17
jul
2010
Es diria que darrerament, en el nostre entorn immediat, hi ha un divorci evident entre el que els aficionats, no necessàriament nouvinguts, consideren fotografia i el que es mostra a les galeries d’Art i produeixen els artistes fotògrafs que s’hi dediquen. Curiosament, semblen ser dos móns clarament separats, que hom diria que s’ignoren mútuament i exploren camins ben divergents, encara que els dos porten, aparentment, al mateix lloc. O potser a llocs diferents amb el mateix nom.
Una de les raons d’aquesta separació podria ser la suprema popularització del fet fotogràfic. O millor dit, de les aspiracions artístiques i de la possibilitat de realitzar-les.
Fa uns anys —i vist en perspectiva potser que no són tants— pretendre fer fotografia més enllà de les habituals aplicacions turístiques o familiars, materialitzades sense gaire maldecaps en el laboratori ràpid de la cantonada, era ficar-se en un bon embolic. Les dificultats que comportava assolir accés als equips, instal·lacions, materials i altres recursos necessaris per la pràctica de la fotografia dita “seria” sense ser un professional, constituïen un filtre considerable. La sol·lució més efectiva, descartada l’heroïcitat de fer-se un laboratori de positivat desmuntable al lavabo —sí, alguns eixelebrats ho feien-, era acollir-se a l’empara d’alguna associació d’aficionats. Pocs aficionats tenien la possibilitat de disposar d’un laboratori propi, estable i permanentment funcional.
Tot això ha canviat radicalment. El laboratori el tenim a sobre de la taula. O a sota. No fa pudor, no taca, no és tòxic, no comporta necessàriament despeses continuades. A més, ens permet fer el que ni en somnis haguérem imaginat possible —els que ho havíem d’imaginar—, amb èxit pràcticament garantit, poc esforç en termes relatius, i sobretot ràpid, molt ràpid. I a sobre podem exhibit les nostres magnífiques creacions a un públic potencial de mil·lions de persones —i faig curt— sense ni gota de suor. Tot són avantatges!
De veritat que tot són avantatges?
Oh, i tant! Segur que sí, sense cap mena de dubte que ho són. I com tals els hem de rebre. Avenços i avantatges immensos que posen en les nostres mans eines amb unes possibilitats pràcticament il·limitades. I gaire bé sense necessitat de preparar-se, abans d’exercir tant de poder. I potser precisament aquí hi ha el parany, m’atreveixo a sospitar.
Encisats i esverats amb les il·limitades capacitats amb les que ens dota la tecnologia, àvids per gaudir amb les nostres flamants joguines, de provar fins a on poden arribar, enduts per aquest frenesí digital ens saltem etapes d’aprenentatge que creiem prescindibles, o que ni tan sols sabem que existeixen. Ràpidament, ens fem eficaços productors de vocals obertes exclamades i altres formes de alabança, tan tòpiques i buides com les nostres pròpies creacions. Dediquem més temps en decorar i amanir la foto del que varem invertir en planificar i fer la presa. Quines coses!
Curiosament, assolim l’èxit —n’hi ha de moltes menes i colors, la Belén Esteban també en té el seu— però desconeixem molts conceptes fonamentals i ignorem —en el doble sentit de no saber i no tenir interès— la major part del que altres han fet abans per construir i definir aquesta activitat de la que ens bategem com ”aficionats”. Sobre aquests ciments de coneixement precaris i escassa curiositat, aixequem un edifici ben alt i cobert de llums de colors mai vistos, reflexos tornasolats i iridescències, que esperem amb ànsia que sigui l’enveja i admiració de tot aquell qui s’ho miri. Igual com l’edifici de la dreta, el de l’esquerra i el de l’altra banda del carrer. Una selva plena de paons reials mascles, agitant frenèticament les seves cues desmesurades i estrafolàriament decorades.
Aquesta exhibició de domini i poder sobre l’artifici i l’amaniment digital es pot arribar a manifestar de les maneres més extremes, ultrapassant els límits de tota congruència i, dient-ho sense embuts, del bon gust i el criteri del que és poc, prou o massa. Recollim caquetes de gos pel carrer i les fiquem en precioses capsetes folrades de seda, ras i vellut, amb llaçades rematades amb tirabuixons estil Lluis XV i polsim de purpurina. Que boniques, les nostres capsetes!
El que resulta sorprenent i trist —o a mi m’ho sembla, vaja— és que hi han institucions que renuncien a la seva funció primordial de difusió, educació i promoció de valors com el sentit auto-crític, la perseverança, la importància del contingut sobre l’embolcall, i s’estimen més donar reforç i exalçar ben bé el contrari. Per exemple, fa cert temps que ufanejant publicant i premiant un tipus de… Com dir-ho? Pèssimes il·lustracions digitals amb base fotogràfica, potser? Personalment, a mi em semblen mostres de a quin extrem es pot portar la manipulació digital de la imatge, fins el punt de perdre tota connexió amb la fotografia inicial —sovint manifestament mediocre— que passa a ser completament accessòria, una mera excusa, una anècdota, un miratge.
