avatar

Andreas Feininger

Auto-retrat, 1946Andreas Feininger es va formar a la famosa escola Bauhaus com arquitecte, escultor i enginyer. La càmera la va començar a utilitzar a principis del 1920 com una eina més dins del món del disseny i la arquitectura fins que, al 1932, mentre es trobava a París treballant amb l’arquitecte suis Le Corbusier, va decidir dedicar-se plenament a la fotografia.

El 1983 va ser inclòs com un dels millors fotògrafs vius, juntament amb Ansel Adams, André Kerstéz, Bill Brandt i Jacques Henri Lartigue a una entrevista per la BBC, i apareix en qualsevol llibre de referencia de fotografia com un dels pioners del foto-periodisme modern.

Feininger no era un fotògraf aventurer com Robert Capa, ni un observador com Cartier-Bresson a la espera del moment decisiu, sinó un explorador de la imatge, de la composició fotogràfica i de la harmonia de les formes. Un fotògraf que es considerava un artesà i entenia que la càmera havia de ser quelcom semblant  al que representava la  maquina d’escriure per a un escriptor.

Brooklyn Army base, Andreas FeiningerVa néixer el 1906 a París, va estudiar a Alemanya i va haver d’exiliar-se a Suècia, on va treballar entre 1933 i 1939. La part més important de la seva carrera però, es va desenvolupar als Estats Units on va col·laborar durant molts anys, entre el 1943 i 1962, amb la revista LIFE, convertint-se més endavant en un dels fotògrafs estrella d’aquesta reconeguda publicació.

Era defensor de  la claredat gràfica, una mica a la manera de la Nova Objectivitat, però sense entrar en la captació del moviment com ho feia Moholy-Nagy i decantant-se més per la composició estàtica enmig de la complexitat dels estímuls visuals que li oferia la natura i la arquitectura. Va estudiar a fons les possibilitats que oferia el blanc i negre investigant els límits de la química del revelat i fabricant personalment algunes òptiques, en ocasions, per aconseguir els efectes fotogràfics que desitjava.

The photojournalist, Andreas FeiningerEls principals focus d’atenció en que fonamentava el seu treball els trobem en el mon microscòpic -la natura i anatomia- i en els mons macroscòpics -les ciutats i la vida urbana. El reportatge fotogràfic l’entenia com una part de la informació visual al servei de la il·lustració, la imatge com a element conciliador entre el llibre i el diari, entre les belles arts i els mitjans de comunicació.

Al llarg de la seva carrera el varen fascinar dues temàtiques que, tal com ell deia, li parlaven. La vida urbana del segle XX i les seves utopies, i les formes naturals, la seva geometria i el seu aspecte monumental.

Sens dubte es el fotògraf dels skyline de Nova York per mèrits propis. Va retratar la ciutat i els seus edificis amb dedicació, amb unes excel·lents imatges, tant de dia com de nit, dels gratacels com a elements monumentals i amb uns matisos especials per a ser captats i mostrats amb blanc i negre.

…el color és més avorrit ja que no ens aporta res de nou, ho veiem sempre, veiem els carrers i les persones tal com son. En canvi, en blanc i negre puc fer que siguin interessants sense que perdin naturalitat. Fotografiar alguna cosa i obtenir una fotografia que mostri exactament allò que veiem no té cap sentit, al menys per a mi.

Skyline, Andreas FeiningerEn 1945 li varen proposar escriure sobre fotografia, fins aquell moment només havia publicat alguns articles a Alemanya, i així va arribar a escriure més de 50 llibres sobre fotografia, la majoria sobre tècnica fotogràfica, d’una forma continuada fins a la seva mort a Nova York l’any 1999.

En aquesta galeria podeu veure un petit recull de fotografies d’aquest fotògraf.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Andreas Feininger”

  1. Joan, son autèntics regals els teus reportatges sobre els grans mestres! Especialment aquest m’ha tocat la fibra fina, per que tinc llibres seus heretats en vida del meu pare. Gràcies i que no et falti mai la motivació per fer aportacions com aquesta.

  2. Des del meu subjectiu punt de vista personal, no és comprabale amb Kerstéz: Les fotos de Andreas Feininger les pot fer qualsevol avui en dia, les de Kerstéz , no.

    Té , això sí, el mérit d’haver sigut el primer en fotografiar NYC de tal manera. Però, res mes… Li falta molta força estética en la meva humil ,i molt discutible, opinió.