avatar

A voltes amb el bokeh i el pas de rosca

Bokeh, foto de kennymatic a FlickrMolts de vosaltres ja deveu saber de l’origen japonès d’aquest terme, el polèmic bokeh. En nihongo (japonés en japonés), bokeh significa —més o menys— desenfocat, difós, indefinit. Aquest terme es fa servir per referir-se a la qualitat estètica de les zones desenfocades que produeix un objectiu. Aquesta definició, que sembla ben simple i entenedora, és constant objecte de debat a llocs web i fòrums d’internet (ni el nostre se’n salva).

I és que en una imatge tant important pot ser el que està desenfocat com el que està perfectament definit. L’ús del desenfoc selectiu és un recurs compositiu i expressiu de gran eficàcia que pot marcar una diferència qualitativa de primer ordre en les fotografies que fem. En aquest cas, doncs, un bokeh agradable, atractiu, pot ser de capital importància. Això és per que la qualitat del bokeh està directament relacionada amb la capacitat de l’objectiu per mostrar les zones desenfocades amb un aspecte suau, progressiu i natural, que contribueix a dotar de certa il·lusió de tridimensionalitat i volum a les imatges.

les qualitats essencials que defineixen un bon bokeh es detecten fàcilment en els reflexes especulars i les llums puntuals desenfocades. Foto de { pranav } a Flickr.En principi, dues de les qualitats essencials que defineixen un bon bokeh es detecten fàcilment en els reflexes especulars i les llums puntuals desenfocades que poden aparèixer en les fotos. Aquestes qualitats són la suavitat del contorn, que ha de ser difuminat i sense vores marcades; i la forma, que hauria de ser el més proper possible a un cercle perfecte, sense distorsions estranyes ni arestes definides (polígons, hexàgons, estrelles i similars fan mal bokeh).

És a dir, el ideal és obtenir rodones perfectes ven suaus i desenfocades a les vores. Un cas evident de pèssim bokeh és el dels teleobjectius catadiòptrics, que pel seu disseny fa que tingui forma de rosquilles! Més enllà d’aquestes bases, que fan relativament fàcil detectar un bokeh dolent, els criteris que determinen si un objectiu mostra un bokeh acceptable, bo o fantàstic poden ser ben subjectius. I és clar, la polèmica estàs servida, sense remei.

De que depèn realment la qualitat del bokeh d’un objectiu? Sembla que no hi ha una resposta clara. Probablement, de la construcció òptica de l’objectiu i del nombre de làmines del diafragma, sense que això darrer sigui un indici determinant. Factors que sí podrien determinar la qualitat del bokeh són la forma de l’obertura del diafragma i la quantitat i complexitat de les aberracions òptiques de l’objectiu.

Bokeh o "bouquet"? (foto: Rick Denney)Sembla ser que per regla general els zoom no solen ser molt bons en qüestió de bokeh, possiblement per la complexitat del seu disseny, que obliga a tota mena de compromisos. I dels super-zoom, aquesta mena d’objectius “tot-en-un”, millor ni parlar.

La situació es complica si a més tenim en compte que el bokeh pot variar, en el mateix objectiu, amb el focus i el diafragma.Si us voleu distreure amb lectura sobre el tema, a Luminous Landscape hi ha un article que mira de concretar els factors que determinen la qualitat del bokeh dels objectius. I l’amic Rick Denney te un article força interessant en el que posa a prova diversos objectius, per veure que tal ho fan, això del bokeh. I per fer el trio, també hi ha molt de suc en aquest article de l’Ashwin Rao.

El millor Bokeh es paga car! Leica 35 mm f/1.4 Summilux AsphAixí doncs, casi podríem dir que una òptica de focal fixa, ben corregida quant a aberracions o distorsions, i amb un diafragma que s’obris dibuixant un cercle perfecte, té forces probabilitats de regalar-nos uns desenfocaments ben bonics i suaus com la seda. Ara, aquí comencen els problemes, ja que d’aquesta llista d’ingredients resulten plats molt cars. De fet, sumant-ho tot ràpidament ens endinsem en el terreny de les òptiques d’elit, amb cognoms que les relaciona amb les famílies de l’aristocràcia òptica alemanya. Tu ja m’entens.

També hi ha alguns petits tresors, quant a bokeh i control del desenfoc, d’allà on surt el Sol. Cal destacar els objectius Minolta-Sony 135 STF f2,8; DC-Nikkor 105 f2D AF i DC-Nikkor 135 f2D AF. Aquestes objectius incorporen una anella que permet controlar la gradació de les zones desenfocades amb precisió. Però com podeu imaginar fàcilment, aquestes meravelles tenen un preu a l’alçada de la seva exclusivitat.

