avatar

La Caja Azul

Caja Azul de A. RodríguezPotser a hores d’ara ja sabeu el que es La Caja Azul i potser fins i tot vareu assistir a la primera edició de les trobades que volen anar organitzant i caldrà estar a la guait per a les properes, que la cosa promet i molt.

Al darrera d’aquest projecte que pretén crear un espai de diàleg al voltant de la fotografia, hi ha gent més o menys coneguda per tots i que tenen un compromís patent amb aquest món.

L’altre dia a la trobada de Girona vaig estar parlant amb en Marcelo Aurélio i em va explicar precisament d’on va sortir el curiós nom de tot plegat. Tot ve de la fotografia que il·lustra aquesta noticia, una fotografia de l’Alfons Rodriguez, un del caps mes visibles del projecte.

Potser hauríem de parlar més directament de La Caja Azul, però be podríem començar per la fotografia, no? I potser debatre nosaltres també…

Avui precisament hi ha un article de la Nùria Gras a Quesabesde on l’autor, l’Alfons Rodríguez, ens explica com la va fer i reflexiona… Val la pena llegir-ho.

Podria dir que aquesta imatge, que vaig realitzar fa alguns mesos a Tel Aviv, la vaig fer amb tota la intenció del món. La vaig veure. Jo caminava pel carrer, i vaig veure aquesta imatge. La vaig sentir. Aixecar la càmera, vaig prendre el mesurament pertinent… I disparar.

I amb aquesta foto representa alguna cosa que portava dins, en el meu subconscient: l’opressió del poble palestí. El gos està envoltat per unes figures que s’albiren entre ombres i que representen les forces israelianes, i la caixa blava, al fons, representa l’esperança. Esperança per a la pau, per a una via de solució del conflicte.

Però és mentida, no ho vaig pensar. Vaig veure el gos, vaig apuntar, gairebé ni aixecar la càmera i vaig disparar. Tot va ser casual. L’enquadrament també. Això és el que ens passa sovint als fotògrafs, que dotem de sentit a una fotografia després d’haver-la pres, no abans.

Disparar al gos al mateix temps que es creuaven dues persones. El joc d’ombres i el contrast van afegir aquest valor de implicació del pobre gos. De la caixa blava em vaig adonar després, en visionar la fotografia.

Més tard vaig publicar la imatge en una xarxa social i es van generar molts comentaris i opinions, i d’aquest diàleg espontani va néixer ‘La Caja Azul’.

Potser el que em va motivar a obrir aquest debat va ser el discurs pesat d’alguns fotògrafs: ‘Això és una llum que guia i que obre el camí… I no sé què més ‘. Jo no sóc un artista: sóc un obrer de la fotografia que intenta dotar d’una certa estètica a les seves imatges, perquè les fotografies han de ser competitives en el mercat.

He arribat a la conclusió que no m’interessa la fotografia. O millor dit: no m’interessen ‘les fotografies’, el que m’interessa és la vida. Encara que és una mica paradoxal, perquè per viure necessito la fotografia en tots els sentits.

I després de molt de temps treballant i recorrent el món, m’he adonat que no puc canviar la realitat, però si més no la puc mostrar.

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “La Caja Azul”

  1. Uf, estic molt d’acord amb el que diu al respecte de la interpretació que es fa en general de les fotografies. Sempre buscant segones i terceres lectures.