avatar

Robert Doisneau

Robert Doisneau, 1975 Robert Doisneau va néixer a prop de París, a la localitat de Gentilly, el 1912. La seva mare va morir quan ell tenia 7 anys i el seu pare el va educar a base de molta disciplina i a escoles amb sistemes d’ensenyament caracteritzats per una forta rigidesa. Molt tímid des de petit, es va proposar superar aquest complexe adoptant una actitud positiva davant les coses i amb la distància suficient com per saber riure’s d’ell mateix.

Va aprendre fotografia llegint les instruccions de les capses dels líquids reveladors a casa d’un gravador amb qui va treballar durant 18 anys, André Vigneau, un artista que feia una mica de tot: escultor, pintor i fotògraf. Un personatge que va influir molt en la seva vida, tal com comentava Doisneau: “Quan vaig començar, ningú coneixia ningú. No hi havia revistes que mostressin la obra dels fotògrafs més interessants. Per això, la única persona que va influir-me va ser Vigneau.”

Més endavant va treballar com a fotògraf industrial i publicitari a la factoria Renault. Aquesta feina li va durar molt poc ja que va ser acomiadat per les seves llargues absències… Els carrers de París l’atreien molt més i creia que els dies eren massa curts per, a sobre, passar-los tancat en una fàbrica. El 1939 es va incorporar a la Resistència francesa i, a partir d’aquell moment, les seves fotografies sobre la ocupació i el posterior alliberament de París varen donar la volta al món.

Picasso et les pains, R. Doisneau (1952)Un cop acabada la Guerra treballa al costat de Cartier Bresson i Robert Capa durant un temps i, finalment, s’incorpora a la agència fotogràfica de Charles Rado, coneguda amb el nom de Rapho. D’aquí sorgeixen tota una serie de fotografies de personatges famosos, un tipus de retrat -els personatges en els seus llocs de treball, en els seus ambients quotidians- del que va ser-ne un dels pioners. Retrats tant coneguts com els de Picasso al seu taller (que veiem aquí al costat), de Giacometti, Sartre, Camús, Orson Welles, Juliette Greco i molts altres que varen anar augmentant el seu prestigi i el de la pròpia agència que l’havia contractat.

La complicitat entre els models i el fotògraf son una de les característiques de la seva obra, una complicitat que en el cas dels retrats de famosos es fa evident, però queda amagada en moltes de les imatges “robades” als carrers de París, fins el punt que semblen realment instantànies improvisades. Aquesta intervenció dissimulada del fotògraf sobre la acció dels personatges va ser reconeguda per ell mateix: “les meves fotografies són senzillament un fals testimoni de la meva època”.

Les fotografies més emblemàtiques de Doisneau han estat aquelles que reflectien escenes de parelles besant-se al carrer, vianants curiosos, divertits fox-terriers i nens fent monades davant la càmera. Unes imatges potser massa perfectes dins unes geometries i enquadraments simètrics en excés que es varen anar convertint en símbols de la capital francesa a l’estranger.

Les freres, R. Doisneau (1934)Tot això va jugar una mica en contra de la seva carrera en l’aspecte més purista del terme;la critica i les galeries d’art el van deixar una mica de banda ja que, sense voler-ho, aquelles imatges van esdevenir simples postals, pòsters -desvirtuats en moltes ocasions- que es venien a les botigues de records de Paris. La obra de Doisneau no és redueix evidentment a aquest aspecte lúdic i divertit de la vida, també té una gran quantitat d’imatges interessants properes al món obrer, a les rodalies de París, al paisatge industrial i a la vida fosca de prostitutes, borratxos, retrats populars molt variats que han quedat fora de moltes de les publicacions i exposicions de la seva obra.

Al 1950 la revista Life va encarregar a la agencia Rapho un reportatge sobre la vida dels joves a París. Ell va ser l’encarregat de fer la part fotogràfica i d’aquí varen sortir tota la serie sobre els amants i, entre elles, la del famós petó (Le baiser de l’Hotel de Ville) que, curiosament, va quedar en un racó de la segona pàgina de la revista i va passar totalment desapercebuda. L’any següent el Moma de Nova York va exhibir lo millor dels seus treballs fins el moment i seguidament es va produir un buit, una mena d’oblit, que va durar fins els anys 80. A partir d’aquest moment la obra de Doisneau va ressorgir amb força i va ser reconeguda a tot el mon amb un èxit extraordinari: aquell “petó” es va convertir ràpidament en una de les fotografies més reproduïdes en la història de la fotografia.

Le Baiser de l'Hotel de la Ville, R. Doisneau (1950)Partidari de la democratització del fet fotogràfic i en contra de que la fotografia només pogués ser compartida per una minoria, la seva obra ha estat publicada i exhibida continuadament per les millors publicacions i les millors galeries de tot el món. La seva mirada va ser sempre respectuosa, intentant treure el millor dels personatges que tenia al davant: la tendresa, els somriure i la mateixa vida.

Va morir el 1994 als 81 anys deixant un llegat de més de 450.000 negatius que les seves filles i l’estat francès cuiden amb molta cura. Actualment podem veure una mostra de la seva obra “Robert Doisneau, el pescador de imágenes” a la sala de la Obra social de Caja Madrid a Saragossa. Aquesta exposició es va inaugurar la setmana passada i es podrà visitar fins el 27 de juliol.

Per veure més fotografies podeu consultar les galeries de el seu web oficial.

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Robert Doisneau”

  1. Gracies Foster , un clàssic que tindria que estar a la biblioteca de tots els aficionats a la fotografia.