Després de cursar estudis de matemàtiques i de psicologia, Richard Misrach va començar a dedicar-se plenament a la fotografia al final dels anys 60 fruit, sobre tot, de la seva admiració envers dos dels grans fotògrafs clàssics americans, Ansel Adams i Edward Weston.
Va néixer l’any 1949 a Los Angeles i a partir dels 20 anys va iniciar una carrera que l’ha portat a ser considerat com un dels millors paisatgistes que ha ofert la fotografia americana des de fa 25 anys.
La seva obra es una interpretació del paisatge que barreja la concepció estètica clàssica amb la denuncia d’una serie de crims ecològics comesos als deserts de l’Oest Americà. Podem dir que la característica de les seves fotografies és la de combinar amb subtilesa una estètica quasi romàntica en contrast amb l’horror d’allò que ens mostra, de la desolació, l’abandonament i la devastadora intervenció humana sobre aquell territori.
La seva serie més coneguda, anomenada “Desert Cantos” (Cants del desert) consisteix en la obstinada tasca –duta a terme durant 20 anys- de fotografiar un mateix tema, el desert, el paisatge arrasat, el color… Des de 1970 comença la seva recerca de documentació dels llocs on la presencia militar dins els deserts americans s’ha deixat notar en algun moment, llocs on es varen dur a terme proves nuclears i experiments químics indiscriminats i totalment silenciats a tots els nivells. Paisatges que anirà visitant amb les seves càmeres de gran format.
A partir del 1979 van apareixent les primeres series fotogràfiques de Desert Cantos, amb els 4 primers: El terreny, L’esdeveniment, La inundació, Els Focs… Aquesta sèrie es la primera que viatjara i serà exposada fora dels estats Units, i serà reconegut a Europa. Contemplant aquesta primera sèrie, es va comentar que difícilment es podrà mirar els deserts de Nevada, Utah, Arizona o Califòrnia amb la ingenuïtat del qui creu estar davant de l’espectacle sublim de la natura.
Sobre aquest projecte ell mateix va dir:
Cada Cant de la sèrie Desert Cantos té una estratègia concreta, o una forma de considerar la realització de les imatges que li es pròpia. De vegades son molt tradicionals. D’altres aborden maneres alternatives de pensar la execució, el subjecte mateix de la imatge que per mi, durant aquest darrers vint anys, ha estat el desert…
(…) D’entrada, qualsevol forma d’art reflecteix les opinions polítiques del seu autor, ja sigui conscientment o de forma inconscient… Per això, malgrat els problemes inherents a la representació fotogràfica, la fotografia com a tal, esdevé, en la meva opinió, en el medi més poderós i amb més força comunicativa de tots els “media” d’avui dia, una peça central del desenvolupament del diàleg cultural.
Al 1992, Aperture, una editora de fotografia nascuda a partir de la revista que va fundar al 1952 Ansel Adams, Beaumont Newhall, Dorotea Lange i d’altres, publica una serie de 3 nous “Cantos”: Project W-47 (el Secret), La fossa i Les pàgines de Play Boy sota el títol genèric de “Violent Legacies”. Les imatges van acompanyades amb un text, La visió des de l’Arc, de Susan Sontag, escrit justament per la edició.
Al 1996 se li fa una primera retrospectiva organitzada per un dels millors comissaris d’exposicions del moment, Anne Wilkes Tucker, al museu de Belles Arts de Houston, amb un llibre catàleg anomenat “The Crimes and Splendors of Richard Misrach” que el confirma com un dels grans fotògrafs de la escena americana e internacional.
A partir del 2000 la seva obra es va asserenant i esdevé menys militant. Segueix treballant, com sempre, amb copies de gran format, a partir de pel·licula de plaques, però cada cop més grans i sobre-dimensionades digitalment. Publica en aquesta època Golden Gate, un recull de fotografies del Pont de San Francisco des del mateix punt de vista sota diferents llums i condicions atmosfèriques. Un treball que anomena de pura contemplació.
Al 2003 publica un dels seus treballs més recents On the Beach, una mostra de panoràmiques en gran format on s’intenta descriure la particular relació de l’home amb el mar, la grandiositat de la natura en comparació amb la insignificant presència i la fragilitat de la figura humana i de l’individu dins aquest paisatge.
Al 2006 s’edita un llibre -“Chronologies”- que recull la seva trajectòria de forma temporal amb algunes de les imatges més representatives de cada projecte.
Misrach ha estat considerat des de diferents sectors de la crítica de la fotografia com el pare de la nova fotografia en color -i del paisatge- al ha ver ampliat el gènere dins els Estats Units, dominat anteriorment pel blanc i negre. Un autor que ha influenciat a tota una generació posterior tant pel domini de la tècnica com per la manca de manipulació i la honestedat davant dels escenaris fotografiats.
Podeu veure algunes fotografies en aquesta galeria , una llarga entrevista, i la relació de totes les exposicions de la seva carrera.
Passejant per Sa Ràpita (Mallorca) vaig veure una expo de fotos que no eren només fotos. Potser val la pena conèixer aquesta tècnica que sembla comença a funcionar.
Un dels elements més importants de la fotografia és, sens dubte, la captació de la imatge. A partir d’aquí, si treballem en digital, el més habitual és captar les imatges utilitzant el format RAW per tal de poder revelar-les posteriorment com si es tractés d’un negatiu.
Ja tenim a tocar el festival de fotoperiodisme per excel·lència: 
També cal recordar que paral·lelament al festival oficial, té lloc el 
