avatar

Elliott Erwitt

Elliott ErwittPresentem aquesta setmana a un fotògraf que sempre ha fascinat a l’espectador per la seva visió irònica i humorística de la existència humana i que està considerant com un clàssic de la fotografia documental en blanc i negre. Un blanc i negre de cuidada textura i un aire de “a-temporalitat” que dota a les seves imatges d’un segell d’identitat molt especial.

Elliot Erwitt va néixer a París el 1928 fill de pares d’origen rus que varen emigrar successivament a França, Itàlia i, finalment als Estats Units. Al 1949, als 21 anys d’edat, es va traslladar a Nova York i va començar a treballar com a ajudant d’un fotògraf publicitari i va coincidir amb Robert Capa que el va ajudar a progressar com a professional i que el va portar, l’any 1953, a la prestigiosa agència Magnum.

Durant la seva estada a Corea, durant la guerra, va guanyar un premi convocat per la revista Life amb una serie de fotos presses als barracons dels soldats. A partir d’aquell moment la seva trajectòria va canviar i també la seva vida personal. Va començar a rebre encàrrecs cada cop més importants tant dels Estat Units com de l’exterior i les seves fotografies van començar a ser conegudes arreu del món.

Podem comentar per separat cada una de les temàtiques en les que s’estructura la seva trajectòria.

Les fotografies “snapshots” de caràcter familiar

Constitueixen un exemple de la fotografia moderna per la naturalitat, tendresa i tot el sentiment que transmeten. El mateix Edward Steichen les va incloure el 1955 en una recopilació que va publicar amb el títol de “The Family of Man”. Per l’autor son “tan sols fotografies familiars de la meva primera filla, la meva dona i el gat…”. Però el resultat va ser molt bo.

La fascinació pels gossos

Fotografia d'Elliot ErwittSón molt conegudes les imatges on els protagonistes són els gossos. Aquesta afició va néixer d’un encàrrec que li va proposar The New York Times per un reportatge sobre el calçat, les sabates. Erwitt va pensar que el millor punt de vista per acostar-se a aquest tema era, sens dubte, el d’uns animals que sempre han estat molt a prop de l’horitzó del calçat. Els enquadraments que va realitzar de peus humans i gossos son realment antològics.

Retrats de desconeguts i de famosos

Les seves fotografies de gent del carrer, de persones anònimes, tenen dues vessants interessants per motius diversos: per un costat trobem retrats de situacions quotidianes, actituds diverses, emocions de tot tipus, tractades amb tendre ironia i amb gran habilitat. Per altra banda veiem també fotografia de denúncia amb imatges que ens deixen veure amb molta sensibilitat la discriminació racial, les conseqüències de la guerra i la misèria de les classes més pobres.

En quant als retrats de personatges famosos, sempre se li ha reconegut la capacitat per connectar amb els retratats i saber extreure facetes desconegudes i íntimes de la personalitat de cada un d’ells. La seva càmera va immortalitzar importants polítics, actors, fotògrafs, d’entre els que podríem destacar els de Marilyn Monroe i el Che Gevara.

Les sèries temàtiques

Va tractar amb subtilesa extrema molts temes que en aquell moment molts consideraven de segona categoria, però que amb el tems han anat guanyant adeptes i s’han convertit en referència: parelles de diferents llocs del món a punt de casar-se, als nudistes, a les famílies, a la televisió, a la decoració de les habitacions d’hotel, als cotxes i una sèrie molt peculiar dedicada als museus, al públic contemplant obres d’art, que és realment única.

Museo del PradoEn totes aquestes facetes, Erwitt va aplicar les seves valoracions – des de la seva visió- en termes de política, sociologia, urbanisme, economia, paisatgisme… I les va traduir en imatges que podríem dir que corresponen a les possibilitats de la mirada, dolorosa en uns casos, irònica en d’altres, emotiva, reflexiva i humorística en la major part de la seva obra i, sobretot, respectuosa i sensible envers l’existència humana.

D’altra banda, tal com ell mateix esmenta a totes les entrevistes, va ser Henri Cartier Bresson qui li va obrir els ulls a un tipus de fotografia que no necessitava de models, ni posada en escena, ni res d’especial. Tan sols atmosfera, composició i naturalitat. Una forma personal de veure les coses i de veure-les, en la major part dels seus treballs, en blanc i negre.

D’entre totes  les publicacions i edicions dedicades a la seva obra, caldria destacar els següents títols: Dogs, publicat al 1998; On the beach, del 1991; Between the sexes, al 1994; Snaps, publicat el 2001; Personal exposures, també del 2001; Personal Best del 2006.

Actualment segueix en actiu, com a membre de l’ Agència Magnum , de la que va ésser president a finals dels anys 60 durant tres anys. A la seva web personal hi podeu trobar un bon grapat d’imatges d’aquelles que realment fan gaudir de la fotografia.

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Elliott Erwitt”

  1. En un anunci de la canon EOS1 de l’any 1992, he trobat aquesta petita entrevista que Georges Mérillon va fer a Elliot Erwitt:
    GM: Elliot, com ho fas per fer-nos riure?
    EE: No ho sé… Quan surto a fotografiar, em buido el cap completament.
    GM: Surts sense cap intenció?
    EE: Sí, i sens dubte és diferent de tu, que ets periodista de Gamma. Si les meves fotos fan riure, suposo que és per què la mateixa vida és divertida.
    GM: Fa temps que retrates gossos. És una obsessió?
    EE: sí!..
    GM: Què amaga això?
    EE: És el meu secret.
    GM: Tens altres secrets?
    EE: Sí, tinc una arma secreta, la paperina que poso damunt la càmera per fer Pouet!
    GM: Ho fas servir per atreure l’atenció dels gossos?
    EE: Sí, però també va anar molt bé amb en Kroutchev!