avatar

El fotògraf del tsar: Sergey Prokudin

Autorretrat de Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii (1915)Les fotografies antigues són, en la ment de gairebé tots, fotografies en blanc i negre. És per això que la imatge que tenim de la Barcelona de la Rosa de Foc, o del Pirineu de començaments de segle, o de la Costa Brava d’abans del turisme, és en blanc i negre o, com a molt, amb tonalitats sèpia.

Tot i això, la fotografia en color és una tècnica molt antiga, per bé que les dificultats tècniques la van fer poc assumible per a la major part de fotògrafs. De fet, gairebé inassumible, a no ser que, per exemple, es tingués el suport del propi… Tsar de Rússia?
I aquest és el cas del personatge que us presentem avui: Sergey Mikhailovich Prokudin-Gorskii. Aquest era un polifacètic científic i inventor, nascut el 1863 a Murom, ciutat de l’Imperi Rus.

Fill d’una nissaga noble i militar, els seus estudis a Berlín el portaren a descobrir un nou invent: la fotografia en color que investigava Adolf Miethe, basada en la descomposició en tres colors. Al tornar, compaginà la seva feina amb un estudi fotogràfic, on seguí investigant la fotografia cromàtica.

Descomposició i imatge final d'una fotografia de Sergei    Mikhailovich Prokudin-GorskiiEl 1905, la seva vida féu un gir inesperat: rebé el suport del propi tsar, que en aquell moment ja era Nicolau II, per a fer un gran reportatge folklòric i costumista de la Rússia tradicional. Equipat amb un vagó-cambra fosca, i amb salconduïts per a viatjar per tot el territori de l’imperi, Prokudin-Gorskii recollí més de 3.500 imatges. El tret més destacat, i com podeu suposar, és que en gran part es tracta d’imatges en color.

Pageses collint te, per Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii  (entre 1905 i 1915)La Revolució d’Octubre estroncà la producció fotogràfica russa de Prokudin-Gorskii, i el 1918 s’exilià. Recorregué diverses ciutats europees, fins que el 1922 s’instal·là definitivament a París, on féu de fotògraf fins l’any 1944, quan morí.

Prokudin-Gorskii, en l’exili, hagué d’abandonar gran part del seu material fotogràfic, que s’acabà perdent. Tot i això, l’arxiu que pogué endur-se (gairebé dos mil negatius, i més de set-centes còpies en paper) fou adquirit, el 1948, per la Llibreria del Congrés dels Estats Units, que l’any 2000 n’inicià el procés de digitalització. Podeu veure’n les imatges aquí.

Ah! I si per algun motiu, després de llegir l’article, heu arribat a la conclusió que aquest fotògraf ja us sonava… En varem parlar al fòrum, ara ja fa un cert temps! Bona memòria!

 

Comentaris

No estan permesos els comentaris.