Una fotografia retocada no és fotografia?
Compte! El problema no és el gènere, l’estil, o si apliquem molt o poc retoc. Evidentment, la quantitat i tipus acceptable de manipulació depèn molt de la mena de imatge i l’ús que se n’ha de fer. A ningú li ha de costar imaginar que hi han variants de la fotografia —a banda de les aplicacions forenses, científiques, policials, etc— que no admeten gaires trucs. Però si s’escau, si per exemple ens movem en el terreny de la pura expressió i creació artística, per descomptat que som ben lliures de crear imatges tan artificials i artificioses com vulguem. Hi ha un bon grapat d’artistes reconeguts que han creat aquesta mena de imatges, d’altres que encara ho fan i molts altres que queden per venir. I algunes d’aquestes experimentacions visuals són fites a la Història de la Fotografia i han obert nous camins d’expressió artística.
Penso que el problema rau en poder-ho fer abans de saber-ho fer, d’haver recorregut un camí i haver invertit un temps en madurar i ser capaços de considerar les tècniques i la seva aplicació com simples eines, mitjans i no la finalitat ens si mateixa, i sotmetre-les a la nostra voluntat i intenció. De fet, diria que el problema és fer-ho abans de tenir definits ni voluntat, ni intenció, ni res mínimament interessant a dir. Només moltes ganes de sacsejar una cua més gran i lluenta que la dels altres paons. Ja veuràs quan desplegui la meva!
En aquest sentit, em sembla que hi han fotògrafs —generalment aficionats, però no invariablement— més preocupats en assolir nivells de mestria gal·làctics en el ús de les eines d’edició —i poder exhibir aquestes habilitats públicament, que si no poca gràcia tindria— que en aprofundir en la seva capacitat per transmetre molt sense necessitat de gaire, d’exercir el domini de la subtilesa i els matisos. La fotografia en les seves obres no és res més que un tènue suport sobre el que fer una exhibició desenfrenada de les seves habilitats amb les eines de retoc.
El més xocant és que molts somien amb ser únics i singulars, fent exactament el mateix que fan altres com ell: seguir religiosament els preceptes i imitar els procediments que ven a l’engròs el guru de moda del moment.
Potser podrien haver triat el camí de la pintura, que per naturalesa no imposa cap mena de límit a la creativitat, però dissortadament exigeix anys de treball, esforç i perseverança abans de poder ensenyar res que es pugui mirar sense còrrer el risc de patir malsons i enuresi nocturna. Afortunadament, la informàtica i la tecnologia digital els ofereix una drecera que els permet estalviar-se tant de patiment i obtenir resultats ràpids i garantits. I a sobre, no cal tacar-se les mans!
Cuiners, criaturades i dolents de pel·lícula
Em dona la impressió que a aquesta mena d’autors la fotografia sense gaire o cap condiment els deixa amb gana, insatisfets, que la veuen limitada, insulsa, avorrida. Per això, hi afegeixen quantitats ingents de salses ben especiades i picants, totes ben barrejades i reescalfades al microones. Penso que això porta el risc de caure en dos paranys importants: primer, que els plats que cuini aquest xef només tindran el gust de les salses que hi aboqui —tant fa si és pollastre, vedella o llobarro; i segon, no adonar-se que, en realitat, el limitat, insuls, avorrit i buit de contingut no és “la fotografia” sinó “les seves fotografies”. O el que és el mateix, el propi cuiner.
Imagineu-vos la següent escena, ben típica i que probablement tots hem vist algun cop. Un crio demana atenció al seu pare a crits amb una insistència més enllà del suportable: “Papa mira! Papa mira! Papa, mira que faig! Papa! Papa! Mira, mira que faig! Papa, mira!…”. Quan el pare mira, el crio fa un pobre intent de fer la vertical però, com és encara massa jove, l’exercici queda en això, un pobre intent, igual com els cinquanta anteriors. Quan el pare ja ho ha vist i li fa les habituals felicitacions —Mol bé, molt bé, ja t’he vist— i torna la vista al diari, el crio reincideix: “Papa, mira! Papa, mira ara que faig…”. Evidentment, que el pare presti atenció a la criatura, és important per l’ego i l’auto-estima del nen. Però segur que també li convé aprendre conceptes com la mesura i l’oportunitat. I que la paciència de l’espectador —el seu pare— té un límit, que no cal emprenyar-lo contínuament per bajanades, o corre el risc que quan realment valgui la pena no li vingui de gust atendre.
Fa pocs dies em va arribar a la bústia la revista d’una coneguda institució fotogràfica. Estava ben farcida de criatures cridaneres i malcriades que exigien la meva atenció amb sorolloses rebequeries, total per no res. En acabar de fullejar la publicació, la vaig desar amb molta cura a la paperera i vaig seure a mirar la tele. Però, misteriosament, a tots els canals feien programes de “tele-tienda” que oferien miraculosos remeis, tots ells de fulgurant eficàcia, resultats de la més elevada qualitat i sense necessitat de cap mena d’esforç. No se com se’m varen combinar al cervell les dues experiències recents I vaig pensar: “mira, alguns empastifen les seves fotos amb baba digital de caragol, a veure si així, sense més, es tornen excel·lents i de pas ells, sense suar la cansalada, es converteixen en fotògrafs admirats, per art de màgia-baba d’alta qualitat”.
