Ha mort Willy Ronis

Un dels grans de la fotografia francesa ens ha deixat definitivament. Tot i que no exercia des de feia 8 anys, Willy Ronis ha mort el 12 de setembre, amb una envejable lucidesa, a l’edat de 99 anys.

Willy Ronis és conegut sobretot per la part de la seva obra en què retrata la ciutat de París de la postguerra. La temàtica de les seves fotografies és variada tot i que, com ell va dir “Agafava la càmera fins i tot per anar a comprar el pa, però no anava als barris elegants, m’interessaven les escenes populars”.

El món laboral (era declaradament d’esquerres), el poble, la vida provençal, nusos (el més cèlebre el de la seva dona a la fotografia Nu provençal), els viatges… Tot va desfilar davant de la seva càmera; una obra amb pinzellades de la seva intimitat així com també de la seva passió per la música, nogensmenys de jove volgué ser compositor.

Després de dur a terme el servei militar, va començar els estudis musicals, la seva principal vocació. Però la greu i prematura malaltia diagnosticada al seu pare el van obligar a deixar els estudis per a fer-se càrrec del negoci familiar: un estudi de fotografia a Montmartre que, un cop mort son pare, va tancar per llançar-se a fer fotos al carrer enlloc de retrats.

Willy Ronis va tenir en Ansel Adams i Alfred Stieglitz les principals fonts d’inspiració durant els seus inicis en aquest camp. Va conèixer Robert Capa i Cartier-Bresson, i va realitzar feines amb el primer i va compartir les idees comunistes amb el segon. Posteriorment va començar a treballar a l’agència Rapho, al costat de fotògrafs com Doisneau, Landau o Brassaï.

La seva producció va ser tan notable que li va merèixer ser un dels cinc autors francesos seleccionats per a una exposició al MoMA, a Nova York. També va ser distingit amb diversos premis, com la Biennal de Venècia o el Gran Premi de les Arts i les Lletres del Ministeri de Cultura del seu país. Va ser el primer fotògraf francès a publicar imatges a la revista Life i, amb el temps, s’han anat editat molts llibres de la seva obra…  El desembre de l’any passat en varem recomanar un en particular.

Aquest estiu exposava una retrospectiva a Les rencontres d’Arles (que enguany celebrava la seva 40a edició), exposició que cloïa el passat dia 13 de setembre, casualment l’endemà de la seva defunció.

Se n’ha anat l’últim supervivent de l’escola humanista de Robert Doisneau, terme (humanista) el qual Ronis definia com “fer fotos de la mateixa manera que canten els ocells, sense fer-se preguntes”.