Tots ho hem sentit i tots ho hem expressat, d’una manera o un altre: el tema de l’habitatge està fatal!

Aquesta frase ja a passat a formar part de l’arsenal de sentències pròpies de les converses d’ascensors junt amb les clàssiques al·lusions als capritxos de la meteorologia o a la que hauria de ser considerada la més alta expressió de síntesi de saviesa popular: “Hay que ver como está todo” (sic).

Però potser ens queixem per gust. Potser encara podria ser pitjor. O més ben dit, sense el potser. Efectivament podria ser molt, però que molt pitjor. I és que hi ha una equació que és de difícil sol·lució, en la que es combinen diversos factors tots ells força determinants: els territoris habitables a la Terra no són tants com pugui semblar, a més en general tendim a cercar determinades condicions mínimes per fer el cau, som molta gent -massa, probablement-, la cobdícia sembla ser un tret inherent de l’ésser humà, i per acabar-ho d’arrodonir, som capaços de tolerar situacions aberrants si ens hi veiem obligats o ens les venen convenientment ensucrades.

Com a mostra i per fer-se una idea de lo malament que pot arribar a estar el que és un dels drets universals de les persones (que boniques, les declaracions d’intencions) us convido a visitar la galeria del projecte 100×100 d’en Michael Wolf.

A que treu cap el títol? Doncs és ben senzill: són cent fotos d’habitatges que fan 100 peus quadrats. Traduït al sistema mètric decimal: 9,29m². Ni més ni menys. Són els minúsculs forats on resideixen els hostes del complex d’habitatges d’ajut públic més antic de Hong-Kong: Shek Kip Mei State.

El primer bloc de Shek Kip Mei State va ser construït al 1954 per allotjar els mil·lers de desplaçats a conseqüència de l’incendi d’un enorme barri de xaboles poblat per immigrants xinesos. En fases successives, es van anar afegint més blocs de micro-pisos al complex.

Gràcies a l’ajut d’un treballador social, en Wolf va anar trucant porta per porta a cada un dels pisos, demanant permís per fer una foto. El projecte va ser gairebé una carrera contra-rellotge, doncs els bloc aviat havia de ser desocupat per la seva demolició. Com a curiositat, a les habitacions on hi ha un calendari penjat veureu que tots mostren els mateixos quatre dies d’abril.

En Wolf explica que no va veure els pisos en detall fins que no va examinar les copies de les 118 fotos que va fer. Degut al poc temps que disposava, es limitava a trucar a la porta, explicant el que volia i fent la seva demanda de permís per la foto -ni tan sols entrant en arguments si la resposta era negativa-, plantant el trípode amb una pota dins del pis, un gran angular a al càmera i rebotant el flaix contra el sostre. En Wolf feia la foto i formulava algunes preguntes com l’edat dels habitants, quant temps feia que hi vivien, com es guanyaven la vida, si els agradava viure a Shek Kip Mei i per què. I a per la següent foto!

Les fotografies obtingudes tenen un gran interès documental, ja que parlen d’un dels aspectes més singulars dels darrers 50 anys d’història de Hong-Kong, mostrant una peculiar forma de vida urbana, el pragmatisme, determinació i prioritats dels habitants. A més, 100×100 és un complement d’un altre projecte d’en Wolf: Architecture of density, on mostra les estructures repetitives, anònimes i hiper-denses de l’arquitectura de Hong-Kong, una urbs amb prop de 6.700 habitants per Km², sense la referència contextual de l’horitzó, el cel o el terra.

Després de visitar ambdues galeries, potser pensareu que això de l’habitatge tampoc està tan malament com sembla, després de tot.

Certament, la fotografia és un art/tècnica amb gran capacitat d’adaptació a les més diverses circumstàncies. Havíem parlat ja de fotografiar des de la Lluna, de fer fotografies amb estels de roba, d’enginys per a amagar la càmera en fotografia de carrer… Avui, però, us presentem la fotografia feta des d’un caiac.

Un caiac és una embarcació de mides molt reduïdes, i amb una notable inestabilitat. Cal afegir-hi, a més la complicació que representa la mala relació dels aparells tecnològics amb l’aigua, i la necessitat que el fet de fotografiar no interfereixi amb les mesures mínimes de seguretat de l’usuari. Tot i això, es pot ja preveure que la fotografia des d’un caiac ofereix noves possibilitats: l’accés a zones inaccessibles a peu, o amb vehicles més grans, el canvi de perspectiva respecte el pla de l’aigua, l’aproximació no agressiva a espècies animals o vegetals marines o lacustres…

A la pàgina web Outdoor Eyes hem trobat unes molt interessants recomanacions per si algú té ganes de provar-ho. Traduïdes i resumides (i adaptades), us en presentem algunes:

