avatar

Lee Friedlander

Chelly Canyon (Arizona) 1983Lee Friedlander va neixer el 1934 a Aberdeen (Washington) i va passar la adolescència a Los Angeles. Allà es va enamorar de la fotografia mentre estudiava al Art Center School, on va estar matriculat i, 3 anys més tard, es va traslladar a Nova York on encara resideix en l’actualitat.

Fins a principis dels anys 70, en que el nou mercat fotogràfic va oferir moltes possibilitats per a la creació artística, es va decantar per ofertes de treball que li permetien guanyar-se la vida i anar tirant. Va col·laborar amb diverses revistes fent fotografia de reportatge per encàrrec i molts retrats per a portades de discs de músics de jazz principalment, una música que li agradava en especial. Unes feines que li semblaven fantàstiques ja que li permetien viatjar i alhora anar descobrint tots els secrets de l’ofici.

Independentment de la feina remunerada s’anava desenvolupant un treball més personal que, en aquesta primera etapa, es va centrar en el reportatge social. Un tipus de reportatge que ell mateix anomenava “Paisatge social dels Estats Units”, escenes quotidianes dels carrers en les que intentava donar una visió diferent de la del seu amic Walker Evans que començava a despuntar en aquells moments. En aquest sentit, la novetat aportada per Friedlander es basava en la capacitat d’incorporar al joc fotogràfic tota una serie d’elements que per a d’altres fotògrafs haguessin estat considerats directament com a errors (cables elèctrics creuant la escena de banda a banda del fotograma, la ombra del propi fotògraf sobre un mur, la confusió creada pels múltiples reflexes en diversos vidres en un aparador…).

Still LifeAmb aquest elements creava una mena de ficció quasi pictòrica que va donar com a resultat un univers urbà paral·lel al real a partir de la peculiar visió que tenia de les coses i la manera tant particular de presentar-les i de tractar les escenes.

Durant els anys 70 va ampliar el ventall de temes i aquell obstinat estil       urbà va anar prenent forma i personalitat pròpia. Les bromes visuals -tal com ell les anomenava- i la ironia es convertirien amb el temps en un estil que s’adaptava a d’altres temàtiques amb unes fotografies directes i complexes, realistes, divertides i serioses alhora.

El 1976 la seva obra va gaudir d’un dels moments culminants amb la publicació d’un volum amb una selecció d’imatges dedicades als monuments històrics dels Estats Units: The American Monument aportava una visió única i personal d’unes obres escultòriques i arquitectòniques que en molts cassos esdevenien objectes totalment ridículs i certament kitsch. També d’aquesta època son les sessions de nu femení i la anècdota que més tard passaria a les primeres planes dels diaris: el 1979 va fer una sessió a una noia totalment desconeguda que, uns anys més tard, es va convertir en la reina del pop. El 1989 va coincidir en el temps el punt culminant de les dues carreres, la de Madonna (la noia de la sessió) i la del fotògraf, i en aquell moment varen sortir a la llum aquelles fotografies oblidades.

Baltimore, 1962Als anys 80, un cop va complir els 50 anys d’edat, el seu treball va anar canviant de registre obrint-se cap a temes més sensuals que, juntament amb la seva vessant obsessiva i disciplinada oferien uns resultats cada cop més curiosos. Un estil que es va especialitzar en convertir qualsevol objecte o situació en una mena d’enigma visual. Els exemples més clars d’aquesta etapa son les seves fotografies de flors i plantes, els jardins japonesos o el nu femení. Els seus projectes en aquells moments s’anaven multiplicant i els encàrrecs no paraven d’oferir-li noves possibilitats i nous camins. Entre els més remarcables podem anomenar Factory Valley: Ohio & Pennsylvania, una col·lecció d’imatges d’algunes zones industrials del centre del país que inclouen retrats de personatges diversos dins els seus llocs de treball. Un projecte que li va reportar cinc encàrrecs més sobre temes similars, molt peculiars també, des de oficinistes asseguts davant de l’ordinador fins a un reportatge sobre tele-operadores enganxades al telèfon.

Boston, 1986A partir dels 90 va abandonar la seva mítica Leica de 35mm que l’acompanyava des de 1955 i va provar una Hasselblad Superwide, de 6×6, una càmera que el va seduir i que va adoptar de seguida entusiasmat pel nou format i la qualitat de la imatge. Amb energies renovades,  va recuperar els vells temes per passar-los per aquesta nova visió que li oferia més detall en les ampliacions i més definició en tots els termes de la escena.

Una de les facetes en que va destacar per lo insòlit de les seves propostes va ser la del retrat. Un retrats centrats en molts casos en la família i amics, persones situades en llocs concrets i en situacions quotidianes. Una altra tasca remarcable ha estat la seva dedicació a controlar tots els aspectes en lo referent a la edició i publicació dels llibres de fotografia. A l’inici de la seva carrera li va costar molt aconseguir que els editors s’interessessin per la seva obra i va decidir el 1969 preparar en solitari la edició del seu primer llibre Self Portrait que va acabar publicant el 1970.

Montana, 2008L’estiu del 2007 es va poder veure a Barcelona, al Caixa Fòrum, una selecció de lo millor de la seva trajectòria, una exposició organitzada pel Moma de Nova Iork i que va ser presentada també a Munich i a París.

Podeu veure una mostra molt interessant i representativa de les seves fotografies organitzades segons les dècades que hem anat diferenciant, a la web de la Fraenkel Gallery

Una de les seves frases preferides era aquesta:

No s’ha d’anar a buscar fotografies, surts al carrer i veus com et miren fixament.

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Lee Friedlander”

  1. M’agraden molt aquestes mini biografies de fotògrafs. Gràcies, Joan.
    Gaudeixo molt.
    Markus