Per a fer fotografies panoràmiques, actualment l’eina més comuna és el programa informàtic (PTGui, Hugin,…) amb el qual unim les diverses fotografies que hem fet, fusionant-les en una de sola. D’aquesta manera treballem amb una càmera convencional, ja que la càmera no és, en sí, l’element específic per a fer les panoràmiques.

Tot i això, hi ha també un altre sistema per a fer les panoràmiques: la càmera panoràmica. En aquest cas, és la càmera la que permet abraçar un angle de visió molt superior a l’habitual, bé perquè té una òptica especialment destinada a aquest tipus de fotografia, o bé gràcies a un objectiu rotatori que ressegueix tot el camp de visió frontal i, a voltes, un gir complet de 360º.

Aquests enginys, dels que n’havíem parlat fa un temps, de tant en tant es tornen a reivindicar, com passa amb les LOMO Horizon, que fins i tot tenen un espai a Flickr.

Tot i això, aquest tipus de càmeres són qualsevol cosa menys un invent recent: a principis del segle XX, per exemple, Kodak ja llançà al mercat la Kodak Panoram, una càmera amb cos de fusta i objectiu rotatori, pensada per a aquest tipus de fotografia. La disposició de la pel·lícula era corbada, mantenint sempre la distància amb el punt de rotació de l’objectiu. L’obertura de l’objectiu era fixa, a f6.8, amb dues velocitats d’obturació i la distància focal era de 94mm.

La Kodak Panoram ens oferí imatges espectaculars des del 1899, any en què sortiren les primeres versions, fins el 1928, any en què Kodak va abandonar-ne la fabricació. Actualment, és una peça de museu i un autèntic caramel per als col·leccionistes, que encara avui, cent anys més tard, no dubten en fer-les treballar com al primer dia.

Darrerament al fòrum hem estat parlant, entre d’altres coses, de tot això:

• De com es pot aprofitar el ITunes per aprendre PS (en aquest fil).
• D’unes plantes molt boniques i conegudes, però que no estem acostumats a veure de tan aprop (en aquest fil)
• De com intentar preparar un “portfolio” en pdf (en aquest fil)
• D’un fotògraf que fa uns paisatges en BN que recorden el mític A. Adams (en aquest fil)
• De quedar per retratar-nos (en aquest fil)

A part del que s’està coent al fòrum,recordeu que:

• Aquest proper dissabte farem el taller de BN amb l’Hugo Rodríguez. Queden molt poques places, però encara us hi podeu apuntar. El que us cal per formalitzar la inscripció ho podeu consultar aquí.
• Podeu participar a l’11è Tema Setmanal, aquest cop és “Distància”. Podeu accedir-hi clicant aquí.

Es pot dir que els artistes consagrats, els que han deixat la seva empremta a la història, ens continuen parlant a través de les seves obres. Els que realment han tingut alguna cosa a dir, un missatge potent i singular, encara ara ens el fan arribar. En el cas concret que ens competeix, les fotografies dels grans mestres i creadors del passat encara ens commouen, ens suggereixen i ens fascinen.

El problema és que sovint la nostra curiositat, a cops només tafaneria, no en té prou amb això. Voldríem saber més, ficar el nas i ensumar més enllà de la obra d’aquell artista que ens ha seduït la imaginació. Potser ens agradaria saber quina és la seva visió de la fotografia, o quins són les seves dèries i motivacions, o les claus de la seva tècnica o estil personal…

Això actualment no és gaire difícil. Els nous mitjans, com internet, permeten la difusió de molt diverses maneres. Per exemple, els podcast són una de les més populars per publicar tutorials, entrevistes… Però com fer-ho amb els clàssics? Amb els que ja han passat a millor vida? Doncs igual!

