avatar

William Eggleston

William Eggleston William Eggleston és un dels pocs fotògrafs que ha estat considerat  “pare de la fotografia en color”, un fet que podem constatar a qualsevol recull sobre historia de la fotografia, i una “etiqueta” de la que ell mateix ha intentant desfer-se durant molts anys ja que, evidentment, tal com no es cansa de repetir, no va inventar pas la fotografia en color, en tot cas la va re-inventar.

Va néixer el 1939 a Menphis i va passar l’adolescència a Tennessee en un internat fins que, uns anys més tard, va entrar a la universitat de Vanderbilt a Nashville. Allà va comprar la seva primera càmera i es va començar a interessar per la fotografia en blanc i negre.

Com molts altres fotògrafs americans dels que hem anat parlant en aquesta secció, les seves primeres referències, les que varen marcar els seus inicis, porten noms dels ja coneguts Robert Frank i Henri Cartier-Bresson. I molt especialment, un llibre en concret: “L’instant decisiu” de HCB, que es va convertir en el seu llibre de capçalera.

Troubled watersA partir del 1965 comença a endinsar-se en el món de la fotografia en color. Un tipus de fotografia (encara que ens costi d’entendre des del punt de vista actual) considerat en aquells moments com a propi del gènere periodístic i publicitari, però titllat de vulgar pels qui consideraven “artística”  únicament la vesant de la fotografia que s’expressava en blanc i negre. Així, d’una manera silenciosa i discreta, fora de l’entorn fotogràfic del moment, va anar experimentant la tècnica del revelat i la impressió en color sense fer gaire “soroll”.

A principis dels anys 70 algunes institucions es varen  interessar per la seva obra i la nova visió que, amb el color, s’incorporava al món de la fotografia. Curiosament, coincidint en el mateix moment, el MoMA de Nova York i la Corcoran Gallery de Washington varen adquirir alguns dels seus primers originals per a les respectives col·leccions d’aquests centres.

El 1976 la seva obra va rebre una empenta decisiva arrel d’una exposició individual al MoMA, una exposició que marca una data decisiva en la història de la fotografia: la del reconeixement de la fotografia en color com una forma artística en sí mateixa. Un fet que va generar dures crítiques per part dels qui, com Walker Evans, encara consideraven que l’art –dins l’àmbit fotogràfic- era patrimoni del blanc i negre. D’altra banda, la utilització del procediment anomenat Dye-transfer, com a forma habitual adoptada per Eggleston per imprimir les seves fotografies també va ser criticat,  ja que era un procediment que s’utilitzava bàsicament per a treballs publicitaris industrials i s’allunyava doncs del que feien els fotògrafs consagrats del moment, que tans sols es movien dins el laboratori i el revelat tradicionals.

Aquest procediment, comercialitzat per Kodak, el va descobrir casualment durant la visita a uns laboratoris. La gran saturació de color que proporciona i la qualitat de les tintes a l’hora da la impressió final el varen fer adoptar aquesta tècnica dins el seu sistema fotogràfic. Des de llavors ha seguit utilitzant aquest sistema que, fins a finals dels anys 90, era l’únic acceptat per la majoria de Museus i galeries d’art juntament amb el Cibachrome a l’hora d’adquirir fotografies.

El seu interès per allò banal l’apropa a alguns dels fotògrafs més puristes de la època, però la seva visió del món i el seu estil els separen sensiblement. Eggleston ho fotografia tot, sense cap mena de distinció, partint d’un apropament lliure envers el temes a fotografiar,  s’atreveix a fotografiar coses que, d’entrada, eren considerades lletges, buides, sense cap mena d’interès.  Res a veure amb les preses frontals i sense efectismes característiques dels documentalistes contemporanis.

L’aportació decisiva d’Eggleston va ser, juntament amb Callahan i Meyerowitz, la de donar un altre sentit a la fotografia en general ja que, a partir de l’acceptació i valoració de la seva obra, es va anar diluint la diferenciació entre el blanc i negre i el color en quant a la consideració artística o no de la fotografia segons el procediment que s’utilitzés.

La mirada d’Eggleston sobre allò real és directa, amb un gest natural, sense artificis, fins al punt que alguns crítics han trobat exagerada aquesta manca de cura a l’hora d’enquadrar les imatges (horitzons caiguts, posicionament de la càmera en alçades molt variables, angles poc ortodoxes…) una forma de fotografiar que, en el seu cas, no era una “pose” (quelcom fet a consciència per algun motiu) si no la seva forma natural de veure i presentar les coses. Una manera d’apropar-se a la realitat que dóna com a resultat una certa banalització estètica i unes imatges que s’allunyen de l’emoció fàcil i ens porten directament a veure l’evidència de les coses més senzilles, a deixar que parlin els propis objectes i no la fotografia com a tal.

Podeu veure un recull de les seves fotografies al portafoli que ens presenta la web Photography Now, una selecció de les seves publicacions aquí, i tot el currículum complert i el llistat d’exposicions a la seva pròpia web.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “William Eggleston”

  1. la fotografia de la notícia que hi ha una beguda i la finestra de l’avió la trobo senzillament genial.

  2. És un fotògraf que sempre m’ha suscitat grans dubtes. Sense caure en valoracions, que no em corresponen, senzillament no m’acaba de convèncer. L’entenc molt menys quan parla de que les seves referències són Franck o C. Bresson els quals veig a una enorme distància. Però en fi, per diferents gustos, hi ha els diferents colors.