avatar

David duChemin: fotografies de pura humanitat

Nepal, David duCheminDe pura casualitat he ensopegat amb les galeries d’aquest fotògraf, David duChemin. I haig de dir que, un cop he vist la primera col·lecció d’imatges, no he pogut parar fins acabar-les totes. I és que veure aquestes foto m’ha resultat gairebé balsàmic, curatiu.

Si em permeteu la rebequeria, jo ja en tinc prou, de fa cert temps, d’aquesta moda morbosa de la fotografia de la desgràcia com a espectacle. No em refereixo pas a la feina admirable dels fotoperiodistes i altres documentalistes que són els nostres testimonis, obligant-nos a veure el que ens esforcem en ignorar, parapetats en la comoditat del nostre sofà i la seguretat de les nostres vides protegides pels paraigües de les societats econòmicament desenvolupades. El que fan aquests professionals, sovint arriscant la vida, ho respecto i ho agraeixo sense reserves.

No és això del que estic fart.

Del que ja en tinc prou és de les fotos que només cerquen el morbo del contrast socioeconòmic, el exotisme anecdòtic, que fan palesa una gran falta de respecte i una absoluta absència de empatia i capacitat per entendre altres cultures i formes de vida sense fer judicis de valor des de la posició de fotògraf del Primer Món. És ben evident que hi han destins turístics que basen el seu atractiu en el sexe, com alguns països de l’Orient o del Carib. Doncs em sembla que, de manera similar, n’hi han que són destins fotogràfics. Però no sempre per la bellesa dels seus paisatges, per exemple.

Em sembla que ja he vist prou fotos de La Habana degradada, amb edificis que, per falta de manteniment, gairebé s’estan esmicolant. O de vellets decrèpits que fumen enormes cigars repenjats en algun vell Cadillac, apedaçat amb xapa i filferros i a dures penes funcionant, record dels temps en que la ciutat era el prostíbul dels EEUU. La culpa no és del mal estat dels edificis singulars de l’Habana, del vell fumador o del mecànic del Cadillac, sinó del que fa la foto amb l’únic interès d’il·lustrar un tòpic sobat i recurrent, que no s’esforça a veure més enllà i esquivar el clixé. Deu ben ser semblant a les fotos que els primers turistes anglesos i alemanys devien fer durant les seves vacances a Espanya, un país per ells exòtic, endarrerit, estrany. I si sortia algú muntat en un ruc o enganxaven algú disfressat de torero, millor encara. Tipical spanish, sangria, matador, olé!

Ja estic tip de imatges que mostren ancians desdentats i rebregats com panses amb un tractament desmesurat i despietat que només persegueix l’efectisme fàcil amb l’excusa simplista de “voler transmetre més dramatisme”. A mi ja no em cola. Jo convidaria a algun d’aquests fotògrafs a que apliquessin les mateixes tècniques al retrat de la seva avia, per veure que tal li senta a la pobre dona. Em penso que més d’un es quedaria sense canelons els diumenges!

Per això m’ha agradat el que fa en David duChemin. I especialment com ho fa.

Nepal, David duCheminResulta que a les fotos d’en David també apareixen vellets decrèpits i amb boques desproveïdes. Però no els despulla de la seva dignitat agredint-los a punta de Photoshop. Hi trobareu alguna foto de nen amb mosques. Però resulta ben evident que els enutjosos dípters no són el motiu de la imatge. Les seves fotos mostren altres formes de vida, òbviament diferents, potser més precàries i incòmodes que les nostres. Però aquestes fotos no són un judici de valor des de la posició de l’home blanc suposadament civilitzat. Ell mateix diu que amb la seva feina pretén mostrar el drama humà, però no només el costat fosc, el de la tragèdia, sinó també l’alegria, l’orgull i l’esperança.

Veureu que en David duChemin fa servir el color amb singular mestria. El mateix confessa que, com molts fotògrafs de la seva generació, la seva visió mostra influències dels grans fotògrafs de National Geographic, com Steve McCurry. El seu estil és d’un grafisme clar, amb composicions d’aparença senzilla, molt sòlides i, sobretot, lliure de recursos efectistes i dramatitzacions puerils. Les seves fotos no són una producció de Hollywood d’aquelles que es consumeixen amb el volum ben alt, un refresc maxi i una galleda de crispetes.

Que hem de fer ara, doncs? Doncs penso que el més pràctic serà que visiteu l’obra d’en David duChemin, us la mireu i potser inclús us la remireu, i si us queda temps i ganes, em feu saber que us ha semblat. I ja que hi som, també em podeu dir que opineu del meu al·legat previ. M’agradaria molt rebre els vostres comentaris.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris9 comentaris a “David duChemin: fotografies de pura humanitat”

  1. Us agraeixo molt que us animeu a comentar. Si m’he aventurat a exposar de manera oberta les meves opinions sobre el tema és per tenir l’oportunitat d’escoltar el que els altres hi tenen a dir. Espero que algú més tingui ganes de exposar la seva visió o les seves experiències.

    No tinc manies ni reserves amb l’us de PS o qualsevol altre eina de processat. Jo mateix sovint acabo aplegant més capes que Superman a la bugaderia, que no vol dir que el tractament hagi de ser evident o inclús estrident, necessàriament. El problema no és aquest, sinó el resultat que es persegueix. La perversitat no està en les eines o els procediments, sinó en la intenció del que les fa servir. Això és el que jo crec, vaja.

    Josep, respecto molt les imatges que ens mostres dels teus viatges. Traspuen un respecte i sensibilitat del que molts n’haurien d’aprendre. Com la feina de’n David duChemin, les teves fotos són diametralment oposades del que jo anomenaria “pornografia de la misèria”. És ben evident que tu no et dediques a fer de la “desgràcia” —per dir-ho així— un element purament estètic, com sí crec que fan alguns. Jo trobo que aquesta és una moda horrible i obscena, incomprensiblement recolzada per algunes institucions.

  2. Felicitats López per l’article i moltes gràcies per l’enllaç. La veritat és que he passat una molt bona i llarga estona mirant la feina d’en David duChemin. Per altre banda, jo no soc tant radical com tu, però també comparteixo la teva opinió. El que trobo pitjor de tot plegat és que hi hagi institucions a recolzin aquesta moda.

  3. Emillamola, et dic el mateix que li he dit al Josep. Penso que el que tu fas no te res a veure amb aquesta moda que assenyalo, sinó tot el contrari.

    Un cop més, gràcies a tots per aportar la vostra opinió.

  4. Estic dacord parcialment amb el que comentes. Personalment a mi tampoc m’agrada la sobreexplotació del tractament de les fotos i sobretot en retrat tipus reportatge ja que del que es tracta, penso, plasmar allò des d’una visió lo més neutra possible. A part d’això, penso que alguns comentaris estigmatitzen aquest tipus de fotògrafs sense conèixer realment la intenció de plasmar aquesta part “morbosa” de la que parlem.
    Gràcies per l’aportació.