avatar

Jeanloup Sieff

Auto-retratConsiderat un dels mestres de la fotografia de moda, del blanc i negre i del nu femení, Jeanloup Sieff (1933-2000), es va iniciar en la fotografia als 14 anys, edat en la que ja tenia el seu propi laboratori de revelat, i va començar com a foto-reporter als 17, publicant per la revista Photo Revue.

Cinc anys més tard el va contractar la revista Elle com a encarregat de fotografiar celebritats del París de la època (anys 50), i al 1958 inicia la col·laboració amb l’agencia Magnum.

Al 1959 guanya el premi Niepce i decideix abandonar el reportatge i, sorprenentment, deixar la comoditat que representava treballar per la agencia Magnum… No volia jugar o “va adonar-se que no volia seguir” -tal com va comentar en aquell moment- dins el paper de  “fotògraf rodamón, viatjant constantment, sempre dins dels successos de la història, sempre a la recerca d’imatges sensacionals” i var retornar a la foto de moda femenina publicant a varies revistes.

Portada de Harpers BazaarL’any 1961, viatja a Nova York on s’estableix fins el 1965 per col·laborar am publicacions com Harper’s Bazaar, Esquire, Vogue i d’altres.

De fet va practicar tots els gèneres fotogràfics: nu femení, moda, reportatge, paisatge, retrat…“la meva especialitat, realment, és la de no tenir-ne cap”.  Del seu estil cal destacar la preferència per la llum natural, la especial ubicació dels temes dins els espais urbans, els interiors naturals carregats d’objectes i, sobre tot, la utilització del gran angular.

La obra de Sieff representa en bona part, en la vessant de fotografia de la moda, la cultura parisenca dels anys 50 i 60, en plena Nouvelle Vague i, encara que els seus treballs formen part de la indústria de la moda, ho fa introduint elements “transgressors del gènere” -en aquells moments- com la esmentada utilització del gran angular.

torsLa fotografia de Sieff aconsegueix trencar les expectatives del public, acostumat a consumir un tipus de fotografia molt convencional. A vegades es fa difícil definir l’espai i el temps de la representació en les seves imatges. Hi ha una recerca de quelcom “metafísic” dins l’atmosfera que envolta als personatges que va més enllà de la simple fotografia sensual o de moda.

Al 1966 torna a París i segueix amb la moda i la publicitat però cada cop amb una dedicació quasi exclusiva envers la seva obra més personal: el paisatge, el nu i el retrat. Admirador de fotògrafs com Bill Brandt, Kerstez, Richard Avedon i apassionat pels horitzons, les línies rectes i -evidentment- les corbes, les seves fotografies van començar a ser reclamades per les grans galeries i col·leccionistes i va ser objecte, a partir d’aquell moment,  de nombroses publicacions. Ell mateix va editar una petita col·lecció de llibres dedicats a fotògrafs com Robert Diosneau, Douane Michals i alguns manuals sobre tècnica fotogràfica on amb seriositat, però també amb el gran sentit de l’humor que el caracteritzava, desmitifica una mica els seus coneixements fotogràfics a mida que els va explicant amb detall.

JambesEncara que va treballar el color en els darrers anys de la seva carrera, sempre serà admirat per la seva obra en blanc i negre i per la sensibilitat amb que va tractar sempre el nu femení. Un tema sempre delicat ja que és molt fàcil passar d’alló sensual i agradable a ser directament un exemple del mal gust.

Recomanem fullejar una antologia que amb el títol “Jeanloup Sieff: 40 years of photography” repassa quatre dècades  de la seva feina en blanc i negre: retrat, paisatge, moda… A la seva web hi podeu trobar tota la seva bibliografia i una galeria amb fotografies de tots els gèneres que va tocar, la seva biografia i el currículum d’exposicions.

Jane Birkin, 1968Per acabar, res millor que un parell de frases de les que ell anava deixant enmig de les entrevistes:

L’excés d’anàlisi mata les emocions: per això, més que la fotografia didàctica prefereixo la que sorgeix inspirada per un sentiment… No existeixen temes bons o dolents si no tan sols la qualitat de la mirada de qui els observa.

Sempre hi haurà els qui defensen la fotografia com a art, els qui la veuen com a document, els qui parlen de la fotografia com a record i els qui diuen que és quelcom testimonial, però la definició de l’art en general o de la fotografia en particular serà tan controvertida com la del sexe dels àngels. Per simplificar aquest etern debat, jo proposo, sense massa esperances  de ser escoltat, classificar les fotografies en dos grans famílies: les bones i les dolentes!

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Jeanloup Sieff”

  1. “..més que la fotografia didàctica prefereixo la que sorgeix inspirada per un sentiment..” ..quina gran veritat! ..totalment d’acord.