Fixeu-vos en les clàssiques pel·lícules amb un bon dolent, d’aquells que fa por de veritat, que glacen la sang i fa posar drets els pels del clatell només amb una mirada. Els millors dolents, els que més impressionen, parlen fluixet, inclús poden xiuxiuejar a cau d’orella, sense escarafalls ni excessos, però deixant ben clares les seves intencions. I el seu missatge ens arriba directe, clar i sense ambigüitats. Els brètols de tercera categoria amenacen a crits, fan cops de puny a la taula, puntades de peu al gat i s’esveren com goril·les amb mal de queixals. Tot plegat molt aparent, però molt menys eficaç.
L’hora de dinar
No és el mateix gaudir d’uns esparracs verds de temporada, cuits tot just al punt, amanits amb una subtil vinagreta aromatitzada amb herbes i quatre granets de pebre, que cobrir-los de maionesa de pot, un bon raig de quetxup pel broc gros, i menjar-se la barreja a cullerades per finalment descobrir que a sota hi havia la verdura, tristament covada i pansida pels efectes de la funesta mixtura de salses.
Ai! Ara se m’ha obert la gana! Vaig a fer-me un sandvitx de pernil cuit generosament cobert amb un combinat de salsa barbacoa estil texà, mostassa de Dijon, tabasco, rocoto i una mica de wasabi. Ara, que potser tampoc cal posar-hi pernil.
Bon profit.
T’he llegit de dalt a abaix.
Comentari by Sussss — 17 juliol 2010 @ 22:40
Moltes gràcies, Sussss. M’agradaria molt que diguessis que opines, si et ve de gust.
Comentari by juanlopez4691 — 17 juliol 2010 @ 23:56
Un article clar i contundent.
Amb uns raonaments i exposició realment “brillants”.
Crec que després de llegir-lo, no tindre mes remei que esborrar la meva galeria “flickera”. ja que si fem una mica d’autocrítica tots, mes o menys, ens hi podem veure reflectits.
A partir d’ara sento vergonya de mi mateix i em veig com un paó reial intentant lluir el seu plomatge mediocre i buscant un reconeixement que d’altra banda tampoc trobo.(Ja fa temps que m’he adonat de que les coses que a mi m’agraden no interessen a ningú).
Gracies Sr.Lopes per, un cop mes, obrir-me els ulls.
Comentari by Rodolf (Ro-Cas) — 18 juliol 2010 @ 9:51
Es llei de vida, el soroll esta present…. però en proporció també tenim al abast bon material, nomes cal fer un pas mes enllà. Encara que la denuncia que fas potser es necessària, jo en aquest plantejament hi veig un problema i es que es centra en el NO. El que NO ens interessa, el que NO hem de fer. Aquesta concentració en això ens resta energies de les que podríem posar en el que SI ens pot enriquir, inspirar, ensenyar i ens tenyeix l’esperit de una certa contenció que no crec que aporti gaire a la expressió personal més autèntica. Avui no tenim excusa per submergir-nos en obres i idees extremadament fèrtils.
Comentari by Joan (tru) — 18 juliol 2010 @ 9:57
Caram, has quedat descansat, eh?
Tens tota la raó i encara penso que et quedes curt. Això només acaba de començar. Però al capdavall, són les regles del joc: La fotografia és un mitjà d´expressió.
Comentari by emillamola — 18 juliol 2010 @ 10:05
Jo estic supermegad’acord amb tot el que ens expliques, Joan. És més, t’agraeixo amb l’ànima tot l’esforç que has emprat en escriure aquest “assaig” sobre la fotografia actual.
Jo estic convençut que un dels problemes és que encara estem en fase de “renovació fototecnològica” i no som conscients dels topalls ni dels límits que aquesta “revolució” ens aporta. Sabem valorar quan una imatge és ubicada dins uns paràmetres que coneixem, però no quan s’escapa de les nostres estètiques. Personalment he d’admetre que quan ina imatge encaixa dins els meus “valors” fotogràfics, no tinc cap mena de problema en posar-la al lloc que crec que li pertoca, mentre que quan no encaixa, vaig molt perdut, no sé per on començar a destriar la imatge. Per a mi hi ha una (o poques) maneres que una imatge sigui “”correcta”" i infinites possibilitats que no ho sigui. Ja he explicat en altres ocasions que, a la feina, an algun prograna concret, se m’ha demanar que enquadri malament una imatge (per qüestions purament de modernor) i jo els dic que quan enquadro “bé” sé el que estic fent i per on puc moure’m, mentre que quan ho faig malament vaig perdut perquè no sé si ho estic fent malament, molt malament, mitjanament malament… els realitzadors em diuen, que es questió de deixar-se anar i posar-hi morro… i moltes vegades tinc el comvenciment que la modernor és això “deixar-se anar i posar-hi morro”.