Bé, potser no ben bé igual, però d’una manera prou semblant. Resulta que a finals dels 50 una discogràfica anomenada Candid Recordings va editar un disc amb entrevistes i xerrades amb diversos fotògrafs de renom com Weegee (Arthur Fellig), Henri Cartier-Bresson, Arthur Rothsein, John Rawlins, Tana Hoban, Philippe Halsman ,Bert Stern i Peter Gowland. I resulta també que un d’aquests discs va caure a les mans de Laure Levine, fotògrafa i propietària d’una botiga d’antiguitats. I finalment, resulta que la Laura Levine va permetre que un amic seu, en Ted Barron, publiqués a través del seu blogspot un parell de mp3 extrets d’aquest disc. Concretament, un de Weegee i un altre de Cartier-Bresson.

Us convidem aque aprofiteu aquesta cadena de afortunats aconteixements i escolteu les veus originals d’aquets dos mites de la fotografia contemporània. Val la pena ni que sigui per la curiositat de sentir com era la seva veu. Pura tafaneria, és clar.

Fotografiar la Lluna és una d’aquelles coses que, tard o d’hora, tot fotògraf (o tot propietari de càmera fotogràfica) acaba fent. A voltes són fotos d’una gran bellesa, a voltes (sobretot si l’òptica i l’equip no són els adequats) sols són experiments de poc interès. És interessant, però, veure que la fotografia de la Lluna ha tingut un pes molt significatiu en la història de la fotografia, especialment si ho lliguem a la carrera espacial del passat segle XX.

Un dels primers reptes per als enginyers aerospacials fou, precisament, fotografiar la cara oculta de la Lluna. Això s’aconseguí el 1959, gràcies a la missió soviètica Luna 3 (o Lunik 3). El 4 d’octubre sortí del Pol Nord la càpsula, que hauria de fer una volta orbital a la Lluna per la seva cara obscura, i el 7 d’octubre començà a fer les fotografies. Durant 40 minuts féu 27 preses, que cobriren el 70% de la cara desconeguda. L’equip consistia en dues càmeres de pel·lícula automàtiques i un escànner. El 18 d’octubre arribaren les fotografies a la Terra: per fi es podia observar la cara oculta de la Lluna.

Un altre repte fou el de fotografiar la Lluna des de la pròpia superfície lunar. Això implicava aconseguir algun tipus d’aterratge suau sobre la superfície lunar, un fet que encara no s’havia aconseguit. Finalment, això fou possible el 1966, amb la missió, altra vegada soviètica, Luna 9. En aquest cas, la càpsula aterrà el 3 de febrer, i començà a obrir-se a través dels pètals que segellaven l’aparell, i el maquinari començà a desplegar-se. Les fotografies abastaven un radi d’1,4 km des de l’aparell, i arribaren a la Terra per ràdio. Curiosament, malgrat que en un primer moment les autoritats soviètiques no distribuïren les fotografies, aquestes foren públiques, gràcies a que la senyal va poder ser descodificada per part d’altres observatoris.

Finalment, el darrer gran repte fou el d’anar personalment a la Lluna i fer-hi fotografies. Com és ben sabut, aquesta gestà la dugué a terme la missió nord-americana Apolo 11, que arribà a la Lluna el 20 de juliol de 1969 (és a dir: que aviat en celebrarem el quarantè aniversari). En aquest cas, els astronautes Neil Armstrong, Michael Collins i Edwin Aldrin pogueren ells mateixos prendre fotografies, des de la pròpia superfície lunar. A banda d’un equip vastíssim que incloïa càmeres de vídeo, un sismògraf i diverses eines de recol·lecció de materials, els astronautes de l’Apollo 11 duien també tres càmeres Hasselblad 500 EL, amb les que van poder fer les primeres fotografies d’humans sobre la Lluna.

Sobre aquest darrer viatge se n’ha parlat molt, i alguns han plantejat dubtes sobre la veracitat de les fotografies. De fet, la pròpia NASA va haver de reconèixer que algunes imatges havien estat modificades. Pel que fa a la història de la fotografia, però, va quedar clar que la fotografia va fer història.

Aquest complert article ens l’ha cedit en Juan Pablo Navarro per a la seva traducció i publicació a Espaifotografic i el podeu llegir en la seva versió original en castellà des de la seva web Luminous Photo. Agraïm la seva col·laboració i predisposició.

