Va néixer a Ciutat de Mèxic l’any 1902. Als 13 anys ja comença a treballar compaginant la feina amb els estudis d’art i música a la Acadèmia de San Carlos i s’interessa molt aviat per la fotografia de la mà de diversos proveïdors de material fotogràfic de la ciutat amb qui la seva família tenia relació.

L’arribada a Mèxic de Tina Modotti i Edward Weston el 1923 va ser fonamental en en desenvolupament personal de Manuel Alvarez Bravo i de la seva futura dedicació a la fotografia. A partir d’aquell moment, quan va complir els 22 anys, el 1924, va adquirir la seva primera càmera i va començar a dedicar-se, quasi a temps complert, a la fotografia. L’any 1931 va guanyar un primer premi important i va participar en varies produccions cinematogràfiques (John Ford, Eisenstein, Buñuel…) com a foto-fixa dins l’equip de rodatge, una feina que compartia amb les classes de fotografia que donava en el seu propi estudi.

A partir de l’any 38 s’inicia una etapa de reconeixement en que va començar a ser valorat des de diferents sectors dins el món artístic de la època. Coneix a André Breton i se li obren les portes per participar en una mostra de surrealisme a Paris. El 1942 el Moma de Nova Iork li compra una serie de fotografies i, el 1955, la seva obra s’inclou dins la famosa mostra que va organitzar Edgar Steichen sota el nom de “The Family of Man” en la que hi participaven fotògrafs com Dorothea Lange, Robert Capa, Cartier-Bresson, Weston, Irving Penn i molts altres.

Es el moment del seu reconeixement internacional i quan comença a participar en projectes molt diversos: col·laborador en edicions d’obres d’art contemporani pel “Fondo Editorial de Plástica Mexicana”, treballs per la cadena de televisió Televisa, i la preparació i edició de la seva obra en tres volums. Més tard, el 1966, gestiona la fundació del “Centro Fotográfico Alvarez Bravo” a Oaxaca que, actualment, disposa d’un blog obert a la participació de tots els interessats en la fotografia.

Quan es va iniciar en la fotografia, a Mèxic es vivia un moment d’efervescència cultural molt important generat per la Post Revolució i la recerca d’una identitat nacional que, a nivell dels fotògrafs planteja tota una serie de qüestions al voltant de l’exotisme propi del país. Un tema que Alvarez Bravo respon amb una actitud que podríem anomenar “anti-pintoresca” o “anti-folklorica”, anant una mica contra corrent i utilitzant una particular ironia per tal de distanciar-se i situar a un altre nivell unes imatges que, d’altra banda, haurien pogut quedar com a simples postals costumistes.

Als anys 30 la seva capacitat innata ve ser reconeguda i aplaudida per gent com Cartier Bresson, Paul Strand, Edward Weston, el cineasta Eisenstein, o el mateix André Breton, fundador del surrealisme. Breton va anar a buscar a Alvarez Bravo l’any 1938 per tal d’encarregar-li la portada del catàleg de la exposició surrealista de Paris. Aquesta imatge es va materialitzar en la coneguda fotografia “La buena fama durmiendo”.

A un altre nivell, la seva fotografia “Obrero en huelga asesinado” de l’any 1934 ens porta a l’àmbit polític de la vida del fotògraf, un compromís marcat per la seva afiliació al LEAR (Liga de Artistas i Escritores Revolucionarios) durant la dècada dels anys 30, un moviment al voltant de les idees progressistes i de solidaritat amb el mon obrer. Una actitud que es reflexa a la seva obra en quant a la seva simpatia per la gent més humil i la plasmació, en gran part de les seves imatges, dels detalls de la vida quotidiana de la gent anònima i més desfavorida de la ciutat.

