avatar

Jacques-Henri Lartigue

Jacques-Henri Lartigue vist per Bill JayFa uns dies es va inaugurar a CaixaForum Barcelona, tal com varem anunciar a la portada, una exposició antològica de fotografies de Jacques-Henri Lartigue, un fotògraf francès amb una trajectòria i unes característiques realment particulars dins la història de la fotografia.

Jacques-Henri Lartigue va neixer l’any 1894 a Courbevoie, una localitat a tocar de París, dins d’una família burgesa. Durant la seva infantesa va començar a jugar amb les càmeres del seu pare i als vuit anys va iniciar la redacció d’un diari fotogràfic, acompanyat de petits texts, que va continuar fent durant tota la seva vida. Una vida dedicada a intentar atrapar i retenir d’alguna manera la imatge de la felicitat ja que, tal com deia sovint a les entrevistes, “des que era petit pateixo una mena de malaltia: totes les coses que em meravellen s’escapen sense que pugui guardar-les prou en la memòria”.

automòbil, LartiguePotser per això, des d’aquell moment, no va parar de fer fotografies i va arribar a fer més de cent mil retrats de tot allò que l’entusiasmava i el commovia o li semblava que representava quelcom relacionat amb la felicitat per tal de poder-ho atrapar i conservar, per lluitar contra l’oblit que el temps imposa a les coses.

Tots els comentaris que la majoria de crítics han fet sobre el seu treball valoren -per sobre de les qüestions purament tècniques- la espontaneïtat, la sinceritat, la alegria de viure i aquesta mena de joc que traspua el conjunt de la seva obra i la innocència amb que ho va mirar tot, conservant sempre un esperit adolescent que no el va abandonar mai.

Tot això forma part del bagatge que Lartigue va aportar a la fotografia en una època plena de convulsions i de canvis socials: La Primera Guerra Mundial, La Revolució Russa, la Guerra Civil a Espanya, la Segona Guerra Mundial, la ocupació de França…Potser li va tocar a ell no reflectir res de tot això i mostrar, i ser el testimoni, del costat amable d’aquell temps, com una forma de continuar la seva infantesa feliç i seguir fotografiant carreres de cotxes, artefactes voladors, patinadors, gent gaudint de la platja, els parcs de París…

Retrat, LartigueMalgrat que per a ell la fotografia era una qüestió vital, sempre es va considerar un aficionat. En el seu cas aquesta afirmació és realment certa. De fet la seva passió va ser la pintura i la fotografia era una afició secundaria, fins el punt que la seva obra no va ser reconeguda (ell mai va considerar ni va fer res per que així fos) fins els anys 60, quan estava a punt de complir els 70 anys. Als 69 anys va fer la primera exposició i un any més tard va signar la seva primera fotografia com a professional.

Jacque-Henri Lartigue anava omplint els seus àlbums i, d’una manera fortuïta, el conservador de fotografia del MOMA de Nova York, John Szarkowski, va veure un d’aquests àlbums el 1962 i va decidir immediatament preparar i programar una exposició l’any següent sobre l’obra d’aquell fotògraf desconegut. La exposició, aquelles imatges que oferien una visió confortable de la vida, plenes de força i extraordinàriament suggeridores, va fascinar al public americà i a partir d’aquell moment va arribar el reconeixement i l’èxit.

Lartigue va morir l’any 1986 després d’una llarga vida que engloba quasi la totalitat de segle XX deixant un llegat impressionant d’imatges que li servien per lluitar contra l’oblit i alhora, vista amb els ulls del nostre temps, ens deixa un regust nostàlgic i una sensació de la fugacitat de la vida. Una vida on va coincidir amb gent del món de la cultura i de l’espectacle com Cocteau, Abel Gance, Robert Bresson, Truffaut i Fellini, directors de cinema –aquests quatre- amb qui va col·laborar fotografiant les interioritats dels rodatges de varies pel·lícules .

Déménagement de Paris a Neully, Lartigue 1927La mostra que podem veure aquests dies a Barcelona, fins el 3 d’octubre a CaixaForum, presenta 230 instantànies i 18 fotografies estereoscòpiques (una tècnica que va utilitzar amb freqüència) en una exposició antològica, que recomanem vivament des d’aquí, i que és la primera de l’autor a tot l’estat.

L’any 1979 Jacques-Henri Lartigue va cedir tota la seva obra a l’estat francès i aquest, va encarregar a la Associació d’amics de Lartigue la seva conservació i difusió sota la tutela del Ministeri de Cultura. A  la web que es va crear a partir d’aquesta donació hi podeu trobar una petita galeria fotogràfica de l’autor.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Jacques-Henri Lartigue”

  1. Ei, pinta molt bé! Merci per la presentació d’aquest autor, i de l’exposició!

  2. Vaig anar-hi i em va agradar força i em vaig divertir, també! Molt recomanable, gràcies!