Tot això ho veig, d’alguna manera, com els colors d’un perfil de color superior (ProPhoto RGB, per exemple) que s’ens representen com a fora de gamma actualment, però d’aquí a un temps seran plenament representables i els tindrem ben assumits.
Falta temps perquè aquestes noves “tendències” es vagin perfilant amb un lleguatge pròpi que ens permeti poder valorar-lo i classificar-lo. Ara ho estem valorant amb paràmetres “fora de gamma” i només podem afirmar amb rotunditat i propietat si ens agrada o no.
Ja que parles de cuina, penso que passa alguna cosa semblant. Ens agrada, sabem cuinar i valorar la cuina mediterrànea, però ens costa posar al punt que li pertoca (segons la nostra visió particular) la cuina del Ferran Adrià. Sabem que és un artista de la cuina perquè així ho considera la crítica culinaria i els avanguardistes que li donen suport. Personalment he tingut ocasió de sopar al Bulli i a mi em va entusiasmar. Però no m’entuasiasma tant el que fan alguns dels que s’anomenen “deixebles” seus. Per cert, podriem dir que en Ferran ha “inventat· l’ou ferrat HDR, perquè per fer-ne un utilitza dos ous cuits de diferent manera, una per rovell i l’altra per la clara, treu el rovell d’un i el subtitueix a l’altre, així tenim un ou ferrat perfecte!! Evidentent, algú pensarà que la gràcia de fer un ou ferrat està en coure’l tot junt i jugar-te-la amb la cullera tirant oli bullint damunt el rovell arriscant-nos a cremar-nos… Jo encara els faig així, fins i tot quan es reventen, tinc estratègies per sortir-me airòs!! jejeje
En fi…
Bon profit!!
Comentari by Joan Porredon — 18 juliol 2010 @ 10:24
Es veu que això no es un “assaig-hdr” clicant sobre el automatisme de l’editor de text, sinó un peça ben treballada que destil·la sentit comú i criteri propi. Penso que has aconseguit escriure part de la “constitució” d’EF. La pedra angular sobre la que girarà la producció fotogràfica dels membres del fòrum, ja ben reflectit en les obres presentades al públic d’aquest espai. Però estic totalment d’acord amb en tru, pensant que a partir d’ara ens hem de fixar i treballar en aconseguir la bona “matèria prima” i deixar el tema de l’excés de salses enrere. Felicitats.
Comentari by Bicimann — 18 juliol 2010 @ 12:05
Us agraeixo molt que us hageu pres la molèstia de llegir el text i encara més de comentar-lo. Crec que s’endevina fàcilment que en aquest escrit hi ha una part de purga personal, una pretesa catarsi, un exercici d’higiene mental per tancar la qüestió i passar pàgina. Com molt bé diu el Tru, la continuació natural i més constructiva, un cop fetes les reflexions que cadascú consideri convenients, és enfocar la nostra atenció i intenció cap a coses més interessants, que ens aportin quelcom de positiu i continuar avançant.
Ro-cas, no cal avergonyir-se de res, a tots ens agrada que ens celebrin el plomatge. Per altre banda, tots tenim història i hem passat per etapes que ara ens poden incomodar, però sempre han de ser graons per enfilar-nos cap a la següent. El que importa és no quedar-se aturat al mig de la pujada, repenjat en l’auto-complacència. Un pessic de permanent insatisfacció segur que sempre va bé.
Comentari by juanlopez4691 — 18 juliol 2010 @ 12:58
Estoy dudando entre soltar un ¡Aaaaaaaamén! o un aplauso. Mejor el aplauso, por si me tachan de blasfemo.
Un post lleno de verdades. A mí me hierve la sangre cuando se dice “es que siempre ha habido manipulación/retoque”, “me dirás que el blanco y negro es manipular”.
Es cierto que ya lo había. Pero también que, aparte de existir algo maravilloso como la diapo que es como la prueba del algodón, supongo que retocaba quien sabía. Y como sabía, quedaba bien. Y el que retocaba sin saber iba a la hoguera.
Ahora retocamos todos. Y muchos aceptan la cutrez como válida. Recuerdo oir una definifición del HDR como “algo que haces y queda la foto de esta manera…” (no debería entrecomillar, pues no recuerdo las palabras textuales)
La foto cada vez es menos foto. Y una foto mala no mejora con manipulación, pero queda más resultona.
A veces agradezco no ser precisamente un hacha del retoque…
Un saludo
Comentari by Sergio Rodríguez — 18 juliol 2010 @ 14:43
Sergi, a mi no em sembla cap anatema retocar, manipular o inclús construir una imatge digital a partir de material fotogràfic previ. Com ja he dit, crec que depèn molt del terreny fotogràfic en el que ens volem moure. I és clar, que tot plegat tingui un sentit i no sigui només artifici fàcil. Per exemple, trobo molt interessant la feina de Dominic Rouse. Però és que no hi ha res a les seves imatges que no estigui pensat i justificat.