La fotografia de Manuel Álvarez va estar influenciada en els inicis pel pictorialisme -era un gran admirador de Picasso, Frida Khalo i altres pintors del moment- i també per l’art japonès, que admirava profundament. Les seves imatges es caracteritzen per la força compositiva i la poètica i el simbolisme que desprenen tots els temes de la seva obra. Una obra que va marcar el camí de la fotografia mexicana i de tota Amèrica Llatina.

Manuel Álvarez va morir el 2002 a Ciutat de Mèxic, a la edat de 100 anys. Al lloc web de la Asociación Manuel Álvarez Bravo podeu trobar més informació sobre el seu treball i unes galeries fotogràfiques -que mereixen una visita pausada- estructurades per dècades (des dels anys 20 fins els 90) on es pot apreciar el pas del temps a través dels canvis en la seva particular visió fotogràfica de la realitat.

A les llibreries especialitzades podeu trobar alguns dels llibres publicats d’aquest fotògraf mexicà que ocupa un lloc important dins la fotografia del segle XX.

El 2009 vam acabar el mes de febrer amb poques notícies d’actualitat, però amb un bon grapat d’articles amb interessants enllaços a altres recursos online, aplicacions i utilitats.

• L’article una cambra fosca a l’habitació parlava d’algú que projectava el que es veia al carrer sobre la paret de la seva habitació.
• Als raigs X com a tècnica fotogràfica vèiem l’obra de diferents autors que feien servir la franja dels raigs X de l’espectre per a veure d’una altra manera el que veiem amb llum visible.
• FlickrEdit és un programa que permet gestionar les nostres galeries de fotos de flickr sense passar pel seu entorn web, i amb més d’un compte alhora.
• Amb altres formes d’exhibir fotografies vam veure una forma original de penjar les fotos a casa.
• Vam compartir un enllaç per a que treiéssiu tot el profit al vostre equip Nikon.
• A cites de fotògrafs a Photoquotes us vam posar un altre enllaç amb tot de frases dites per fotògrafs al llarg del temps.
• I un altre enllaç, VunkySearch, un cercador de tutorials per Photoshop.
• A l’article còpies de seguretat en Mac amb Superduper i Time Machine us ensenyàvem com mantenir còpies de les nostres dades en Mac de dues formes diferents.

Finalment podem anunciar el premi de l’edició febrer ‘1o del Concurs Mensual. Com és habitual, es tracta d’un llibre cedit pels amics de La Fàbrica Barcelona. En aquesta ocasió, una nova primícia editorial: Oriol Maspons. The private collection.

Oriol Maspons va neixer a Barcelona al 1928. Al 1955 es traslladà a París on viu dos anys treballant en una empresa d’assegurances i freqüentant els ambients fotogràfics. Escriu per la revista AF i estableix contacte amb els millors fotògrafs del moment, com Cartier-Bresson, Brassai, Doisneau, Bourdin. Maspons ha col·laborat amb revistes com Paris Match, Elle i Bocaccio. Hi han obres seves exposades al MOMA de Nova York i publicades a Annual Photography i a Photography Year Book. Una de les seves deixebles més notables és Isabel Steva i Hernández (Colita).

Oriol Maspons. The private collection és un recull personal de fotografies realitzades durant les dècades dels 60 i 70 pel genial fotògraf català en una fantàstica edició de tapes dures. I com no podia ser d’un altre manera, tractant-se de Maspons, totes les fotografies estan protagonitzades per noies guapes. Maspons ha fotografiat famílies humils de La Mancha, barraques de gitanos, toreros de segona fila, cantats i ballarins de flamenc. Però la seva passió és fotografiar dones boniques. I val a dir que ho fa magistralment, creant imatges de gran elegància amb un delicat equilibri entre la innocència i un subtil erotisme.

Cal dir que els títols de les fotografies són ben peculiars. Frases carregades d’un humor gairebé delirant de l’estil de: Gallarda culturista intentado muscularse como un varón, Aguerridas feministas reivindicando su derecho a dejarse bigote como los hombres o Neofita militante de ERC exigiendo le hablen en catalan por la línea erótica de la Telefónica por orden de Carod Rovira.