I que fem nosaltres, els humils aficionats, la majoria dels quals no gaudim de butxaques de profunditat infinita? Bé, podem provar algun altre alternativa prou assequible, eficaç però no exempta d’algunes desavantatges: els clàssics històrics fabricats a l’altra banda del desaparegut teló d’acer.

Mentre Canon copiava les Leica, Nikon copiava les Contax. La Nikon S2 n'és un exemple (foto: leicatime.com)Parlem de objectius fabricats a l’Alemanya de l’Est i Russia, sobre tot, llocs on varen anar a parar molta de la sapiència, tècnics, equips, dissenys i matèria prima de les millors marques germàniques de material òptic i fotogràfic després de la II Guerra Mundial. Si és que els russos se’n varen endur fins i tot camions de sorra seleccionada per fabricar vidres òptics! A més, els aliats es van apropiar de les patents alemanyes i les van alliberar sense càrrecs. Això va provocar un reguitzell de copies de les càmeres Leica i Contax de l’època. Si us vaga i sentiu curiositat, podeu veure les copies Canon de la Leica i les copies Nikon de la Contax.

Gracies a aquest repartiment del botí de guerra, encara ara podem trobar algunes joies, objectius de excel·lent qualitat que poden competir en rendiment amb molts dels que es fabriquen actualment i sense dubte fer-los avergonyir quant a solidesa, qualitat de materials (plàstic? Que és el plàstic?) i construcció, a preus força interessants.

Com sempre, però, no tot són flors i violes. Cal saber triar el gra de la palla i conèixer quins d’aquests objectius realment valen la pena. Arribar a assolir aquest coneixement no és gaire difícil, actualment. Com us podeu figurar, és un tema tractat amb freqüència i profunditat a internet. No costa pas gaire feina trobar proves i valoracions de qualitat, així com grups de Flickr dedicats a mostrar fotos realitzades amb aquests objectius. Cal tenir en compte, per exemple, que la qualitat dels objectius soviètics pot ser variable. Diguem que podem tenir la mala sort de que ens toqui un dels muntats en dilluns, després d’un diumenge de barbacoa regada amb Vodka. Això sí, els que són bons, ho són de debò!

Les òptiques amb muntura M42 necessiten adaptadors per  les càmeres modernes (foto: Digitalsignal)Però és clar, com sempre, tot té un preu i res ens ve regalat. Hi han alguns inconvenients a considerar: parlem de joguines que es varen fabricar quan el prefix “auto” no estava tan estès com avui dia. Autofocus i exposició automàtica —en la majoria dels casos— queden descartats, doncs.

La majoria d’aquests objectius ni tan sols es muntaven a les càmeres amb una baioneta com les d’ara. Molts s’enrocaven, senzillament. Per tant, per acoblar-los a les nostres flamants màquines cal adaptadors. Cal tenir en compte que algunes òptiques poden ser incompatibles amb la nostra càmera. Per exemple, si el element posterior entorpeix el moviment del mirall.

Una de les muntures a rosca més comuns i en definitiva la que ens interessa pel cas, és la M42. I afortunadament no resulta gens complicat trobar anelles adaptadores que ens permeten convertir la muntura de la majoria de les càmeres actuals en una rosca M42. Es perd alguna cosa pel camí, preguntareu? I tant, ja se sap que no sol haver berenars gratuïts. En aquest cas, el més obvi és el sistema d’enfocament, que passa a ser manual. Això demana certa pràctica al principi, sobre tot als que heu estat educats en l’automatisme total.

Canviat la pantalla d'enfocament de la càmera (foto: focusingscreen.com)Encara hi ha una petita dificultat afegida: la pantalla d’enfocament de les nostres càmeres no està concebuda per l’actuació manual. No és un problema insalvable, però. A moltes càmeres se’ls pot canviar, com a tasca de bricolatge o inclús previst pel fabricant, per una més adequada, a l’estil de les que alguns de nosaltres hem conegut, amb el cercle central partit, anella de microprismes, etc. Són conegudes les pantalles fabricades per la casa KatzEye Optics, encara que a eBay no costa gaire trobar alternatives viables amb preus més baixos. Només cal buscar “focus* screen” i afegir la marca i model de la nostra càmera. Per exemple, per la Nikon D300.

Aquestes pantalles d’enfocament “estil clàssic” no solen alterar el funcionament del fotòmetre de la càmera, excepte en el mode puntual, si el punt escollit coincideix precisament amb el cercle partit de la pantalla.

