avatar

De la fotografia i el ferrocarril

En Carles Gorini és un apassionat dels trens, i el redactor de l’interessant bloc Revista de Ferrocarrils, que ja vam esmentar no fa pas gaire. A banda d’això, també ha heretat l’interès familiar per la fotografia, i la combinació dels dos factors li permet parlar, amb coneixement de causa, d’aquests dos mons que nasqueren, gairebé plegats, de la mateixa revolució tècnica i científica. Precisament, l’estiu passat publicà un breu text sobre la relació entre els trens i la fotografia, amb una visió molt lúcida sobre l’evolució de la velocitat en els dos àmbits, i en com aquesta canvià la manera d’entendre la fotografia ferroviària. Amb el seu permís el reproduïm aquí, tot i que si preferiu llegir-ne el text en el seu context original, el trobareu en aquest enllaç.

Llanos de Barracas, per Carles Gorini

La fotografia i el ferrocarril van néixer al mateix temps. Al principi, els trens corrien poc però encara eren massa ràpids per a les càmeres, que no els podien fotografiar. Tot i les limitacions, els primers fotògrafs que s’hi van interessar van saber captar-ne l’essència sense necessitat de fotografiar-lo en moviment. Avui les coses són diferents i amb una bona càmera és difícil que se’ns escapi el tren. La prova són els francesos, que han fet anar el TGV a 574Km/h i, els que ho han volgut, l’han pogut atrapar.

A mitjans del segle XIX, els que van prendre les primeres imatges del ferrocarril tenien molt clar que vivien uns moments transcendents, que intuïen que representaven el naixement d’una nova era. Charles Clifford, fotògraf gal·lès establert a Madrid, considerava que el ferrocarril seria l’anivellador de les distincions entre els països i l’element que havia de fer desaparèixer qualsevol tret distintiu de les nacions. Si més no, la mirada de Clifford sobre el ferrocarril traspuava el seu pensament i és per això que les fotografies del gal·lès estan revestides d’una solemnitat aclaparadora. No era a Espanya, la de Clifford, l’única mirada possible. També hi havia la de José Spreafico, que va fotografiar per encàrrec de la companyia del ferrocarril de Còrdova a Màlaga, aquella línia de tan difícil construcció. Spreafico es va situar a una gran distància del gal·lès. En les seves imatges la solemnitat no ve de la mà de banderes que onegen al vent, ni de destacaments d’infanteria que formen arrenglerats al costat de la via del tren. En ell hi ha la descoberta d’una relació entre el ferrocarril i el paisatge, i la seguretat de que la imatge podia mostrar la voluntat de l’home per vèncer la natura. És per aquest motiu que a les fotografies de Spreafico l’home és la mesura de tots els objectes que hi apareixen. Per això, quan el 1867 va fotografiar una locomotora de vapor estacionada, la va titular “Personal ferroviario en la estación de Còrdova”.

Contràriament, quan la fotografia va adquirir velocitat la mirada del fotògraf va canviar. Ja no l’enlluernava la lluita de l’home per superar els obstacles que suposaven els rius i les muntanyes, ni la pompa i l’ostentació. A partir del moment que la tècnica ho va permetre, el fotògraf es va obsessionar —precisament— per la màquina del tren. Aleshores va ser quan la locomotora es va convertir en la protagonista i, gairebé, va expulsar la figura humana de la imatge del ferrocarril. Un dels principals constructors d’aquesta nova tendència va ser Carl Bellingrodt, nascut a Alemanya a les acaballes del segle XIX. Les més de trenta mil fotografies que va fer al llarg de la seva vida van farcir l’imaginari de generacions successives d’aficionats a la fotografia de ferrocarrils. Són unes fotografies que estetitzen la imatge, a partir de la identificació dels trens amb uns paisatges idíl·lics que se solquen fugaçment i que formen un tot que s’allunya de la realitat, de l’experiència viscuda que representa un viatge amb tren. Les escenes de Bellingrodt són un exemple dels mons habitables però no visitables que va descriure Roland Barthes.

El que tant va atreure a Belingrodt i els que el van seguir potser va desaparèixer quan es va morir el vapor. L’absència del fum i l’ocultació dels mecanismes en moviment va privar la locomotora de la capacitat de posar. La velocitat dels trens moderns tampoc no cridava l’atenció. Podria ser haguéssim arribat al present sense cap mirada definida vers el ferrocarril, tot just quan se’l fotografia més que mai. És possible que els canvis que se succeeixen en la fotografia i en el ferrocarril estiguin afectant la manera de representar-lo . Amb tot, sempre podrem mirar enrere i prendre (i aprendre), d’uns i altres, allò que més ens interessi.

 

Comentaris

No estan permesos els comentaris.