Atenent a la petició expressa del seu autor, al llibre també han contribuït amb breus texts: Joan Manuel Serrat, Oscar Tusquets, Juan Marsé, Francisco Umbral, José Luís de Villalonga, Carlos Pérez Siquier, Lluís Permanyer, Carmen Alborch i David Balsells.

Ja ho sabeu, aquest mes algú s’emportarà un llibre d’un dels fotògrafs més emblemàtics de casa nostra. Molta sort!

S’acaba de publicar la llista de nominats per l’edició del 2010 dels Sony World Photography Awards, un premi que combina la competició entre professionals, però on també els amateurs hi tenen cabuda, i tot això amenitzat amb el glamur i la posta en escena que s’associa als festivals de Cannes.

Per arribar a aquesta llista, que conté 190 noms de fotògrafs de 48 països diferents, s’ha triat entre més de 80.000 peticions, segons expliquen els responsables de Sony, i es pot veure que aquest any hi apareixen alguns guanyadors i finalistes de passades edicions, com ara en Robin Utrecht, guanyador en la categoria d’ Esports l’any 2008, Wojciech Grzedzinski, guanyador en l’apartat “actualitat” el 2009, i Edgar Martins, finalista en l’apartat de “Conceptual” l’any 2009.

Els finalistes i els guanyadors en cadascuna de les categories s’anunciaran el dijous 22 d’abril, a Cannes. El guanyador en la categoria professional rebrà un pessic de 25.000$ i el guanyador amateur 5.000$, a més d’equips fotogràfics Sony.

Les fotografies dels finalistes s’exposaran en el marc del Festival Internacional de Fotografia, que té lloc a Cannes a partir de l’esmentat 22 d’abril (dura 5 dies).

De moment, mentre no s’emeti el veredicte dels guanyadors d’aquest any, podeu veure les fotografies dels nominats en aquest enllaç, però sobretot gaudir de les galeries de les fotos premiades l’any passat ( i fins i tot també les de 2008). Valen la pena!

Tots sabem el que és la viquipèdia i molts de nosaltres l’hem consultat algun cop, sinó és que ho fem regularment. En qualsevol de les seves encarnacions idiomàtiques, d’entre les quals la catalana no es queda a la cua per quantitat d’entrades, s’hi pot trobar un bon munt d’informació i dades sobre els temes més diversos. Evidentment, la fiabilitat no és complerta, ja que les aportacions són personals i sempre hi ha lloc per l’error o la manipulació.

Doncs ara ja hi ha un altre, de wikipedia. Però aquesta tracta un contingut ben específic. És la Camerapedia, clarament adreçada als col·leccionistes, fetitxistes o amants dels enginys que han anat apareixen al llarg de la història de la fotografia per captar imatges. Altrament dit, càmeres fotogràfiques.

Hi trobareu, a més de les conegudes i moltes de les que pugueu enumerar de memòria, un bon munt d’aparells fotogràfics que, en el seu moment, varen servir a aficionats i professionals per crear les seves imatges. Aquestes glorioses joguines, algunes de les quals van ser objecte de desig en el seu temps igual com ara ho són les actuals, ara formen part del passat tecnològic de la fotografia. Així, trobareu marques i aparells que, en alguns casos, ja fa dècades que varen desaparèixer però que un dia varen ser punteres i avançades.

Si teniu una estona desocupada i us pica la curiositat, podeu fer un passeig per aquest recull de càmeres fotogràfiques històriques. Qui sap, potser ensopegueu amb la que feia servir l’avi!

A partir del fil que en Tru va titular Unes lectures curtes, vaig trobar aquest article de’n Pedro Arroyo que esmentava un curs amb l’Eduardo Momeñe on es va parlar del efecte K o efecte Kuleshov.

