avatar

Poesia i fotografia, arts agermanades

Calcul d'estructures de Joan MargaritJa han arribat les desitjades vacances, temps de repòs i de relax. Potser fins i tot hem deixat per aquest dies algun llibre que volíem pair amb més temps, sense les presses de la resta de l’any, estirats sota l’ombra refrescant d’un bon arbre.

En tot cas, i especialment si us agrada la poesia, podríeu guardar-vos un bocí del vostre temps per a la següent proposta.

Heus aquí tres poemes de Joan Margarit, del llibre Càlcul d’estructures, que il·lustren prou bé que la poesia pot arribar a ser una excel·lent màquina de retratar.

Tres dones

Una fotografia que ens vam fer
uns anys després d’acabada la guerra.
És el jardí, de fet un jardí descuidat
que hi havia darrere de la casa.
Cap dels que hi som somriu.
La por impregna els vestits, tantes vegades
estripats i sargits, com les famílies.
Mirem cap a la càmera: la mare
amb el pentinat alt d’una pel·lícula
de la França ocupada.
L’àvia torça un mocador amb les mans
per un dels fills, encara a la presó.
Gairebé no recordo l’altra dona:
seca de passar pena, la tieta
va morir d’un atac passats uns mesos.
Entre elles tres, en una bicicleta,
als quatre anys, seriós, semblo un adult.
Que poc en queda,
guardat en el quartot de la memòria,
que dóna al jardí sec d’una tardor
amb fantasmes de roses: el jardí
de la infantesa, el pati de la por.

(Poema recitat per l’autor)

Dues fotografies

Una noia en vestit de bany somriu
en una grisa extensió de platja.
Darrere seu, el mar en blanc i negre:
l’onada s’ha aturat al punt més alt,
just abans de trencar-se. No ho farà.
No podrem veure mai la seva escuma.

Damunt del mateix moble, un home jove
comença un pas entre la multitud.
Darrere seu, els plàtans de la Rambla.
La gavardina al braç, no avançarà:
mai no sabrem on el va dur aquell pas.

Hem oblidat el que era brut i dur,
tot allò que va ser real un dia.
Ara són un reflex als nostres ulls,
que busquen un indici de qui som,
de la pròpia bondat i de l’ahir.
Els qui ens mirin també voldran trobar
el millor d’ells mateixos als retrats.

Refugis

En conservo ben pocs:
un d’ells és el record d’aquells matins
amb els carrers nevats sense ningú,
un hivern a Girona.
Amb el fum d’una estufa començava
a escriure lentament un poema futur.

Conservo pocs refugis: les olors
que col·leccionava recollint de terra
els paquets buits del mític tabac ros
que em duien el perfum dels noms de les pel·lícules.

Una fotografia del pare somrient
mirant cap a la càmera amb franquesa.
Jo he cessat d’escoltar-lo, ell va cessar
de parlar i d’escoltar. M’ha deixat un somriure,
just el mateix de la fotografia.
En tinc prou amb això per no ser un orfe.

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Poesia i fotografia, arts agermanades”

  1. Margarit es fa servir de la fotografia per a immortalitzar un instant
    de la memória, una vivéncia, un neguit, un record, per a fer-nos refle-
    xionar desde el passat i tornar-nos al present.
    Jo afegiria en aquesta petita antologia fotogràfica, un altre poema del
    nostre ganial i crec que poc valorat Joan Margarit. Es el de ” Noia de
    matinada.