“Digues-me quant voldries cobrar per a que una foto teva fos portada d’una revista i et diré com ets” diria el refrany. La coneguda revista Time està acostumada a pagar sucoses quantitats de diners als autors de les fotografies que sovint omplen cadascuna de les portades. Són fotografies que il·lustren el principal article d’aquella edició. Diuen que aquesta xifra ha pogut superar en alguns casos els 2.000€.
Per a l’edició del 27 d’abril la revista possiblement va batre un rècord, el del preu més baix per una fotografia d’estoc per a la seva portada: una quantitat al voltant dels $30, poc més de 21€. És a dir, aquella setmana el cost de la portada va ser d’un 1% del que sol ser.
El motiu és que la foto va ser adquirida a iStockphoto, un dels bancs de fotografia d’estoc més coneguts. L’autor és Robert Lam, una persona aficionada a la fotografia que es guanya la vida en uns magatzems de mobles.
És fàcil imaginar-se un cas semblant i proper. Segurament tothom coneix algú que treballa en uns magatzems de mobles suecs o d’aliments congelats (tant se val) que, des que va agafar la seva primera càmera de fotos, ha vist com creixia dins seu l’afició per la fotografia. La curiositat el fa investigar i aprendre tècniques i, amb les facilitats que li ofereix el món actual, fer públics els seus resultats. Si algú (no cal que sigui una prestigiosa revista) li demanés una de les seves fotografies, no els la vendria? “Per quant? Quant se sol pagar en aquests casos?”, pensaria, “Oh, bé, tant fa la quantitat. La meva foto a la portada! Em faré un nom, potser.”
Potser sí, però potser serà un mal nom. Què han de pensar els fotògrafs professionals davant d’un cas com aquest? Què pensaríem si visquéssim d’alguna cosa que no fos la fotografia i vingués un altre i ens prengués els clients perquè els fa la feina per un 1% del que ens pagaven a nosaltres?
Mentrestant els comptables de la revista es freguen les mans.
Com a curiositat, per si no ho sabíeu, la revista Time té un arxiu amb totes les seves portades, des del qual es poden encarregar còpies. Sabeu quant val una còpia de la portada dels $30? $19,95.
.jpg)
santacklaus
dimarts , 28 de juliol de 2009 a les 15:09
Què pensaríem si visquéssim d’alguna cosa que no fos la fotografia i vingués un altre i ens prengués els clients perquè els fa la feina per un 1% del que ens pagaven a nosaltres?
no et poden prendre una feina si no te l’han donada, això primer. i la resposta és que la revista time ha sigut molt llesta. jo si fos empresari, intentaria guanyar el màxim de diners amb el mínim d’inversió. en aquest cas també ha tingut difusió. tot rodó. felicitats a la revista time.
Pere
dimarts , 28 de juliol de 2009 a les 18:30
Les agències de microstock són un càncer
esteve
dimarts , 28 de juliol de 2009 a les 20:27
Segurament pensaria el mateix que pensa un empresari textil que veu com es queda sense clients perquè tothom compra a la Xina, el mateix que un botiguer veient que tothom compra al Zara, a l’Ikea o a l’Eroski, el mateix que algú que ven càmeres i veu com molta gent compra a la Xina o US, el mateix que un paleta veient com una brigada de Xinos o de l’est cobra la meitat per fer la mateixa feina, el mateix que el propietari d’una agència de viatges veient que tothom compra per internet, el mateix que un pagès que no pot competir amb els preus de fruita sense gust produïda a Sudamèrica, el mateix que una farmacèutica veient que tothom compra genèrics…
No sé perquè la fotografia hauria d’estar exempta d’aquesta competència global descarnada i sense cap mena d’ètica.
I qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.
Pere
dimarts , 28 de juliol de 2009 a les 21:51
Un article que parla sobre aquest tema.
pepminguez
dimecres, 29 de juliol de 2009 a les 6:38
En Santaklaus diu:
jo si fos empresari, intentaria guanyar el màxim de diners amb el mínim d’inversió.
……………………..
Aquí està el problema noi, fins fa poc tenies una professió que t’aniria al pel, et podries fer constructor, ara no et val la pena. Llogues una brigada de xinos, rumanesos o peruanos i au, a pagar-lis quatre duros i a guanyar-ne molts i si les cases cauen d’aquí a quatre dies com segur que passarà, doncs res, ja s’apanyaran, que els donguin, per burros.
Part de la crisi (si no tota) ve d’aquí, d’aquesta cultura de vull guanyar el màxim i vull pagar el mínim.