avatar

Shinji Abe, des del cor de Tokyo

Shinji Abe, des del cor de TokyoÉs evident que tots som víctimes de cert ritme de canvi que ens ve imposat per la dictadura del mercat, els interessos comercials i les modes. Com aficionats a la fotografia, ens em vist empesos sense remei a abraçar impúdicament noves tècniques i tecnologies que, pels que ja tenim un passat que gira al voltant del tema, ha representat tot un canvi de plantejaments, tant des del punt de vista dels procediments com de la forma en que ara vivim l’experiència fotogràfica.

Partint d’aquest context, no deixa de resultar curiós observar com, a banda dels nostàlgics resistents, hi ha una mena de corrent de joves fotògrafs que s’encaparren en continuar fent fotografia tal com la feien els seus pares. O avis. I val a dir que estirant d’aquest cabdell es poden trobar coses molt interessants!

Un cas que probablement es podria qualificar d’extrem és el de Shinji Abe. Que pot semblar més xocant i incongruent que un fotògraf japonès de només 26 anys que practica una de les formes més clàssiques de la fotografia -l’anomenada street photography- sempre amb pel·lícula i que, per acabar-ho d’adobar, no té presència a internet en forma de fotobloc, web pròpia, compte Flickr o espai al feisbuc? De fet, per no tenir és que no té ni ordinador!

Les fotos que Shinji fa als carrers de Tokyo, d’un impecable blanc i negre de factura inexcusablement química, ens mostren escenes vibrants i plenes d’energia, de moviment, d’una vitalitat i activitat quasi enervant. Les seves composicions, radicals, amb punts de vista agosarats i extraordinàriament dinàmics, ens transporten ràpidament al bell mig del frenesí de la urbs nipona.

Afortunadament, no hem de fer les maletes i viatjar fins a Tokyo per veure algunes de les fotos d’en Shinji Abe. A la web third district gallery ens mostren una sel·lecció de la seva feina, amb ocasió d’una recent exposició d’aquest singular fotògraf titulada Tokyo.

Us convido doncs a fer un cop d’ull a les obres d’aquest jove fotògraf japonès que encara es mulla les mans per aconseguir les seves fotos. Espero que les fotos d’en Shinji us resultin tant interessants com ho han estat per mi.

Per cert, he ensopegat amb aquesta perla en una web que m’agrada visitar regularment i que us recomano: japanexposures.com. Val la pena!

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris5 comentaris a “Shinji Abe, des del cor de Tokyo”

  1. L’ús de la fotografia química és una opció personal, que de vegades es vol convertir en un “valor afegit” en el que jo no estic d’acord. Com dic, a hores d’ara, ja és només una opció de cada fotògraf. Imprimeix caràcter sí, però també l’imprimeix el digital, els post-processats o qualsevol altra tècnica que només és això: tècnica.
    El que més m’atrau del treball (el que he vist, clar) de Shinji és la seva pràctica renúncia a les lents angulars. Això ofereix un punt d’atenció sobre el subjecte i facilita a l’observador -mitjançant la reproducció d’una perspectiva natural- la posada en situació.
    Com diu el Pep, hi ha alguna cosa de generacional i japonès. És aquesta fotografia urbana, costumista, reflex de la societat que envolta al fotògraf. Però hi ha una diferència: els pares o avis no s’haguessin permès tanta rebeldia en la disposició de línies i haguéssim vist imatges més equilibrades, menys caòtiques i més ordenades. Però clar, això també forma part del seu segell personal.

  2. És interessant, veure com la fotografia química es resisteix a morir. Un valor afegit? Jo penso que sí. Però no per a l’obra, sinó per al fotògraf. La fotografia digital, indubtablement, ha estat una revolució molt positiva en tots els àmbits. Ara bé, sovint em pregunto si som fotògrafs o informàtics. La fotografia digital ha abandonat el plus d’artesania que tenia la fotografia química. No m’estranyaria que l’ús de la fotografia química creixés una mica i tot, en els propers anys, un cop superat l’enlluernament digital…!

  3. Jo, li he donat moltes voltes a això, sense arribar a una conclusió. Suposo que tot ha de dependre de la relació que cada un ja tingui amb el laboratori químic. Per a uns, un romanticisme seductor, per a altres, de tant en tant estarà bé i altres no el voldran veure ni en pintura.
    Jo he passat milers d’hores, tancat en una ratera sota llum vermella i la veritat, no ho enyoro per a res. Però veus, tampoc no li faria escarafalls a “molt de tant en tant” tancar-me, posar una bona música i positivar alguna foto en blanc i negre. En canvi, en color, ni borratxo. Molt millor el digital.

  4. Desgraciadament (per ells) hi ha molt fotògraf que abusa dels angulars creant una falsa perspectiva (que cerca la espectacularitat) que resulta totalment artificiosa; en Noxeus té tota la raó. Aquest fotògraf tracta d’acostar-se a l’estil clàssic del sr. Klein per posar un ex. de foto dinàmica, natural, de vida al carrer amb òptiques normals, suposo que no deu anar més enllà del 35mm al 50mm i això es nota per la naturalitat que aporta la seva visió.
    El que treballi en químic és totalment irrellevant. És una curiositat.

  5. penso que treballar en químic i desentendre’s de tot el digital es una opció molt personal,vital, entenc que ell si sent més còmode i per tant facilita el seu treball, penso que hem de triar la maquinaria y tecnologia que mes ens agradi, independentment del que ens diu el mercat, estic totalment segur que això es un punt a favor per a les nostres imatges. encara que ens porti més feina, aparentment, que un altre sistema. però sempre ens deixem endur pel que dicta el mercat, les modes…