Comentari by juanlopez4691 — 18 juliol 2010 @ 14:56
“Cosa dolenta, fora del ventre” diuen… t’has quedat ben descansat Lopes.
Ara mateix estic encara sota l’influencia del llibre La Visión Fotogràfica del Eduardo Momeñe, que recomano de tot cor i espero que em duri molt de temps aquesta influència.
El que n’he tret clar es que cal veure de moltes fonts i sobretot de bons autors, tant fotògrafs com pintors, i músics.. però no hem de copiar i el que no es bo tampoc es voler-nos colar a nosaltres mateixos i buscar la complaença dels altres amb fotografies que sabem que no son prou bones o no estan prou acabades. I sobre tot, que per fer bona fotografia el que no hem de fer es anar a “fer art”.
Aquestes tres coses crec que si que podem retreure a aquestes institucions a les que et refereixes, que donen per bo copies cada cop més reiterades dels que han vingut a anomenar “grans de la fotografia catalana”, res a veure amb la bona fotografia.
I us deixo un paràgraf d’aquest llibre que considero gairebé d’obligada lectura.
… la fotografia és un medi al qui no li agrada ser excessivament explicit. De fet és un medi sense paraules, sense veu, un llenguatge no verbal, actua bé com a xiuxiueig, com a murmuri, deixant preguntes i respostes no molt nítides, no li agrada tocar les coses, sempre a una certa distància, insinua, proposa, gaudeix amb les veritats a mitges. De fet, li pot agradar mentir mostrant les coses com sembla que són, l’atrau un món de significats incerts, no molt transparent, l’atrau el silenci. La fotografia no està còmoda amb els qui l’utilitzen per intentar expressar sentiments poc sòlids, fàcils, obvis, sentiments de justificació, com per desfogar-se. Tampoc li agraden les anècdotes, encara menys si són puerils, trucs per aconseguir adhesions automàtiques…
Comentari by Pep Minguez — 18 juliol 2010 @ 15:02
Ya,ya…
A ver, quizá debí ser más específico. Obvio la fotografía publicitaria, por ejemplo, donde es el pan de cada día. O, desde luego, quién lo hace con razón de ser.
Creo que todos sabemos de que hablamos y donde estamos acotando el tema. Sólo hay que darse una vuelta por muchas fotos de Flickr: 10% foto, 90% mangoneo posterior.
Un saludo
Comentari by Sergio Rodríguez — 18 juliol 2010 @ 16:06
Ostres Joan, jo penso que no es pot no estar d’acord amb el que dius, que entenc que és una crítica als excessos, al mal gust i a la falta d’honestedat (amb un mateix i cap als altres), oi ?
I respecte de les “institucions” que potencien un tipus de fotografia que provoca acidesa… pobre gent, deuen ser 4 i el cap i deuen fer el que poden o el que saben … Vols dir que decideixen ells qui són els “grans” ? No sé, tot plegat és difícil d’explicar, perquè crec que la cosa s’ha radicalitzat cap a “lo kitsch” molt, i a més molt ràpid. Algun d’aquests “grans” fa 3 anys no feia aquests halos celestials a tot déu que surt a les seves fotos…això t’ho puc prometre. Pot ser un virus fruit de l’endogàmia ?
L’únic risc que trobo al teu plantejament radical (i a mi no em fan por els radicalismes quan són honestos), és que algú ho malentengui i es retregui a l’hora de començar a fer fotos, o que pensi que com que es nota el tractament ja no és una bona foto. Si algú ho interpreta malament el problema és seu, perquè tu t’has explicat molt bé, però vaja, tot i això el risc hi pot ser.
Finalment, a l’hora de començar opino que tot s’hi val, gaudeix com puguis, i el temps ja et portarà al camí que triïs, conscient o inconscientment…
Comentari by atzu — 18 juliol 2010 @ 20:17
Atzu, penso que la teva primera frase sintetitza fidelment l’esperit del text.
No crec haver fet cap plantejament radical. No dic enlloc que rebutgi cap mena de fotografia, que no ho faig, excepte les manifestament deshonestes, sense més intenció que el pur artifici i l’aparença buida. En cap moment dic que m’oposi als tractaments —és clar que és convenient dominar les eines, l’ofici, per fer les coses correctament—, com abans ja li he comentat al Sergi Rodríguez amb un exemple ben extremat (Dominic Rouse).
Penso que en fotografia tot té cabuda, des de HCB, Kerstéz o Willy Ronis fins a Recuenco, Witkin o LaChapelle. El que no cola és… Bé, segur que tothom sap perfectament el que no cola. I ningú millor que nosaltres mateixos sap quan estem dient mentides, fent trampes. O així hauria de ser, vaja.
Comentari by juanlopez4691 — 18 juliol 2010 @ 20:45
Carai Joan, …. aquest tema l’hem tocat moltes vegades i cada vegada t’hi veig més cap ficat, … espero que no arribi a angoixar-te més del necessari. Penso que en els teus dos primers paràgrafs ho defineixes molt clar, la fotografia s’ha convertit en un “hobby de masses” i la gent hi ha entrat gràcies a les avantatge del mon digital i sense parar-se a conèixer la base de la cultura fotogràfica. Per tant, vist així, origens diferents porten per camins diferents.
