Fotografiar la Lluna és una d’aquelles coses que, tard o d’hora, tot fotògraf (o tot propietari de càmera fotogràfica) acaba fent. A voltes són fotos d’una gran bellesa, a voltes (sobretot si l’òptica i l’equip no són els adequats) sols són experiments de poc interès. És interessant, però, veure que la fotografia de la Lluna ha tingut un pes molt significatiu en la història de la fotografia, especialment si ho lliguem a la carrera espacial del passat segle XX.

Un dels primers reptes per als enginyers aerospacials fou, precisament, fotografiar la cara oculta de la Lluna. Això s’aconseguí el 1959, gràcies a la missió soviètica Luna 3 (o Lunik 3). El 4 d’octubre sortí del Pol Nord la càpsula, que hauria de fer una volta orbital a la Lluna per la seva cara obscura, i el 7 d’octubre començà a fer les fotografies. Durant 40 minuts féu 27 preses, que cobriren el 70% de la cara desconeguda. L’equip consistia en dues càmeres de pel·lícula automàtiques i un escànner. El 18 d’octubre arribaren les fotografies a la Terra: per fi es podia observar la cara oculta de la Lluna.

Un altre repte fou el de fotografiar la Lluna des de la pròpia superfície lunar. Això implicava aconseguir algun tipus d’aterratge suau sobre la superfície lunar, un fet que encara no s’havia aconseguit. Finalment, això fou possible el 1966, amb la missió, altra vegada soviètica, Luna 9. En aquest cas, la càpsula aterrà el 3 de febrer, i començà a obrir-se a través dels pètals que segellaven l’aparell, i el maquinari començà a desplegar-se. Les fotografies abastaven un radi d’1,4 km des de l’aparell, i arribaren a la Terra per ràdio. Curiosament, malgrat que en un primer moment les autoritats soviètiques no distribuïren les fotografies, aquestes foren públiques, gràcies a que la senyal va poder ser descodificada per part d’altres observatoris.

Finalment, el darrer gran repte fou el d’anar personalment a la Lluna i fer-hi fotografies. Com és ben sabut, aquesta gestà la dugué a terme la missió nord-americana Apolo 11, que arribà a la Lluna el 20 de juliol de 1969 (és a dir: que aviat en celebrarem el quarantè aniversari). En aquest cas, els astronautes Neil Armstrong, Michael Collins i Edwin Aldrin pogueren ells mateixos prendre fotografies, des de la pròpia superfície lunar. A banda d’un equip vastíssim que incloïa càmeres de vídeo, un sismògraf i diverses eines de recol·lecció de materials, els astronautes de l’Apollo 11 duien també tres càmeres Hasselblad 500 EL, amb les que van poder fer les primeres fotografies d’humans sobre la Lluna.

Sobre aquest darrer viatge se n’ha parlat molt, i alguns han plantejat dubtes sobre la veracitat de les fotografies. De fet, la pròpia NASA va haver de reconèixer que algunes imatges havien estat modificades. Pel que fa a la història de la fotografia, però, va quedar clar que la fotografia va fer història.