Es refereix bàsicament al cine, on amb el muntatge d’imatges fixes  s’aconsegueix donar diferent força emocional segons els continguts dels plans correlatius. Tot i que sense ser-ne conscient es evident l’efecte, no sabia que estigués estudiat de fa tant temps i que tingués un nom l’efecte.

Trobareu molts més vídeos que es refereixen a aquest fet en aquesta cerca al Youtube.

Em va recordar els tríptics que vàrem fer amb en Manolo Laguillo en el taller fet recentment. Segurament la lectura serà també diferent segons la posició de les imatges. Quelcom més per indagar…

És ben sabut que una de les decisions més encertades per al desenvolupament de la incipient fotografia fou l’adquisició, per part del govern francès, l’any 1839, dels drets sobre aquesta nova tècnica, ja que això permeté als investigadors seguir avançant en el sistema, sense haver de patir pels drets d’explotació i les patents. El que no és tan conegut és que, darrere d’aquesta decisió hi havia… un català!

Francesc Joan Domènec Aragó i Roig, més conegut, sobretot en el món francòfon, per François Arago, nasqué el 1786 a Estagell, a la comarca del Rosselló. De jove es dedicà a la carrera militar, però curiosament aquesta el conduí vers un gran apassionament per les ciències, especialment la física i l’astronomia. Col·laborador de Laplace, participà en la campanya per a mesurar el meridià, responsabilitzant-se ell dels càlculs de triangulació a la península Ibèrica.

La Guerra del Francès (1808) enxampa Aragó a l’illa de Mallorca, a la Mola de s’Esclop, on havia instal·lat un petit observatori (que encara en part es pot veure). Acusat d’espionatge, va salvar-se de ser linxat per la multitud gràcies a un a disfressa, i a saber parlar perfectament l’accent mallorquí. Durant tot un any maldà per fugir a França, i fou empresonat diverses vegades, al castell de Bellver, a Roses i a Palamós, i l’aventura de fugir el portà dues vegades a l’Àfrica. Arribat finalment a Marsella, es dedicà de nou a la recerca científica, i al cap de poc fou nomenat membre de l’Acadèmia Francesa de Ciències.

L’obra d’Aragó abraça àmbits molt diversos, com la pressió del vapor en diferents temperatures, o la velocitat del so. En el camp de l’òptica, treballà amb Fresnel en la teoria ondulatòria de la llum i en la polarització de la llum, i entre les seves descobertes hi ha la polarització rotativa, i l’anomenat “punt d’Aragó”. Investigà els fenòmens magnètics, tenint entre els seus continuadors noms com André-Marie Ampère i Michael Faraday.

Aquesta carrera científica, lligada a la seva experiència a la Guerra del Francès, donà a Aragó certa notorietat pública, que l’animà a provar la carrera política. Escollit com a diputat pel Departament dels Pirineus Orientals el 1830, aquesta nova experiència el portà a ser nomenat ministre de la Guerra i de la Marina, i el 1848 arribà a exercir, durant dos mesos, les funcions de Cap d’Estat de la República. Aragó mor l’any 1853 a Paris, però els homenatges a títol pòstum no es feren esperar: el seu nom el duen un cràter de la Lluna, un anell de Neptú, un asteroide, el liceu més gran de Perpinyà, i fins i tot hi consta al peu de la Torre Eiffel de Paris.

I bé, quina relació té amb la fotografia? Doncs que, a banda dels seus descobriments òptics, en la seva entrada en política es dedicà en cos i ànima al foment de la instrucció pública, la retribució dels inventors i la difusió de les ciències experimentals. I és en aquest sentit que, el 1839, Louis Daguerre es presentà a Aragó amb un nou invent: el daguerreotip. Aragó s’entusiasmà amb l’invent i ell mateix el mostrà a l’Acadèmia de les Ciències. Finalment, Aragó impulsà la llei per la qual l’estat francès comprava el nou invent a canvi d’una pensió anual de 6.000 francs per a Daguerre, i de 4.000 francs per a Isidore Niépce, el fill de l’inventor Nicéphore Niépce.