Evidentment aquí també hi entren en joc totes del eines de difusió que a aportat l’era digita, i els oportunistes que saben fer negoci del no res, i els que mancats de coneixement s’agafen al primer que troben, i als que mancats d’originalitat busquen copiar, i les modes, i el marketing, …
Com algú ja ha dit, això pot servir de autoreflexiò per saber cadascú on està.
Gràcies Joan.
Comentari by Pep Prats — 18 juliol 2010 @ 21:23
Com diu Atzu és difícil no estar d’acord amb el que dius.
Vivim un temps de mediocricitat i aquesta es reflecteix en molts aspectes de la nostra vida i la creació, sigui del tipus que sigui, és més un d’ells.
Però en aquests temps també estic veient coses molt interessants en fotografia, i no distingeixo entre professionals i afeccionats dons crec que hi ha gent molt notable entre aquests últims. Sense experimentació no hi ha nous camins i l’experimentació crec que de vegades duu a l’excés. Saber distingir quan aquest excés és això, busqueda de nous camins, o empastifada és que aquí on esta el mèrit del que mira que en alguna cosa també està implicat.
Comentari by Olga — 18 juliol 2010 @ 21:42
Tanquil Pep Prats, després d’escriure aquest text, jo ja he fet net
Comentari by juanlopez4691 — 18 juliol 2010 @ 21:57
És cert, d’aquest tema hem parlat moltes vegades en el fòrum. Aquí, a aquest text és com si acabésis de ratificar tot el que s’ha dit en altres ocasions. Sempre has mantingut el mateix criteri en aquest tema.
Meditant totes les frases i paraules has fet un assaig clar i
directe. Un al.legat al compromís personal sobre com experimentem cada un la fotografia. Com deia RoCas, molts ens hem pogut veure
reflectits d’una o altra manera en tot el que dius. I com s’ha dit
abans … com no es pot no estar d’acord en el que estàs dient?.
Entenc però que sobretot, fas èmfasi en els excessos, més reconeguts i premiats per “els entesos”. És veritat que no
dius que sigui dolent el post-processat, et queixes de l’excés buit del mateix i tens tota la raó. Jo he sentit, com molts de nosaltres en els “cercles fotogràfics” que del que més es parla és de plugins, efectes i programes miraculosos i del que no se sol parlar és de fotografia i fotògrafs, però fotògrafs de veritat, dels que vas a una exposició i et quedes com ximple mirant una foto, i et quedes així, parat perquè estàs veient alguna cosa bona.
Si traçàrem una línia imaginària de processament de l’1 al 100 ens hauríem de quedar en el 50. (si fes falta, clar)
De tota manera, quanta gent pot fer fotografies avui en dia?
Milions? Segur que si. Però quans poden ser realment fotògrafs,
10000, 20000, potser són massa. On estem nosaltres en aquesta
franja anomenada de fotògrafs aficionats o amateurs ¿?
Com aficionats que som el que volem és millorar i hem de passar per uns períodes d’aprenentatge, amb errors, encerts (pocs), pals que ens donin i sobretot satisfacció personal que al final és el que ens va a valer. Estar satisfets amb el que fem és el que ens donarà valor per millorar.
Markus a escrit “Penso que has aconseguit escriure part de la
“Constitució” d’EF. La pedra angular sobre la qual girarà la producció fotogràfica dels Membres del fòrum, ja ben reflectit en les obres presentades al públic d’aquest espai. Però estic totalment d’acordar amb en tru, pensant que a partir d’ara ens hem de fixar i treball en aconseguir la bona “matèria prima” i deixar el tema de l’excés de salses enrere ”
La primera part del seu comentari em dóna una mica de por, això de
constitució em dóna una mica de yu-yu. La segona part és clar, ens
hem de centrar en aconseguir bones imatges, pensades, somiades,
elaborades i perquè no … processades. Però passant primer per “bones imatges “.
No sé si tindrà molt a veure amb tot això, però l’altre dia llegia una frase de Eduard (Atzu) que immediatament la vaig fer mia i deia “en general busco que les fotos no siguin només un acte notarial de realitat … ”
I per acabar aquest comentari buit m’agradaria felicitar JoanLopez
per el seu criteri i encert a posar en solfa aquest tema que sempre està en l’aire.
Ahh! I entrant en temes culinaris, dir que aquests espàrrecs “també” amb una lleugera i suau salsa maionesa estan per llepar-se els dits (Kettxup, no, si us plau)
Traduit per Google!
Comentari by José-Angel — 18 juliol 2010 @ 23:54
Jasdg, que una imatge sigui o no un acte notarial no crec que depengui necessàriament de la quantitat de retoc que s’hi apliqui. Penso que el realment determinant és la intenció amb la que es va fer la foto i el que s’explica en ella. Amb molt retoc, amb poc o amb gens. Des del moment que has fet la foto empès per una sensació, un sentiment, una curiositat… Ja deixa de ser un simple acte notarial.