Un altre cosa que perdem és el tancament automàtic del diafragma. Segur que ja sabeu que a les càmeres reflex (amb algunes excepcions històriques) el diafragma de l’objectiu roman obert al màxim fins tot just el moment que es prem el botó del disparador. Això ens permet disposar de tota la lluminositat de l’òptica mentre enfoquem, mesurem la llum i composem. Amb aquestes òptiques antigues adaptades, el més habitual és que aquest mecanisme no funcioni, de manera que el visor s’enfosqueix així que canviem a diafragmes més tancats. Això alenteix la manera com hem de treballar, ja que hem d’enfocar i composar prèviament, abans de tancar el diafragma. Cal procurar no perdre l’enquadrament i alterar la composició, cosa força fàcil si no fem servir trípode i triem un valor de diafragma més aviat tancat.

Per altra banda, al no haver cap mena de comunicació entre el objectiu i la càmera, aquesta no te manera de saber ni quin és el valor del diafragma màxim possible ni quin hem triat. Podem procedir de dues maneres: en mode manual (M), mesurar la llum amb el diafragma més obert i determinar la velocitat d’obturació corresponent, llavors només caldrà baixar la velocitat tantes passes com punts tanquem el diafragma; o bé podem triar el mode de prioritat al diafragma (A) i deixar que la càmera decideixi tota sola la velocitat a mesura que el tanquem; recordem, però, que el visor s’enfosquirà progressivament. Quina opció triar? La primera potser sembla la més lògica si voleu mesurar primer i enquadrar després i la segona si voleu començar composant. Personalment, jo em decantaria pel primer mètode.

Però vaja, acceptant totes aquestes limitacions que fan que el sistema de treball no sigui el més adequat per fer fotografia d’acció —encara que no sigui del tot impossible—, no ha de suposar un inconvenient inacceptable per altres especialitats, com ara el paisatge o inclús el retrat d’estudi, per exemple. Només és qüestió de mètode i pràctica.

Sí hem de dir que alhora d’adaptar la rosca M42 a la nostra càmera, si es tracta d’una Nikon hi ha una complicació addicional: el disseny i característiques de la muntura de Nikon fa que hi hagi més distància entre el darrera de l’objectiu i el sensor (o pel·lícula). En conseqüència, els objectius M42 adaptats només poden enfocar a distàncies curtes. Sol·lució? Hi han adaptadors que incorporen una lent que corregeix aquest defecte.

Adaptador Kood M42 a muntura Nikon (foto: Jack the Hat)El inconvenient potencial és que afegim un element òptic al conjunt, amb la possible pèrdua de qualitat que això por provocar. Òbviament, l’opció és limitar el nostre camp de treball, fent servir un adaptador sense lent de correcció, i dedicar-nos a les curtes distàncies. Per exemple, fotografia macro, combinant una òptica clàssica M42 amb alguna anella d’extensió, o retrat. Si no volem renunciar a fer fotos amb un panorama més ampli, només cal triar un adaptador corregit de qualitat reconeguda, per tal de minimitzar la pèrdua de qualitat. Per exemple, els fabricats per la marca Kood són força apreciats. Es poden comprar per internet, per exemple a Jack the Hat.

Altres càmeres, com ara Canon, no tenen aquest problema i els adaptadors corresponents generalment no precisen de cap element òptic per assolir el focus a l’infinit. Alguns adaptadors, els més sofisticats, també incorporen un xip que permet tenir confirmació del focus a la càmera.

Variants del Pentacon 135mm f2,8 Preset i vistes interiors (foto: buze)I un cop resolt tot això, quins objectius hem de cercar i on es poden comprar? Començant pel final, la resposta immediata és Ebay. Quant a la primera part de la pregunta: alguns noms clau són Zeiss-Jena, Meyer-Optik, Schneider, Jupiter i Pentacon, per exemple. També cal considerar els fabricats per Pentax, batejats com Super-Takumar, els Mamiya i alguns Vivitar. Si voleu investigar i aprofundir en el tema, en aquesta entrada de la wikipedia trobareu una llista molt extensa d’objectius amb rosca M42. També podeu indagar i trobar més informació en el grup M42 de Flickr, dedicat a les òptiques amb aquest pas de rosca. Per fer un cop de ma, podem assenyalar alguns objectius concrets pel prestigi que han assolit:

  • Carl Zeiss Jena Flektogon 20mm f4
  • Carl Zeiss Jena Flektogon 35mm f2,4 MC
  • Industar 61 L/Z (gairebé macro, amb una distància d’enfoc mínima de 30cm)
  • Helios-44 58mm f2 (excel·lent resolució i bokeh, diuen)
  • Asahi Super-Takumar 50mm f1,4
  • Pentacon 135mm F2.8 Preset
  • TAIR-11 135mm f2,8 (20 làmines al diafragma! Ja no es fan objectius així.)
  • Jupiter-21 200mm f4

Zorki 1c, copia russa de la Leica, amb el Jupiter-3 50mm f1,5 (foto: mysteryonion a Flickr)Cal dir que els objectius amb muntura de rosca M42 no són els únics que es poden adaptar i fer servir en les modernes càmeres DSLR. De fet, també podem considerar els objectius amb rosca M39. Només cal dir que era la muntura estàndard de Leica, abans del canvi a la baioneta M.