• Protegeix bé la càmera. La protecció depèn de la forma de remar, i del tipus de càmera i d’imatge que se n’esperi treure. Hi ha caixes i bosses estanques transparents, així com bosses estanques d’alta qualitat, però de les que cal extreure’n la càmera al fotografiar.La millor protecció, però, és saber mantenir estable el caiac sense tenir el rem a les mans…
• Mai no et posis la corretja de la càmera al voltant del coll. Un mal gest, o un canvi en l’aigua, podria fer tombar el caiac i estrangular-te.
• Utilitza una corretja de canell. La càmera no flota i, a més, la sorpresa podria desestabilitzar el caiac.
• Tingues el rem lligat al caiac. Us imagineu que, un cop acabada la sessió fotogràfica, el vostre rem fos a una milla mar endins?
• Compte amb la temperatura! Els compartiments d’un caiac són un hivernacle considerable! Val la pena tenir-ho present si hi guardem dins la càmera.
• I la que més m’ha agradat: abans de fer la foto assegureu-vos que no hi ha esquitxos d’aigua a l’objectiu…

Si voleu saber-ne més, us deixem aquí alguns enllaços:

How To Protect Your Camera During Kayak Photography
Kayaking Photography Hints & Tips
Kayak Photography Techniques

Robert Mapplethorpe va néixer a Nova York el 1946 i va morir el 1989 després d’una llarga temporada afectat per la malaltia del SIDA.

La seva obra va generar en diferents moments una forta polèmica, oposició i fortes controvèrsies en molts àmbits artístics culturals i morals degut al fort contingut eròtic d’algunes de les seves fotografies. Unes imatges que, sobre tot en la dècada dels anys 70, tractaven temes que es podrien considerar quasi pornogràfics.

Malgrat això, el treball de Mapplethorpe ha passat a formar part de la historia de la fotografia en un lloc important per la gran sensibilitat en el tractament del nu de cossos masculins i femenins, un tema que va elevar a la categoria d’art a partir de la harmonia i la composició, una composició de la escena que segueix els canons clàssics de l’art grec i manierista segons molts crítics d’art contemporani.

Es va iniciar dins el mon de l’art cursant estudis de pintura i escultura i, molt aviat, es va interessar per la tècnica del collage on utilitzava bàsicament retalls de fotografies de revistes i Polaroids. Aquesta tècnica el va anar portant poc a poc cap a la fotografia en un moment en que, justament, la Polaroid estava de moda i s’anava convertint en un medi de culte  a partir de la utilització que en feien molts artistes com l’Andy Warhol, un dels seus coneguts i amics.

A finals dels anys 70 i tota la dècada dels 80, el seu treball es va anar refinant. Amb la utilització de càmeres de mig format i de la inseparable Hasselblad va iniciar una serie de fotografies d’execució impecable tant en els enquadraments com en  l’aprofitament al màxim de les possibilitats de les òptiques, els processats químics i les exquisides impressions en gelatina de plata.

També va treballar altres tècniques com el foto-gravat, la platinotipia, Cibacrhome, impressions de tinta de color transferida i polaroid en color. Tècniques amb les que va saber transmetre tota la sensualitat possible en dues de les seves temàtiques més reconegudes: el nu,  i les fotografies de flors i plantes que desprenen també una forta càrrega eròtica tant en blanc i negre com en els seus darrers treballs en color.

Considerat per molts com un enfant terrible de la fotografia va comptar però amb el respecte i la ajuda de moltes de les personalitats amb qui va tractar, des dels més coneguts com la cantant Patty Smith, passant per gent anònima com la majoria de models de color a qui va retratar, fins a famosos artistes del moment com Andy Warhol.

L’estiu del 1989, poc després de la seva mort, la obra de Mapplethorpe va rebre una empenta molt forta a partir de la gran difusió mediàtica que hi va haver a resultes d’una exposició retrospectiva The perfect Moment que va organitzar la Corcoran Gallery of Art de Washington que no és va poder realitzar. La oposició que va suscitar la iniciativa d’aquesta galeria per fer-li un homenatge va ser tant gran – tal com podeu llegir en aquest article- que inclús el Congrés dels Estats Units va intervenir-hi per tal que no es pogués dur a terme.

Tot això va generar un moviment des dels col·lectius de gais , lesbianes i heterosexuals americans amb el suport public de la majoria d’artistes i del mont de l’art en general, que el varen acabar convertint en un símbol de la llibertat artística i de la lliure opció sexual durant molt temps.

La mirada de Mapplethorpe ha influenciat a molts fotògrafs actuals a tot el món. Entre d’altres hi trobem gent com els americans Andrés Serrano i Nan Goldin, els italians Paolo Ardizzoni i Monica de Pascalis, el francés Antoine d’Agata i, més proper a nosaltres, l’Alberto Garcia alix.