Així que ja ho sabeu! Si a la propera edició del Visa Pour l’Image passeu per la plaça d’Aragó, i veieu aquesta estàtua, ja no podreu dir que no sabeu qui és!

(la imatge de l’article l’hem treta d’aquí)

Com ja sabeu, La Fàbrica Barcelona dedica els dilluns a presentar les obres de fotògrafs i artistes audiovisuals emergents, oferint-nos l’oportunitat de acostar-nos al que es cou a l’àmbit de l’Art audiovisual més recent.

Dins d’aquest context, el dilluns 22 de febrer, a les 19:30h, Beatriz Sánchez es va poder veure una mostra de la seva producció audiovisual. Allunyant-se dels esquemes narratius convencionals, les seves creacions es mostren en una combinació entre el disbarat i la ironia, observant com un flux trastornat d’imatges desfila davant els nostres ulls de manera aparentment improvisada i aleatòria. Confeccionat a través del recurs humorístic, sovint aquest imaginari descontextualitza i re-inventa escenaris de la vida quotidiana o estereotips populars.

Les obres de  Beatriz Sánchez han rebut diverses mencions través de Iniciarte, NU2’s, VadFestival entre d’altres i estàn sent presentades en nombrosos festivals i feries como Estampa, Cosmopoética, Arco, Corpórea, Metrópolis, IDN, Dança em Foco.

Els dilluns de La Fàbrica: Beatriz Sánchez
Dilluns 22 de febrer, a les 19:30h
La Fàbrica Barcelona
C/ Tapioles 53 (veure mapa)
08004 Barcelona

Les targes d’EspaiFotografic estan al caure i serà una manera de difondre l’activitat de la pàgina fora de l’àmbit de la web. A part d’aquest fet col·lectiu, potser alguna vegada heu pensat a fer-vos targes per a que us recordin quan coneixeu algú o per a difondre el vostre treball o tans sols per a que visitin la vostra web.

De ben segur que els que us hi dediqueu professionalment tindreu tarja pròpia, però segurament la majoria de vosaltres no.

Si aquest es el teu cas i vols trobar inspiració per a crear-ne de pròpies, en aquest article trobaràs 21 exemples de targes de visita de fotògrafs d’arreu del món. Mirar com ho han resolt els altres es un bon començament.

A través de la xarxa ho podeu fer tot, hi han empreses especialitzades que ho fan i a molt bon preu. Una d’aquestes és Moo.

Ho hem vist a Fotografiad

Aquests darrers dies al fòrum hem pogut veure, entre d’altres, aquestes fotografies representatives de cada una de les seccions:

• Avui no em trobo gaire bé, continguda en aquest fil, de la categoria Retrat i Gent.
• Relació,  continguda en aquest fil, de la categoria Paisatge.
• Saltar o no saltar, continguda en aquest fil, de la categoria Macro.
• Socorristes, continguda en aquest fil, de la categoria Altres.

A part de les fotos, darrerament al fòrum s’ha estat parlant entre altres, d’això:

• De la salsa i dels condiments en la fotografia.  Hi guanyem ?
• De l’obra de la Cristina G Rodero.
• Existeix la fotografia femenina ? Aquí se n’ha parlat.

I recordeu, que a Ef  tenim força iniciatives en marxa, que potser us poden interessar:

• Aquesta vegada el “Tema Setmanal” és  El pa i tot el que l’envolta.
• El corrEFoto del mes de febrer ja va a tot tall!
• El tema del concurs mensual és “Essència” i les condicions per participar-hi les podeu llegir aquí. La data límit de presentació és el dia 28 de febrer. Recordeu que aquest any, a banda dels premis mensuals, es juga la Lliga d’Ef.
• Aprèn amb l’Operació Raw del mes de febrer. Vols saber com funciona? Fes clic aquí.
• Utilitza les Galeries d’Ef.