A banda dels propis objectius Leica M39, algunes possibles alternatives molt més econòmiques podrien ser el Jupiter-12 (35mm f2,8), Jupiter-3 (85mnm f2) i Jupiter-11 (135mm f2,8) de fabricació russa. També es poden considerar les excel·lents òptiques que fabricava Canon per les seves càmeres telemètriques.

Si no us voleu remuntar tant en el temps, considerant que estem parlant d’objectius que en alguns casos varen ser dissenyats i fabricats fa més de 60 anys, hi ha una alternativa més moderna que també pot oferir excel·lents resultats. Es tracta de fer servir algunes els objectius clàssics manuals Zuiko d’Olympus, d’entre les quals destaquen algunes com autèntiques joies de l’enginyeria òptica. La diferència és que en aquest cas no s’acoblen mitjançant cap adaptador, sinó que directament se’ls canvia la muntura original per la corresponent a la nostra càmera.

Zuiko 35mm f2 muntat en una Fuji S5, amb un bonic bokeh de fons  (foto: Leitax)Aquesta potser no és una opció per maldestres o impacients, però no és tan complicat com pugui semblar i sembla un entreteniment ideal per una tarda de pluja, si la parella no està per romanços. La sol·lució ens la brinda Leitax (que curiosament són a Vilassar de Mar, no al Japó o USA), que es dedica a vendre les muntures, eines i petites peces necessàries per fer el canvi. A més, si conservem les peces originals, el canvi sempre és reversible. Per fer-vos una idea de la tasca a resoldre, podeu veure la transformació d’un Zuiko 35mm f2 a baioneta Nikon. Si no us veieu amb cor d’agafar el tornavís sense que us tremolin les mans, la gent de Leitax també us pot fer la feina complerta.

D’entre els objectius clàssics Zuiko, són destacables per la seva qualitat el 24mm f2; el 28mm f2, el 35mm f2, el 50mm f1.8, el 55mm f1.2 i el 100 f2, per exemple. Cal dir que alguns d’aquests són objecte de desig de col·leccionistes, cosa que ha fet pujar el preus considerablement.

Leitax també resol l’adaptació d’altres marques d’objectius a càmeres digitals, com ara els Leica R, Zeiss-Ikon o Contax, però cal tenir en compte que no totes les combinacions objectiu-càmera són possibles.

Potser alguns de vosaltres ja teniu experiència amb alguna d’aquestes meravelles clàssiques i esteu en condicions de corregir i ampliar tanta divagació. O potser algun de vosaltres s’animi a adquirir i provar algun d’aquests objectius històrics. En qualsevol cas, m’agradaria molt que aportéssiu els vostres comentaris, correccions i aclariments.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris14 comentaris a “A voltes amb el bokeh i el pas de rosca”

  1. Ufff… bocabadat m’he quedat!!. Aquest article directament a “favoritos” ;-)

    Gràcies company!!

  2. Gràcies Joan per aquesta currada. A part de tot el treball de fons i la bona documentació, explendida l’exposició.
    “Xapó”

  3. Caram, que en sou d’aduladors! :-D Només puc dir que si us ha agradat, ja soc pagat ;-) Us agraeixo que l’hageu llegit i encara més que us prengueu la molèstia de comentar.

    Josep Fàbrega, no necessàriament ha de representar un desemborsament molt alt (tot és relatiu, es clar). Un Nikkor 50mm f1.8 Ais de focus manual (evitar els de Serie E) es pot trobar a eBay per 30-60€ (sobre els 80-90€ nou de trinca). El problema és que la D70 potser no és la càmera més adequada per aquesta mena de experiments. Per tal que et funcioni el fotòmetre i la confirmació de focus (si no vols canviar la pantalla d’enfocament) necessites una d90/d200/d300, com a mínim. Si no, has d’exposar amb el histograma i fent temptatives; i enfocar tant bé com la teva vista i el visor de la D70 et permetin!

  4. Molt bona feina, potser harem de pensar en editar un anuari de les entrades…