avatar

Izabell Demavlys: dones sense cara

Segurament com tots vosaltres, no puc imaginar gaires coses més repugnats i que per si soles justificarien l’extinció de l’espècie humana com és la crueltat que alguns dels seus espècimens hi aboquen sobre d’altres, més febles. Sense dubte, un de les més vergonyoses i esteses de totes les possibles variants de la depravació humana és el maltractament de persones desvalgudes, vulnerables, incapacitades per defendre’s i respondre als abusos. I no resulta aliè a ningú que nens i dones són víctimes molt freqüents d’aquesta mena de comportaments, justificats amb arguments tan estúpids com guerres, preceptes religiosos o la mera possessió i domini d’unes persones sobre altres per raó de gènere.

He ensopegat casualment amb el lloc web de Izabella Demavlys i no me’n penedeixo gens. Les fotografies que mostra a les seves galeries m’han semblat magnífiques, sense excepció. Com és lògic, doncs, us convido que feu una visita reposada, amb atenció, quan tingueu una estona realment tranquila, un moment d’intimitat. Però quan les visiteu, us demano que deixeu pel final la col·lecció Without a face, a la secció dedicada al Pakistan.

Without a face és un projecte iniciat per La Izabella a finals del 2009, un encàrrec per una ONG anomenada Depilex Smileagain Foundation, que ajuda a dones atacades amb àcid oferint-les tractaments de cirurgia reconstructiva, rehabilitació i teràpia. Actualment hi han més de 400 dones a Lahore (Pakistan) esperant la seva operació després de patir un atac amb àcid, freqüentment per part del seu marit. Fins ara, ni un sol d’aquests casos ha portat als criminals davant de la justícia.

Una de les circumstàncies que facilita aquesta mena d’agressions és que els àcids són productes molt barats i d’us domèstic comú a India, Bangladesh i Pakistan. Són un arma molt barata i eficaç, amb l’avantatge de l’evident efecte estigmatitzador: les víctimes queden marcades per sempre més, a la vista de tothom.

Els retrats que trobareu en aquesta galeria són durs, però ni una fracció del que ho és la realitat que il·lustren. Però també són un desafiament, una mostra de valor i força, un clara exigència de respecte i justícia.

El projecte que es planteja Izabella implica el seguiment d’aquestes dones al llarg de dos anys, documentant la seva evolució a mesura que recuperen el coratge, l’esperança i l’autoestima necessària per viure amb una cara desfigurada.

No he volgut il·lustrar aquesta entrada amb cap fotografia, per que no sembli que pretenc explotar l’atracció morbosa que algunes imatges semblen provocar, de la mateixa manera que un accident a l’autopista que, sense saber ben bé el perquè, fa frenar als conductors, que intenten veure alguna cosa. O cos.

Cadascú pot treure les seves conclusions i fer les seves valoracions personals. Jo ja he fet les meves i ara us convido a que feu les vostres pròpies.

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Izabell Demavlys: dones sense cara”

  1. M’ha agradat molt l’obra d’aquesta fotògrafa. M’ha colpit moltíssim els retrats d’aquestes noies (quina ràbia i que miserables que podem arribar a ser com a espècie!) i m’ha agradat molt com has plantejat la notícia, moltes gràcies.