La seva fundació, creada per ell mateix pocs anys abans de la seva mort a causa del SIDA, està dedicada a promoure la seva obra a partir d’exposicions per tot el món i dedica bona part dels guanys econòmics a subvencionar entitats i centres que lluiten contra aquesta malaltia. A la web de la Fundació hi podeu trobar un bon recull d’imatges representatives de la seva extensa obra fotogràfica i un calendari de les exposicions que es van programant a diverses ciutats.  Aquest mateix any, el passat dia 8 de novembre, es va clausurar una mostra de 150 fotografies representatives al CAC de Màlaga.

Em sembla que es el primer cop que hi ha una noticia que vagi d’una cançó. La cançó es un RAP i si que va d’un tema recurrent, com tots el que ens fan triar. PC versus Mac, o Barça vs Espanyol, o Montescos vs Capuletos, per dir-ne alguns.

En aquest cas és l’eterna pregunta i l’etern posicionament, Canon o Nikon, està clar que no en treure’m res de clar, però veure que fins i tot el món de la música tria temes tant intranscendents i a l’hora fotogràfics com aquest, esta be, no?

Va de una parella que s’enamoren, però que hi ha un problema entre ells dos, ell és de Canon i ella de Nikon. Estic ben segur que els de Olympus, Sony, Fuji o qualsevol altra marca son força més assenyats…

Estava buscant qui era el grup, però ara me’n adono que el que canta és en Joey L., un noi que és un crac. Aquí teniu la seva pàgina. Un dia d’aquests en farem una noticia.

Ho hem trobat a Amateur Photographer

Com els usuaris d’aquesta casa sabran, entre nosaltres corren alguns addictes als lensbabismes. És per això, i perquè creiem que pot ser de l’interès de tothom, que ens fem ressò de la següent notícia. L’empresa nord-americana Lensbaby ha organitzat un concurs de fotografia per a què les imatges seleccionades es publiquin en un llibre que tenen previst treure a mitjan 2010.

El llibre es titularà “Lensbaby: Bending Your Perspective” és una obra del fotògraf Corey Hilz, un dels gurús de Lensbaby. Contindrà galeries d’imatges esplèndides, realitzades per alguns dels autors més coneguts en el món de les Lensbaby, així com també una bona pila de tutorials per aprendre a executar determinades imatges.

Però al llibre també hi figuraran almenys una dotzena d’imatges seleccionades al concurs que esmentàvem a l’inici d’aquest article. Es poden presentar dues fotografies i per participar-hi només cal pujar les imatges a través de la pàgina del concurs de Lensbaby. Allà hi trobareu detallades les escasses normes que cal complir.

Teniu temps fins a final d’any per enviar les vostres fotografies i canviar, si us ho repenseu, les que hagueu enviat per unes altres de millors. Durant aquest temps a la mateixa pàgina es podran veure les fotografies enviades pels participants però es podrà votar cap fins l’1 de gener de 2010, dia en què comença el període de votació popular (que dura una setmana) per a passar-les pel sedàs.

D’entre les fotografies que superin aquest primer tall l’autor del llibre, Corey Hilz, i el president de Lensbaby, Craig Strong, triaran les imatges que formaran part del llibre. El 15 de gener, es faran públiques les obres seleccionades.

Així que si teniu alguna lent de la casa Lensbaby ja hi podeu anar pensant. I si no en teniu però estàveu indecisos, potser és hora de demanar-li al tió que us en cagui una (i no perdre temps, que llavors us quedaran 7 dies per fer les fotos!).

Per a més informació aquí.

No fa pas massa Getty Images, un dels bancs d’imatges més conegut a tot el mon, va començar a utilitzar Flickr com a font per a l’obtenció de les seves fotografies. Això ja s’ha traduït en una galeria de més de 60.000 imatges.

El tema està en què que fins ara  l’única cosa que els fotògrafs podíem fer era esperar a tenir sort i que els de Getty ens vinguessin a oferir la col·laboració.

Això ha canviat. Ara ja són els mateixos fotògrafs que poden preparar un portafolis ben bonic i anar-lo a oferir a aquesta empresa, per si ho troben escaient, l’incorporin al seu fons.

Com? Doncs el que s’ha de fer és enviar 10 fotografies representatives del vostre treball al grup de Flickr Getty Images Call for Artists i partir d’allí serà Getty qui avaluï el treball de cada fotògraf, no només per aquelles 10, sinó per a qualsevol altra que hi hagi a la seva galeria.

Si el tema us sembla interessant, trobareu més informació en anglès al bloc de Getty a The Flickr Collection by Getty Images Announces Call for Artists.

Vist també a Microsiervos

El naixement de la fotografia cal situar-lo en un context d’avenços tècnic i científics que van revolucionar les societats industrialitzades del segle XIX. És una època d’il·lusió científica, i d’esperances de transformació d’un món que obria els ulls i transformava les ciutats, les ideologies i la pròpia vida quotidiana de les persones a una velocitat de vertigen.

