prop un nombre important de ciclistes d’elit, de la mà d’en Sirius.
I recordeu, que està en marxa:
Continuant el nostre recorregut per donar a conèixer els fotoblogs dels membres d’espaifotografic, dins la secció El Fotoblog de la Setmana, ens aturem a la Garrotxa per presentar el fotoblog FED-4, d’en Llorenç Gallego, més conegut al fòrum com LlorenC.