La majoria dels fotògrafs (llevat de fotògrafs d’estudi o similars) acostumem a fotografiar amb la llum del dia, entre el orto i l’ocàs. Què passa llavors quan tot queda en penombra? hem de resignar-nos a guardar la nostra càmera fins a l’endemà?

Personalment crec que la fotografia nocturna és un camp fascinant i poc popular entre els fotògrafs. Un camp en el qual penso que val la pena indagar per les seves múltiples i interessants possibilitats.

Una de les característiques més rellevants d’aquest tipus de fotografies radica que en elles podrem observar el moviment aparent de les estrelles, que es plasmaran en la fotografia com arcs concèntrics a un punt (l’Estrella Polar en l’hemisferi Nord o la Creu del Sud en l’hemisferi Sud) que seran tant més llargs com més allunyats estiguin del centre aparent de rotació i com més gran sigui el temps d’exposició. Això es deu a que la rotació de la Terra ens fa veure la resta de l’univers en moviment perquè el nostre punt de referència és pròpiament la Terra.

llegir més »

La setmana passada vam introduir un nou tipus de notícia de portada, que ve a ser una mena de resum ràpid de les fotos que corren pel fòrum.

Aquesta setmana, podem destacar-ne algunes més, amb ànim de donar més visibilitat a aquesta intensa activitat que hi ha al cor d’EF.

Si esteu començant amb el tractament digital de fotografies i teniu dubtes de com continuar, o fins i tot de com començar, segurament trobareu la informació que busqueu a la secció de crítica del nostre fòrum.

La foto que aleatòriament hem triat aquesta setmana (i que no és ni millor ni pitjor que qualsevol altra que en aquests moments estigui voltant pel fòrum) per cada una de les 5 categories és la següent:

• Hyles Euphorbiae, continguda en aquest fil, de la categoria Macro.
• Almoina, continguda en aquest fil, de la categoria Retrat i Gent
• Concurs, continguda en aquest fil, de la categoria Paisatge.
• Al vol, continguda en aquest fil, de la categoria Flora i Fauna.
• Troncs, continguda en aquest fil, de la categoria Altres.

Si a algú li sona el nom d’Arthur Sasse segurament sigui perquè es tracta de l’autor de la fotografia més famosa probablement del gran físic Albert Einstein, aquella en què l’autor de la Teoria de la Relativitat General ensenya la llengua a la càmera.

Aquesta foto té preu: 74.324 dòlars que, al canvi, són poc més de 53.700 euros. Els nordamericà David Waxman, col·leccionista d’importants llibres en la història de la ciència i autògrafs de científics, ha pagat aquesta xifra a RRAuction.com que la va a posar a subhasta el passat dia 18 de juny.

La fotografia va ser feta per Sasse, l’aleshores fotògraf de la United Press International, l’any 1951 després de la celebració dels 72 anys del científic. En posar davant les càmeres dels fotògrafs Einstein va ensenyar la llengua.

Tot i que a la dedicatòria hi diu que aquest era un gest dedicat a la humanitat, Bobby Livingston, de RRAuction.com, assegura que Einstein treia la llengua al Perill Roig posterior a la Segona Guerra Mundial, també conegut com a cacera de bruixes o maccarthisme.

Dos anys després de ser feta la fotografia, quan el senador Joseph McCarthy dirigia les compareixences de funcionaris de l’administració nordamericana sospitosos de simpatitzar amb el comunisme, en plena guerra freda, el Premi Nobel de Física va agafar una de les 9 còpies que tenia de la fotografia i la va dedicar i regalar al periodista i amic Howard K. Smith, de qui admirava el seu treball.

Aprofitant que el proper Taller que organitzem des d’espaifotografic, Blanc i Negre Digital amb qualitat d’arxiu el proper dissabte 4 de juliol serà impartit pel conegut especialista Hugo Rodríguez, us oferim aquest article sobre la seva trajectòria professional, juntament amb una interessant entrevista per tots aquells que no heu assistit a cap dels tallers en que ha participat anteriorment.

