Andreas Feininger

Andreas Feininger es va formar a la famosa escola Bauhaus com arquitecte, escultor i enginyer. La càmera la va començar a utilitzar a principis del 1920 com una eina més dins del món del disseny i la arquitectura fins que, al 1932, mentre es trobava a París treballant amb l’arquitecte suis Le Corbusier, va decidir dedicar-se plenament a la fotografia.

El 1983 va ser inclòs com un dels millors fotògrafs vius, juntament amb Ansel Adams, André Kerstéz, Bill Brandt i Jacques Henri Lartigue a una entrevista per la BBC, i apareix en qualsevol llibre de referencia de fotografia com un dels pioners del foto-periodisme modern.

Feininger no era un fotògraf aventurer com Robert Capa, ni un observador com Cartier-Bresson a la espera del moment decisiu, sinó un explorador de la imatge, de la composició fotogràfica i de la harmonia de les formes. Un fotògraf que es considerava un artesà i entenia que la càmera havia de ser quelcom semblant  al que representava la  maquina d’escriure per a un escriptor.

Va néixer el 1906 a París, va estudiar a Alemanya i va haver d’exiliar-se a Suècia, on va treballar entre 1933 i 1939. La part més important de la seva carrera però, es va desenvolupar als Estats Units on va col·laborar durant molts anys, entre el 1943 i 1962, amb la revista LIFE, convertint-se més endavant en un dels fotògrafs estrella d’aquesta reconeguda publicació.

Era defensor de  la claredat gràfica, una mica a la manera de la Nova Objectivitat, però sense entrar en la captació del moviment com ho feia Moholy-Nagy i decantant-se més per la composició estàtica enmig de la complexitat dels estímuls visuals que li oferia la natura i la arquitectura. Va estudiar a fons les possibilitats que oferia el blanc i negre investigant els límits de la química del revelat i fabricant personalment algunes òptiques, en ocasions, per aconseguir els efectes fotogràfics que desitjava.

Els principals focus d’atenció en que fonamentava el seu treball els trobem en el mon microscòpic -la natura i anatomia- i en els mons macroscòpics -les ciutats i la vida urbana. El reportatge fotogràfic l’entenia com una part de la informació visual al servei de la il·lustració, la imatge com a element conciliador entre el llibre i el diari, entre les belles arts i els mitjans de comunicació.

Al llarg de la seva carrera el varen fascinar dues temàtiques que, tal com ell deia, li parlaven. La vida urbana del segle XX i les seves utopies, i les formes naturals, la seva geometria i el seu aspecte monumental.

Sens dubte es el fotògraf dels skyline de Nova York per mèrits propis. Va retratar la ciutat i els seus edificis amb dedicació, amb unes excel·lents imatges, tant de dia com de nit, dels gratacels com a elements monumentals i amb uns matisos especials per a ser captats i mostrats amb blanc i negre.

…el color és més avorrit ja que no ens aporta res de nou, ho veiem sempre, veiem els carrers i les persones tal com son. En canvi, en blanc i negre puc fer que siguin interessants sense que perdin naturalitat. Fotografiar alguna cosa i obtenir una fotografia que mostri exactament allò que veiem no té cap sentit, al menys per a mi.

En 1945 li varen proposar escriure sobre fotografia, fins aquell moment només havia publicat alguns articles a Alemanya, i així va arribar a escriure més de 50 llibres sobre fotografia, la majoria sobre tècnica fotogràfica, d’una forma continuada fins a la seva mort a Nova York l’any 1999.

En aquesta galeria podeu veure un petit recull de fotografies d’aquest fotògraf.