avatar

Gary Stochl, el retorn d’un fotògraf anònim

Self portrait with stranger, Gary StochlAquesta setmana entrem de nou dins d’una historia semblant a la del cap de setmana passat. Gracies a un comentari que va fer en Markus (Bicimann) a la noticia sobre la Vivian Maier, parlarem d’un fotògraf que és va donar a conèixer l’any 2004 després de 40 anys d’anonimat, uns anys en els que no va parar de fer fotos, curiosament també a Chicago, i com en el cas d’aquella dona anònima, fotografiant també els carrers de la ciutat.

Un dia de finals de la primavera del 2004, Bob Thall, assessor acadèmic del Departament de Fotografia en el Columbia College de Chicago, va arribar a la seva oficina. Al entrar va veure que la secretària el mirava preocupada mentre li deia: “Bon dia… Aquest senyor vol ensenyar les seves fotografies a algú”. Hi havia un home assegut, que duia una bossa de paper i, pensant que és tractaria d’un tema senzill i que s’ho podia treure de sobre ràpidament, amablement el va fer passar.

En Gary Stochl va seure i va dir que no estava interessat en apuntar-se a cap curs de cap tipus. En Bob Thall va preguntar: Ah, doncs vostè dirà… Directament, en Gary li va dir: “Fa quaranta anys que estic fent fotografies i encara no he ensenyat el meu treball a ningú. He cregut que ja era hora de fer-ho i com que vostè dirigeix un departament de fotografia, vaig pensar que podria venir aquí”. Va treure una pila de copies, quasi 300, i les va deixar sobre la taula. Ràpidament en Bob Thall li va dir que tenia una reunió urgent amb un grup d’estudiants –mentre mirava algunes de les imatges- i que, en tot cas, podrien quedar per més endavant. M’entre s’aixecava per tal d’acomiadar-se, anava mirant més fotografies fins que, quan potser n’havia mirat quinze o vint, es va tornar a seure, ja sense pressa i es va oblidar totalment de la reunió fictícia que acabava de mencionar.

Adam Street 1987, Gary StochlEn pocs minuts va tenir la sensació de que aquella estranya trobada es podia convertir en quelcom excepcional. Van passar dues hores mirant i comentant les 300 fotografies de les que pràcticament la meitat es podien considerar directament excel·lents, una cinquantena més les va qualificar de memorables i, de la resta, poques s’en podien descartar. Semblava del tot increïble estar veient unes imatges que podrien, per la seva qualitat, trobar-se dins un llibre d’història de la fotografia i que, en canvi, acabaven de sortir d’una bossa de paper.

Desprès, tot va anar molt ràpid. L’endemà varen quedar per revisar més fotografies amb uns quants convidats, des de col·leccionistes fins especialistes en la matèria i càrrecs de diferents institucions i centres com The Art Institute of Chicago. En Bob Thall va ajudar a en Gary per tal de preparar una edició de la selecció de fotografies que anava sorgint de tot el material que va anar portant i en pocs mesos la noticia es va anar escampant dins i fora dels ambients fotogràfic del moment.

La seva fotografia podem dir que s’acosta també (com en el cas de la Vivian) a les imatges de fotògrafs mítics com Robert Frank, autor d’una obra que en Gary admirava juntament amb la de Cartier Bresson i que, de fet, el va motivar a emprendre aquest camí en solitari dins la fotografia. S’han dit moltes coses sobre l’estil d’en Gary Stochl, però el que cal destacar és la impossibilitat de classificar-lo. El seu treball se surt totalment de l’anomenat “documentalisme personal” o del “formalisme modern” que incorporen a la imatge una mena de discurs fotogràfic inconscient sigui quin sigui el tema retratat. L’objectiu d’en Gary parteix d’una decisió de copsar la realitat sense introduir elements aliens (propis del medi fotogràfic) a la imatge que estem veient i de seguir el dia a dia del batec de la ciutat i la seva gent sense buscar-hi un significat precís.

Gent al carrer, Gary StochlDes d’aquell día Mr. Stochl -tal com l’anomenen a Chicago- va anar ascendint dins el complicat món de l’art i la fotografia. Actualment, a la edat de 62 anys, està representat per un expert col·leccionista de Chicago i pràcticament totes les institucions culturals de la Ciutat han comprat obra seva per tal d’afegir-la als seus fons fotogràfics corresponents. També s’ha editat un nou llibre anomenat “On City Streets: Chicago 1964-2004″ on hi una acurada selecció del seus treballs.

La seva història doncs és un exemple més de que hi ha gent que valora, per sobre de tot, la devoció i la voluntat de fer quelcom “per a un mateix” sense dependre ni necessitar de la valoració dels altres, i des d’el compromís personal d’ignorar i fugir de les etiquetes i els camins marcats que els propis circuits -fotogràfics en aquest cas- imposen i promocionen tancant el pas a visions noves obertes a d’altres àmbits i expectatives.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Gary Stochl, el retorn d’un fotògraf anònim”

  1. La história és fantàstica, i la ressenya a l’alçada de la història. Una frase del final m’ha cridat l’atenció “(…)hi ha gent que valora, per sobre de tot, la devoció i la voluntat de fer quelcom “per a un mateix” sense dependre ni necessitar de la valoració dels altres(…)“. M’ha fet pensar en alguns fotoblogers que conec, i en aquell tema del “jec-tec” que va plantejar al fòrum en Ferran Jordà. Salutacions!
    x.

  2. El meu professor del curs “Fotografia narrativa” Angel Albarrán em va facilitar el link desprès d’haver-li comentat el cas de la Vivian Maier. Gràcies Angel per l’enllaç i gràcies Joan (foster) per convertir-lo en una historia tan amena per tothom.