La trajectòria professional de l’Hugo ha estat vinculada des dels seus inicis a la fotografia. Va començar al 1998 com a professor de tècnica fotogràfica a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya en les assignatures de “Tecnologia”, “Laboratori B/N” i de  “Il·luminació en estudi”, impartint també cursets especialitzats de “Captura digital” i “Gestió de color”, feina que va dur a terme fins el 2006.

Paralel·lament, des del 2004 es va anar especialitzant en Gestió de Color, partint d’una temporada d’investigació i d’estudi, que el va dur a encarregar-se, com a assessor, de tot el tema de Gestió de color dels laboratoris EGM. A partir del 2006 entra a Gris Art com a coordinador de l’àrea digital del centre i com a professor de diverses assignatures.

Ha publicat diversos llibres relacionats amb aquests temes i ha col·laborat en la redacció de varies col.leccions de fascicles sobre fotografia. En podríem parlar molt més, però recomanem la visita a la seva web, una de les més conegudes dins l’àmbit fotogràfic del país. Una web farcida d’articles, on hi ha més de 100 MB d’informació a disposició de tothom i que s’ha convertit en un referent i en una de les més complertes del panorama fotogràfic actual.

L’entrevista

Actualment creus que s’ha acabat la transició de la fotografia analògica a la fotografia digital (i totes les discussions al respecte)?

Bueno, a nivel mayoritario y especialmente en el ámbito profesional y comercial, sí, yo creo que nadie lo duda. Ahora bien, a nivel puramente artístico y minoritario, la fotografía analógica sigue teniendo aceptación, como los audiófilos que siguen fieles al vinilo. Personalmente, creo que la película es totalmente válida si es lo que te hace feliz y no pretendes ganarte el pan con ella.

A nivell acadèmic, consideres que s’han de seguir ensenyant els conceptes dels químics i la fotografia tradicional?

No de forma obligatoria, pero sí que deben seguirse ofertando para aquéllos que quieran aprender las metodologías clásicas. Desde luego, es enriquecedor, pero no aporta nada para un fotógrafo actual que usa el sistema digital. De hecho, la famosa “previsualización” inherente al acto de medir y exponer ya no tiene sentido en digital.

Com definiries breument, pels aficionats en general, el concepte de Gestió de Color?

Es el último escalón, técnicamente hablando. Es el sistema que permite que el fotógrafo tome el control total de la gama de luminosidades y colores de sus fotos, evitando ir a expensas de cómo responda su monitor, su laboratorio o su cámara. Cuando ya conoces las reglas básicas de la fotografía y has sufrido los primeros disgustos al mostrar tus fotos (en papel, en Internet…), la gestión del color te permitirá que el color deje de ser una lotería y pase a ser una inversión segura.

El proper Taller que compartiràs amb nosaltres s’anomena “Taller de B/N digital amb qualitat d’arxiu”. Podríes precisar el concepte “qualitat d’arxiu”?

Claro. Este concepto se asociaba a las copias químicas de alta calidad que llevaban un tratamiento de alta conservación que permitía que durasen más de un siglo en muy buenas condiciones, de forma que era idóneas para los archivos, las galerías y los museos. Digitalmente ya es posible conseguir copias de calidad equivalente -sino superior- con menos dificultades y un gasto reducido, que es lo que explicaré en este taller.

Parlant de B/N, creus que el resultat obtingut amb la tecnologia digital és igual, superior o inferior al del procés químic tradicional?

Bueno, es posible superar la calidad técnica conseguida químicamente, tanto en lo relativo a la densidad máxima (la intensidad del negro total) como a la durabilidad de las copias. Otra cosa es que alguno prefiera el acabado de un determinado papel químico (eso ya es un tema de preferencias), pero hoy en día existen papeles con una textura equivalente. De hecho, el abanico de texturas es mayor y, personalmente, algunas de ellas me gusta más que la de mis queridos Kodak Polymax o Ilford Galerie de antaño.

Quan dispares una foto, la veus en blanc i negre d’entrada o et decideixes posteriorment pel blanc i negre en el moment de processar-la?

