avatar

Frank Horvat

La fotografia és l’art de no prémer el botó.

VogueAquesta és la frase que ens dóna la benvinguda en entrar al web horvatland de Frank Horvat. Per a Horvat l’acte en si de prémer el disparador per enregistrar una imatge no demana cap talent ni cap esforç especial.  Tot l’esforç del fotògraf rau precisament en la seva capacitat de contenir-se  de disparar, de repetir-se contínuament: “No, la llum encara no és la millor, aquest no és l’angle més fotogènic, l’expressió no és la més adient, …” És com si, en evitar prémer el botó,  i rebutjar així les imatges que no et convencen, permetessis que la imatge bona s’anés configurant fins que aconsegueixes veure pel visor allò que realment esperaves.  És llavors quan cal disparar.

Per explicar una mica qui és Horvat, res millor que la seva pròpia resposta a la pregunta que li fa A. Bensaïd en l’entrevista publicada al web:

A. Bensaïd: És cert que no és pot dir simplement: “Horvat, el foto-periodista”, o Horvat, el fotògraf de moda”. Podríeu explicar-nos perquè no us heu limitat a un tema, o ni tan sols a un estil?

F. Horvat: La millor resposta que us puc donar és parlar-vos de la meva vida. A l’edat de trenta anys, ja havia viscut i treballat a set països diferents: Itàlia, Suïssa, França, el Paquistàn, la Índia, Anglaterra i els Estats Units, i parlava les llengües d’aquests països (excepte l’Urdu i l’Hindi que només xampurrejava). Malgrat que això va estar determinat per les circumstàncies, més que per haver-ho escollit jo mateix, no em va pas desagradar: cada canvi de país i d’idioma era com la descoberta d’una nova manera de ser, és a dir, d’una nova manera de ser jo mateix. El mateix és pot dir dels meus “períodes” en fotografia, que d’altra banda no són pas simplement períodes temporals: segueixo alternant entre les formes de fotografia directiva o no, entre el blanc i negre i el color, entre la fotografia tradicional i la imatge digital, de la mateix manera que m’agrada alternar entre llengües diferents.

D’aquí ve el meu desig d’una retrospectiva: sento la necessitat de percebre la meva continuïtat com a fotògraf, i sobretot, saber si aquesta continuïtat pot ser percebuda per l’altra gent.

HivernEl web de Frank Horvat conté una retrospectiva de tota la seva obra, organitzada en diferents sèries. Així, a l’apartat Cinc sèries completes trobem cinc col·leccions ben diverses:

  • Time machine (1962-63), on presenta dotze reportatges (fotos i textos) de dotze ciutats de tot el món, que va fer per encàrrec d’una revista alemanya. Això va ser després d’haver triomfat com a fotògraf en el món de la moda.
  • Entre vistes (1986-88). En uns moments difícils per al fotògraf -va estar a punt de perdre la vista- va entrevistar als seus col·legues fotògrafs (Édouard Boubat, Robert Doisneau, Mario Giacomelli, Hiroshi Hamaya, Joseph Koudelka, Don McCullin, Sarah Moon, Helmut Newton, Marc Riboud, Eva Rubinstein, Jeanloup Sieff, Joel Peter Witkin).
  • 1999 journal photo.  Un diari fotogràfic de l’any que va precedir al 2000,
  • La Verònique (2002-2003), és un recull imatges de la seva residència actual a la Provença: fotos de l’interior de la casa i dels seus voltants (no més lluny de  50 metres!)
  • Un ull a la punta dels dits (2006-2009), la sèrie més recent, feta amb la compacta de la qual no se separa (“si la perdés seria com perdre una dent!”)

A l’apartat Extret dels meus arxius, hi ha la recopilació de tota la seva obra (reportatges, moda, retrats, natura, escultura, digital, …) organitzada en més de setanta col·leccions.

Molt interessants són també els seus escrits,  que a manera d’introducció, acompanyen cada una de les sèries. El web disposa també d’una exposició virtual, que permet fer diversos recorreguts. La pàgina és en francès i en anglès.

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Frank Horvat”

  1. Interessantíssim! moltes gràcies per compartir-ho. El títol, la frase de Horvat “La fotografia és l’art de mo prémer el botó” penso que seria un bon tema per a debatre’l perquè, segons el meu criteri, suposa una reflexió entre pensar i experimentar. Sóc del parer que les excessives facilitats del món digital, no només en la fotografia, porta més als creadors a experimentar sense haver-se de plantejar previament que és el volen fer. En el món del disseny gràfic, per exemple, quan havies de reproduïr una fotografia amb la repromaster havies de tenir molt clar el tamany final de la fotografia perquè era inalterable, cosa que suposava fer bones maquetes previes del disseny, ara, en els porgrames de disseny són coses que ni te les plantejes i molts s’atreveixen a treballar sense cap mena de maqueta prèvia… en fi… és un tema que dóna per a molt i que ja s’ha discutit d’una manera o altra. Per això, entenc que Horvat ens convida a pensar, reflexionar i viure el fet fotogràfic com una sensació intima i irrepetible… com el Punch que descriu en Roland Barthes en el seu llibre “La cámara Lúcida”