Manabu Yamanaka: el fotògraf dels descastats

No ens enganyem. La major part de les fotografies que fem i veiem giren al voltant de certes aspiracions i estereotips estètics. Cerquem la millor composició, la millor llum, el tractament més adient, tot un ventall d’eines i recursos desplegat al servei de certa concepció del que és bonic. I de fet, sol ser una visió força uniforme i estandarditzada del que és maco. Tendim a fotografiar allò que ens agrada de les coses, més que allò que ens interessa o ens intriga d’elles.

Fa la sensació que sovint ens falta fer un pas més, ens cal aprofundir. Ens quedem en la superfície, en el que creiem veure que són les coses. Llavors, pretenem capturar ràpidament la nostra interpretació del que ens hem cregut que vèiem, sense preguntar-nos res més. D’alguna manera, ens donem les respostes abans de formular cap pregunta. Podem arribar més enllà? Podem penetrar la superficialitat amb la que nosaltres mateixos emboliquem el món que percebem?

Potser aquesta seria una de les fites reals de qualsevol artista: convertir el mitjà d’expressió que ha triat en un eina de reflexió, d’anàlisi, de inquisició de tot allò que veu. L’Art ens permet veure més enllà del que som capaços amb la nostra mera dotació fisiològica. Ens permet alliberar-nos de les cadenes dels estereotips culturals i socials per fer-nos preguntes sobre tot allò que, aparentment, és obvi i universalment conegut. És un generador de preguntes, de dubtes, i no coneix límits. Probablement per això les expressions artístiques més compromeses, les més transgressores, són sovint les més difícils de pair. I també les més incomodes pels interessats en mantenir cert ordre i control, certs esquemes de valors inamovibles i intocables.

La fotografia, com qualsevol de les altres modalitats de l’Art, ha estat sempre -i esperem que ho continuï sent- un poderós mitja per provocar la reflexió i el dubte sobre les veritats i valors socials establerts. Un exemple evident és el fotoperiodisme, sovint tan molest per les forces que lluiten per conservar poder i domini sobre la gent. Els inconvenients que representa tenir algú capaç de assenyalar i denunciar amb imatges els abusos, errors, crims i estupideses de governs, exèrcits, grups religiosos, etc. li han costat la vida a més d’un foto-reporter.

Però hi ha altres terrenys on es pot practicar l’habit de pensar, de preguntar-se i dubtar. I sovint estan molt més al nostre abast que el darrer conflicte bèl·lic al Mig Orient. Ens podem preguntar simplement sobre aspectes de la vida que assumim com a evidents, com a inqüestionables, que ens empassem de la manera més inconscient i automàtica. O el que potser és més greu: que procurem ignorar, per incòmodes o desagradables. I això també és una missió que pot assolir la fotografia.

Un exemple magnífic de la fotografia com a mitja per enfrontar-nos a veritats auto-negades, a realitats ignorades però sabudes, l’he trobat en un fotògraf japonès: Manabu Yamanaka. La darrera expressió de la seva feina és un llibre publicat al 1995, Gyathtei. En aquesta obra es recull el treball de més de 25 anys dedicats a la realització de sis grans series de fotografies: Arakan, Fujohkan, Gyahtei, Dohshi, Jyoudo i Wukong Mang Mang Ran. Cada una d’elles està dedicada a un grup marginat de la societat. I potser la raó fonamental de la marginació d’aquests grups és que són incòmodes, per que fan evident els defectes i injustícies de la nostra societat i l’aparent lletjor d’alguns aspectes de la vida. Són els esquelets amagats al nostre armari. Yamanaka els treu a la llum i ens els posa davant dels nassos: nens del carrer, rodamons sense-sostre, tolits i malgirbats, embrions nonats, ancians decrèpits a un pas de la mort… El costat fosc i aparentment lleig de la nostra realitat.

Encara que Yamanaka firma no ser budista practicant, les seves obres i la seva manera de triar i enfrontar-se als projectes segueix molts dels principis del Budisme Zen. Els títols triats per cada una de les series tenen els seu origen en principis budistes. Ell mateix confessa que enceta cada un dels seus treballs fotogràfics esperant, en acabar-lo, haver assolit un grau superior de comprensió del budisme. De fet, les seves imatges ens mostren les quatre fonts del patiment humà, segons el budisme: el naixement, la vellesa, la malaltia i la mort.

Les fotos de Yamanaka són pertorbadores, difícils de mirar, inclús desagradables. Però així és la realitat, tot sovint, encara que la procurem disfressar tant com podem. En Yamanaka ens la mostra de forma directa, honesta, sense maquillatge ni edulcorants, amb simplicitat absoluta, tractant cada un dels temes de manera absolutament respectuosa i delicada, però sense perdre ni un bri de lucidesa i sinceritat. És molt difícil evitar una forta sensació inicial de rebutj i incomoditat en veure les fotos de Yamanaka. Però res del que ens mostra és fals o artificial. De fet, tot el que ens mostra en les seves imatges és ben real, natural i quotidià.

Probablement el que fa més difícil contemplar serenament aquestes fotografies és que, amb elles, Yamanaka ens arrenca sense miraments la vena amb la que nosaltres mateixos ens tapem els ulls. Volem veure joventut, salud, proporcions perfectes, vida eterna. Yamanaka ens obre els ulls sobre tot el contrari: la vida, la realitat, tal com de vegades no la voldríem ni imaginar. Però no ho fa per torturar les nostres consciències, sinó per mostrar-nos la vellesa, dignitat i espiritualitat amagada, quan el més fàcil és percebre només la lletjor més superficial.

En aquest enllaç trobareu una entrevista a Manabu Yamanaka publicada al nyc-plus.com l’any 2005 (en anglès, és clar).