La verdad es que en digital es más difícil hacer ese esfuerzo. Antes, al colocar un carrete de b/n, mentalmente hacías un “clic” y cambiabas el chip. Hasta que no terminabas el carrete, era como si vieses en b/n. Ahora no tanto, pero quizás es debido a que todavía estamos saboreando las muchas virtudes del mundo digital a todo color. Nos falta esperar un poco a que se nos pase la “euforia digital” y las cosas vuelvan a su cauce normal. Como la carrera del megapíxel, que también se está agotando y poco a poco volvemos a fijarnos en las prestaciones esenciales de las cámaras: la calidad del visor, la ergonomía, la ópticas…

Personalmente disparo y la veo la foto en color y posteriormente decido si prefiero la foto en b/n, pero si estuviese realizando un proyecto fotográfico en b/n probablemente “cambiaría el chip”.

Consideres que treballar en blanc i negre exigeix al fotógraf un esforç mental extra?

Una cuestión interesante y una pregunta difícil, sin duda. Sí que exige un esfuerzo extra, tanto de aprendizaje previo de las reglas de un buen b/n, donde el contraste y las formas son lo esencial en la composición, como de mentalización. Hasta la llegada del sistema digital, sí que era algo necesario, pero después, teniendo en cuenta que los procedimientos para exponer en digital son totalmente distintos a los que se usaban con película, se ha vuelto menos necesario.

De todos modos, sería bueno que, en el futuro, los fabricantes de cámaras incorporasen toda una serie de funciones que permitiesen tomar la foto en RAW y, al mismo tiempo, ver el aspecto de la foto en b/n con buena calidad, pero no con esos modos simplones que algunos modelos ya tienen y que no sirven de mucho para quien busca una calidad elevada.

Des que l’any 1858 Nadar va fer la primera fotografia aèria des d’un globus, fins a les actuals fotografies per satèl·lit, la fotografia aèria ha utilitzat tota mena d’aparells per  poder situar la càmera en un lloc elevat: globus, estels, coets, aeroplans, i fins i tot coloms. La història de la fotografia aèria ha anat acompanyada sempre d’una gran dosi d’imaginació.

El fet de situar la càmera en un punt de vista elevat no és una anècdota. Al catàleg de l’exposició Ciutats: del globus al satèl·lit, (CCCB-1994), podem llegir:

La situació de l’observador és la primera condició del coneixement. La seva posició determina l’objecte, n’escull les formes. Si la mirada mai no és innocent, el lloc des del qual es mira, si ha estat fruit d’una opció lliure i no pas de la circumstància, tampoc no ho és.

En el cas de la fotografia aèria, aquesta manca d’innocència és evident, tenint en compte les aplicacions militars que se n’han valgut tots aquests anys.

Però, més enllà de les aplicacions pràctiques (científiques, militars, cartografia, …) que al llarg d’aquests anys han donat ales -i mai tan ben dit- a la fotografia aèria, avui voldríem parlar d’una modalitat més propera i més a l’abast dels fotògrafs que anem a peu: la fotografia aèria des de terra.

Podríem dir que es tracta de fer fotos aèries tocant de peus a terra. Això sí, emprant aparells i tècniques, a vegades inversemblants, per tal de situar la càmera en el punt de vista desitjat. Si bé avui dia es pot muntar la càmera en un petit dirigible o en un aparell d’aeromodelisme, hi ha mitjans més casolans, com subjectar la càmera al capdemunt d’una canya de pescar de 10 metres d’alçada. Això és el que ha fet Charles B. Benton, professor a la Universitat de Berckeley. Amb l’ajuda d’un petit enginy casolà va muntar un intervalòmetre que anés disparant la càmera cada 10 segons de forma automàtica. La càmera utilitzada per Benson va ser una Panasonic Lumix LX3.

A la seva pàgina web Kite Aerial Photography , hi podreu trobar més informació al respecte, així com una interessant col·lecció d’enllaços a altres pàgines sobre el tema. I en aquesta galeria Maker Fire 2009 podreu veure una àmplia mostra de panoràmiques d’una fira d’inventors, obtingudes amb l’ajuda de la canya de pescar.

Aquest article ha estat redactat a partir d’una notícia apareguda a foto.microsiervos