Jo no qualificaria a HCB o Willy Ronis de notaris i prou, per exemple. A les seves fotos hi ha poca manipulació (la que calgués per obtenir la copia final que volia el fotògraf, ni més ni menys) però hi ha moltíssim més que un fred i asèptic registre de la realitat.
Quant a la historieta dels esparracs, jo confrontava la idea d’amanir-los amb una salsa feta per tu mateix, exactament com tu la vols i creus que li escau (la vinagreta subtil), amb la de fer servir (i abusar-ne) productes industrials i mediocres (maionesa de pot, deia) com poden ser les receptes mecàniques i accions automàtiques que reprodueixen i pobrament imiten les tècniques i estil d’algun fotògraf de moda.
Si tu t’estimes més la maionesa pels esparracs, magnífic. Però fes-la tu mateix, amb el millor oli verge i ous ben frescos, la millor possible, la teva. No gastis maionesa industrial, barata i de mediocre qualitat. I recorda sempre que el plat eren esparracs amb maionesa, i no al revés.
Moltes gràcies per aportar la teva opinió. Vaja, moltes gràcies a tots!
Comentari by juanlopez4691 — 19 juliol 2010 @ 0:28
En el fons tots estem més o menys d’acord i he entès perfectament la paròdia culinària que crec que ha estat un encert. Gràcies a tu per il·lustrar-nos!
Comentari by José-Angel — 19 juliol 2010 @ 0:47
Estic totalment d’acord amb tu, Joan. A vegades he fet algun comentari en la mateixa línia en altres cercles i se m’han tirat a sobre.
Comentari by Oscar — 19 juliol 2010 @ 10:24
Arran de la darrera edició de Passanant Foto, vaig poder veure l’exposició d’Aleix Plademunt “Dubailand” (http://www.aleixplademunt.com/catala.html). Recordo algun comentari que anaven dirigits cap a la “”soseria”" de les imatges. Jo tenia la sort d’estar al costat dels “impressors” de les fotos del laboratori Còpia i els vaig comentar que em feia la sensació que hi havia un acurat treball del PS perquè semblaba que totes les fotografies eren fetes amb el mateix to i amb la mateixa llum al mateix dia… ells em van dir que res de res… que erem escanners de dispositives 9x12cm i que tot era treball de camp del mateix autor que és força meticulós… quan va correr la veu de l’origen de les fotografies, de fet es va dir en la presentació, els més esceptics van cambiar completament la seva valoració de l’obra… em va fer pensar molt això!!
També em va fer pensar, en el mateix certàmen, la presentació de l’obra d’una “jove promesa”, feta per ella mateixa, en que tenia unes fotografies de cares de dones en un estar deplorable. Ella va fer el seu discurs que volia representar la repressió i maltractaments que pateixen les dones… semblava un teball força coherent i que la gent va aplaudir. A mi se’m va ocórrer parlar amb la noia i li vaig preguntar si li va costar molt localitzar les seves “victimes” i quina estratègia feia servir per posar-les en situació… Ella, rient, em va dir que l’única estratègia era el Photoshop, que les models eren persones del seu entorn, que les fotografiava com si es tractés d’una fotografia de carnet, i que després tot era curro de PS… Jo li vaig comentar que em semblaria molt bé, si el que m’acabava d’explicar també ho hagués fet en la presentació pública i en la memòria del seu projecte… ella em va dir: i perquè??…
Comentari by Joan Porredon — 19 juliol 2010 @ 11:30
Signes dels temps…
Comentari by Pep Minguez — 19 juliol 2010 @ 12:19
Interessant aquest darrer cas que dius Porre, de les fotos de “dones maltractades amb photoshop”. Digueu-me ingenu però vull pensar que aquest fet, aquesta trampa, s’ha de notar al observar la obra fotogràfica, el buit de realitat s’hauria de detectar. De la mateixa manera que la autenticitat ha de transpirar i l’hem de saber percebre també. Potser el problema es més de la mirada massa superficial i poc elaborada de la audiència que dona per bo material fals (fotogràficament i potser artísticament) i desprecia lo autentic com en l’altre cas que dius d’en Plademunt.
Comentari by Joan (tru) — 19 juliol 2010 @ 12:50
molta superficialitat en tot. Poc compromís fins i tot cap a nosaltres mateixos… uff Joan estas entrant en termes de valors encara que no diguis (abans això se n’encarregava l’església, no?)
Però m’ha agradat llegir-te.
Comentari by Janus — 19 juliol 2010 @ 18:12
No m’agradaria gens que ningú prengués el meu text com un intent d’arenga dogmàtica. Ni de bon tros era aquesta la meva intenció, ni crec que hagi donat indicis de tal cosa, ni m’escau aquest vestit. Més aviat voldria que s’entengués com una provocació, una crida a la reflexió, de la que cadascú lliurament ha de treure les seves pròpies conclusions. O no.
Janus, no tinc la menor relació amb cap església, grup religiós, ni club de futbol, que potser vindria a ser quelcom força semblant. A mi aquesta mena d’organitzacions em fan venir urticària.
