Kubrick i l’objectiu més lluminós

Abans de dedicar-se a la direcció cinematogràfica Stanley Kubrick era fotògraf i potser per aquest fet, en la seva posterior i fabulosa etapa com a director, va ser d’allò més exigent en la qualitat fotogràfica dels seus films i, sobre tot, un    enamorat de la llum natural.

Una de les seves reconegudes “neures” era la de treballar amb el mínim de llum artificial i així, quan va començar el projecte de la pel·licula Barry Lyndon, va decidir rodar moltes escenes d’interiors i exteriors, de nit, amb la mateixa llum que tenien a l’època en que transcorre l’acció (segle XVIII ): llum de lluna i espelmes, res més.

Tenint en compte que una càmera de cinema roda -a velocitat normal- a 25 fotogrames per segon, això suposava un gran repte. Casualment, gracies a la Nasa, va resultar més fàcil del que pensaven tan ell com el director de fotografia de la pel·licula. La Nasa per aquella època -any 1975- havia encarregat a Karl Zeiss la fabricació de 10 objectius de 50mm i una lluminositat f/0.7 pel projecte Apollo.

Una d’aquestes òptiques “ultra-lluminoses” va anar a parar finalment a mans de Stanley Kubrick. No content amb això, ja que era una òptica per càmera de fotos -no per cinema- va fer modificar la càmera Mitchell i va encarregar la confecció d’un adaptador per tal d’acabar finalment amb l’equivalent a un 36,5mm i f/0.7. El resultat va ser espectacular.  Si no heu vist Barry Lyndon -una pel·licula molt recomanable tant per la història en sí com per la fotografia en especial-  aquí podeu veure una escena rodada amb la òptica de la que estem parlant i sense més llum que les espelmes i la lluna.

Avui, el més semblant que podem trobar és tan sols un objectiu de Leica, el Noctilux , de 50mm. f/0.95 i un L USM de Canon també de 50mm. i f/1.0, a uns preus però que més val no comentar.