No ens ha d’estranyar que, en aquell context, apareguessin sinergies i relacions entre les persones visionàries que feien possible aquesta revolució, tecnològica i ideològica. I un d’aquests casos va ser la relació entre Louis Daguerre, inventor del daguerreotip, i Samuel Morse, inventor del codi que porta el seu nom que permeté transmetre dades a llargues distàncies gràcies als cables d’electricitat (posteriorment per radiofreqüència).

Morse arribà a París l’any 1838, amb la intenció de portar el seu sistema de codificació a l’oficina de patents de França. Però les negociacions no foren senzilles, fet que l’obligà a allargar la seva estada a la ciutat gal·la fins al 1839. És durant aquesta estada que coneix Daguerre, que en aquell moment estava mostrant al públic el seu descobriment, causant gran sensació en la societat parisenca. El daguerreotip captivà Morse, que en feu una apassionada descripció per al diari The New York Observer, que la publicà el 20 d’abril de 1839, després que els dos inventors haguessin mantingut una llarga entrevista, en la qual Daguerre mostrà a Morse tot el procés que seguia per a elaborar les imatges.

Morse tornà a Amèrica, on l’esperava J. W. Draper, professor de química a la Universitat de la Ciutat de Nova York i amic de Morse, que es delia per conèixer amb més detalls la naturalesa de l’invent. Els dos obriren el primer estudi fotogràfic als Estats Units, l’any 1840, on es feren els primers retrats professionals. La difusió i implantació del telègraf, malgrat tot, allunyà definitivament Morse del món de la fotografia. Tanmateix, no és estrany que Morse sigui considerat, en molts casos, com el pare de la fotografia nordamericana.

Per cert, la paraula “fotografia”, en codi Morse, és:

..-. — – — –. .-. .- ..-. .. .-

Fa temps vaig descobrir a “The Decapitator“, un personatge que ningú coneix, un artista anònim que interactua amb el món de la publicitat, en contra de certs models publicitaris de grans companyies.

Més o menys alguna cosa així com el contrari de certes revistes que ara reneguen de l’ús del Photoshop i mostren a les models sense maquillar, això sí, només en el 2% de la revista.

En aquest cas en podríem dir-ne retoc fotogràfic de carrer, per a un fi social i artístic, amb un fons àcid, però divertit.

Conegut en el món del disseny i la cultura gràfica, ressorgeix de tant en tant amb nous treballs, que penja a una pàgina web de Flickr. A portat el seu art a Londres, Paris, Sao Paulo i molts artistes i models actuals no s’han lliurat de la seva particular creuada.

Que gaudiu i rigueu amb les fotografies dels seus decapitats.

La imatge amb què comença aquesta notícia va ser feta des d’un avió el 6 de juny de 1944, conegut com a Dia D, en el moment del desembarcament de les tropes aliades a la costa francesa. Aquesta imatge forma part de les 4000 fotografies aèries de l’espionatge britànic que s’han fet públiques i es poden consultar a la web de la National Collection of Aerial Photography. La col·lecció és només una petita part del total de fotografies que encara no han estat ensenyades al públic civil.

Durant la Segona Guerra Mundial els pilots de la RAF van sobrevolar àrees dominades per l’eix amb la finalitat de realitzar fotografies que serien estudiades pels agents d’espionatge aliats. De totes les que van fer, quatre mil acaben de fer-se públiques. En elles es poden veure escenes tan frapants com el devastador resultat d’un bombardeig en territori alemany (comparable a la superfície de la Lluna amb els seus cràters) o bé les instal·lacions i els equipaments que l’exèrcit nazi disposava pel territori ocupat.

Com diu Allan Williams, director de la National Collection of Aerial Photography, “L’arxiu mostra el món en guerra. El nivell dels pilots era increïble, eren dels millors de les forces aèries. Van ser tants els que van perdre les seves vides que l’arxiu és un memorial”. I és que els pilots s’endinsaven en el territori enemic, de vegades volant a poca alçada per fotografiar amb detall les instal·lacions enemigues i sovint sota el foc dels avions i les bateries antiaèries enemigues.

Quan tornaven els avions, els especialistes analitzaven les imatges per a interpretar el que veien. S’havien d’imaginar què era cada cosa a partir del seu entorn, com si fossin detectius, mesurant distàncies i les formes de les ombres.

Aquestes quatre mil imatges són només una petita mostra dels deu milions de fotografies que s’estan digitalitzant i catalogant actualment. Però no totes es conserven ja que en finalitzar el conflicte molt del material es va destruir en fogueres.

Podeu veure l’arxiu a la pàgina web de la National Collection of Aerial Photography.

Font: The Independent (Galeria d’imatges).