Comentari by juanlopez4691 — 19 juliol 2010 @ 19:10
Ei que no em referia a tu ni al contingut del teu escrit Joan, sinó una reflexió a partir del que has exposat brillantíssimament.
I per si fos poc, les cases fotogràfiques s’encaparren en que no cal saber res de fotografia!! (ja des de la Brownie que ho deien)
mireu aquest article que crec que be com anell al dit:
http://hastalosmegapixeles.wordpress.com/2010/07/19/%C2%BFno-hace-falta-ser-un-gran-fotografo-para-hacer-grandes-fotos/
Comentari by Janus — 19 juliol 2010 @ 19:23
Tot un encert aquest enllaç, Janus. De veritat que s’escau a la perfecció. Complementa el text a la perfecció. Moltes gràcies!
Comentari by juanlopez4691 — 19 juliol 2010 @ 19:33
Uffffffffffffffffffffffffffffff
No he descubierto nada nuevo con el caso que cuenta Joan Porredon, pero no hace sino confirmar lamentablemente lo que se ve en muchas ocasiones.
En fotografía, lo sensible tire. Retratos de personas de otras culturas y de ojos tristes, ancianos, mendigos, deformes… y explotar estas cosas y encontrar a quién te las mueva es camino rápido al estrellato. Esa chica lo ha descubierto.
Me he quedado alucinado, la verdad.
Un saludo
Comentari by Sergio Rodríguez — 19 juliol 2010 @ 23:49
Joan, se t’ha de felicitar per aquest article. Els que seguim el fòrum més o menys ja n’havíem parlat, però veure-ho tot agrupat en un sol article fa molt de goig (i és molt útil per a enviar-ho a la gent per mail)!
Sobre si val la pena parlar-ne, o sobre si és una visió centrada en el “no” (ara no recordo en quin comentari s’ha escrit, i n’hi ha molts!), penso que tot depèn de la manera que tingui cadascú d’enfrontar-se a la fotografia.
Qui ho faci sense voler anar més enllà del propi fet de fer fotografies, segurament la millor opció serà obviar la fotografia “salsera”, i centrar-se en allò que val la pena.
Però per a aquells que ens agrada, no només fer fotos, sinó pensar i comprendre què és la fotografia, i saber per què ens agrada fer fotos, i quines fotos ens agrada veure o conèixer, el fenomen del fast-food fotogràfic necessàriament ens interpel·la. I articles com el teu no només ens són útils, sinó també necessaris.
El fast-food fotogràfic ha provocat una interessant crisi d’identitat en el món de la fotografia. Alhora, també ens hem de preguntar si no està qüestionant “dogmes fotogràfics” que potser subtilment havíem passat per alt fins ara.
Moltes gràcies per l’article!
Comentari by JordiPM — 20 juliol 2010 @ 0:46
Tota una declaració de principis, acompanyada d’un reguitzell de comentaris molt enriquidors. Aquest article, potser no es la Constitució de EF, però si que recull de manera acurada allò que tantes vegades hem comentat al fòrum, un esperit que podriem denominar casi com un lliure d’estil.
El problema que jo li veig al fast-food fotogràfic es quan es converteix en producció en sèrie de fotografies. Llavores es quan observes diferents fotografies d’un mateix autor el qual repeteix un mateix enquadrament, un mateix punt de vista, fa servir un mateix plgu-in, aplica les mateixes textures (la salsa de moda), … Potser hi ha qui li digui a això estil, però personalment crec que l’estil es refereix a una altra cosa.
Tenim moltes eines que si les sabem fer servir ens poden donar resultats sorprenents, però ens agrada anar per el camí fàcil que es el camí conegut. Quants de nosaltres hem esborrat una imatge desprès de estar treballant-hi una estona mes o menys llarga, per que el resultat obtingut no ens agrada?
Per últim i per deformació professional. Quants d’aquests fotògrafs que basen la seva obra en un plug-in x o en una aplicació y han comprat les llicencies corresponents? Per que tots sabem que son una minoria els usuaris de software lliure.
Comentari by gothalo — 21 juliol 2010 @ 16:39
Un article excel·lent, felicitats.
El problema com més o menys sempre és la falta d’equilibri i de criteri: molta gent nova, amb moltes ganes de destacar sobre els altres i que abusen dels seus nous juguets. D’aquesta massa de nouvinguts, hi hauran uns quants que aprofundiran en la fotografia i acabarant rebutjant el fast-food (m’ha agradat el símil Jordi PM!) per tastar la cuina artesanal, però la gran majoria es quedarà amb el menjar en sèrie perquè ja li està bé.
I als que ens agrada la bona fotografia i intentem evitar la fotografia fabricada en sèrie, ens haurem d’acostumar, perquè la massificació de la fotografia no té marxa enrera, i sempre existirà la fotografia buida i sense més sentit que l’intent de lluiment personal. Només espero que amb el temps es puguin separar d’alguna forma aquestes dues formes de “consumir” fotografia, perquè ara crec que estan massa barrejades.
Comentari by Pedro Valiente — 2 agost 2010 @ 12:58