avatar

Arquitectura i drets d’imatge

Quan parlem de drets d’imatge i d’autoria, en el món de la pràctica fotogràfica, el primer que ens ve al cap són, o bé els casos en que no s’ha respectat l’autoria en fotografies emprades sense el permís del creador, o bé aquells casos on és el fotògraf qui ha de fer mans i mànigues per a poder conciliar la seva activitat artística amb els drets a la pròpia imatge de les persones fotografiades (especialment quan es tracta de la fotografia de carrer, o street photography).

Tot i això, i sense ànim d’alarmar al lector, cal advertir que les limitacions relacionades amb aquests drets no es resolen sols amb aquests casos, sinó que també hi ha altres elements subjectes a restriccions, que molt sovint oblidem. I un d’ells són els drets d’imatge referits a la creació arquitectònica, és a dir, la protecció legal de la imatge dels edificis.

En diversos països, l’arquitecte o el propietari d’un edifici tenen drets sobre la imatge de l’immoble, i a més tenen una política definida de permisos i autoritzacions. Potser el cas més paradigmàtic és el de l’Atomium, l’edifici bastit el 1958 en ocasió de l’Exposició Universal de Brussel·les. Aquesta estructura arquitectònica dedica un apartat de la pròpia web a informar sobre els drets d’imatge, especificant clarament que sols es permet l’ús gratuït de la imatge de l’edifici en el cas de “fotografies preses per particulars i mostrades en webs privades sense interessos comercials, així com les imatges de baixa resolució (600 píxels màxims, amb una resolució de 72dpi)”. En aquests casos, però, caldrà incloure igualment a les imatges l’expressió “© www.atomium.be – SABAM 2010 – nom del fotògraf “.

El cas belga, és per tant, un exemple d’aquest tipus de restricció d’usos de les imatges dels edificis (com bé s’encarreguen de recordar). Però no n’és l’únic. A França també hi ha un debat similar (no us perdeu tampoc aquesta llista), així com als Estats Units, o fins i tot a Egipte, on s’han plantejat reivindicar drets d’imatge sobre les piràmides de Giza!

En el cas de l’ordenament espanyol, els drets d’imatge sobre els edificis no es contempla com a tal. Tot i això, feta la llei, feta la trampa. I això és el que va passar amb l’Auditori de Tenerife: com que no podien exigir drets d’imatge, van registrar l’edifici (de Santiago Calatrava) com a marca. I les marques registrades sí que estan protegides (i surten rendibles, com es pot veure a la web de l’auditori)…

Així que, si us agrada la fotografia urbana i la geometria, o us heu comprat un objectiu descentrable i voleu jugar-hi, aneu amb compte!

(Nota: hem posat aquesta imatge il·lustrant l’article perquè, en principi, els seus drets d’autoria i imatge haurien ja d’haver prescrit)

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris7 comentaris a “Arquitectura i drets d’imatge”

  1. Merda, ara ja no podré al·legar que “ho desconeixia” :-) !

  2. Quins daixonses, no en tenia ni idea, però em sembla l’ultim, no només tenen la barra de tapar-te les vistes sense preguntar primer, si no que si voles tampoc hi pots fer fotos, només els hi falta cobrar-te per mirar, … o també ho fan això? …