avatar

De salses, cuiners i nens malcriats

Es diria que darrerament, en el nostre entorn immediat, hi ha un divorci evident entre el que els aficionats, no necessàriament nouvinguts, consideren fotografia i el que es mostra a les galeries d’Art i produeixen els artistes fotògrafs que s’hi dediquen. Curiosament, semblen ser dos móns clarament separats, que hom diria que s’ignoren mútuament i exploren camins ben divergents, encara que els dos porten, aparentment, al mateix lloc. O potser a llocs diferents amb el mateix nom.

Una de les raons d’aquesta separació podria ser la suprema popularització del fet fotogràfic. O millor dit, de les aspiracions artístiques i de la possibilitat de realitzar-les.

Fa uns anys —i vist en perspectiva potser que no són tants— pretendre fer fotografia més enllà de les habituals aplicacions turístiques o familiars, materialitzades sense gaire maldecaps en el laboratori ràpid de la cantonada, era ficar-se en un bon embolic. Les dificultats que comportava assolir accés als equips, instal·lacions, materials i altres recursos necessaris per la pràctica de la fotografia dita “seria” sense ser un professional, constituïen un filtre considerable. La sol·lució més efectiva, descartada l’heroïcitat de fer-se un laboratori de positivat desmuntable al lavabo —sí, alguns eixelebrats ho feien-, era acollir-se a l’empara d’alguna associació d’aficionats. Pocs aficionats tenien la possibilitat de disposar d’un laboratori propi, estable i permanentment funcional.

Tot això ha canviat radicalment. El laboratori el tenim a sobre de la taula. O a sota. No fa pudor, no taca, no és tòxic, no comporta necessàriament despeses continuades. A més, ens permet fer el que ni en somnis haguérem imaginat possible —els que ho havíem d’imaginar—, amb èxit pràcticament garantit, poc esforç en termes relatius, i sobretot ràpid, molt ràpid. I a sobre podem exhibit les nostres magnífiques creacions a un públic potencial de mil·lions de persones —i faig curt— sense ni gota de suor. Tot són avantatges!

De veritat que tot són avantatges?

Oh, i tant! Segur que sí, sense cap mena de dubte que ho són. I com tals els hem de rebre. Avenços i avantatges immensos que posen en les nostres mans eines amb unes possibilitats pràcticament il·limitades. I gaire bé sense necessitat de preparar-se, abans d’exercir tant de poder. I potser precisament aquí hi ha el parany, m’atreveixo a sospitar.

Encisats i esverats amb les il·limitades capacitats amb les que ens dota la tecnologia, àvids per gaudir amb les nostres flamants joguines, de provar fins a on poden arribar, enduts per aquest frenesí digital ens saltem etapes d’aprenentatge que creiem prescindibles, o que ni tan sols sabem que existeixen. Ràpidament, ens fem eficaços productors de vocals obertes exclamades i altres formes de alabança, tan tòpiques i buides com les nostres pròpies creacions. Dediquem més temps en decorar i amanir la foto del que varem invertir en planificar i fer la presa. Quines coses!

Curiosament, assolim l’èxit —n’hi ha de moltes menes i colors, la Belén Esteban també en té el seu— però desconeixem molts conceptes fonamentals i ignorem —en el doble sentit de no saber i no tenir interès— la major part del que altres han fet abans per construir i definir aquesta activitat de la que ens bategem com “aficionats”. Sobre aquests ciments de coneixement precaris i escassa curiositat, aixequem un edifici ben alt i cobert de llums de colors mai vistos, reflexos tornasolats i iridescències, que esperem amb ànsia que sigui l’enveja i admiració de tot aquell qui s’ho miri. Igual com l’edifici de la dreta, el de l’esquerra i el de l’altra banda del carrer. Una selva plena de paons reials mascles, agitant frenèticament les seves cues desmesurades i estrafolàriament decorades.

Aquesta exhibició de domini i poder sobre l’artifici i l’amaniment digital es pot arribar a manifestar de les maneres més extremes, ultrapassant els límits de tota congruència i, dient-ho sense embuts, del bon gust i el criteri del que és poc, prou o massa. Recollim caquetes de gos pel carrer i les fiquem en precioses capsetes folrades de seda, ras i vellut, amb llaçades rematades amb tirabuixons estil Lluis XV i polsim de purpurina. Que boniques, les nostres capsetes!

El que resulta sorprenent i trist —o a mi m’ho sembla, vaja— és que hi han institucions que renuncien a la seva funció primordial de difusió, educació i promoció de valors com el sentit auto-crític, la perseverança, la importància del contingut sobre l’embolcall, i s’estimen més donar reforç i exalçar ben bé el contrari. Per exemple, fa cert temps que ufanejant publicant i premiant un tipus de… Com dir-ho? Pèssimes il·lustracions digitals amb base fotogràfica, potser? Personalment, a mi em semblen mostres de a quin extrem es pot portar la manipulació digital de la imatge, fins el punt de perdre tota connexió amb la fotografia inicial —sovint manifestament mediocre— que passa a ser completament accessòria, una mera excusa, una anècdota, un miratge.

Una fotografia retocada no és fotografia?

Compte! El problema no és el gènere, l’estil, o si apliquem molt o poc retoc. Evidentment, la quantitat i tipus acceptable de manipulació depèn molt de la mena de imatge i l’ús que se n’ha de fer. A ningú li ha de costar imaginar que hi han variants de la fotografia —a banda de les aplicacions forenses, científiques, policials, etc— que no admeten gaires trucs. Però si s’escau, si per exemple ens movem en el terreny de la pura expressió i creació artística, per descomptat que som ben lliures de crear imatges tan artificials i artificioses com vulguem. Hi ha un bon grapat d’artistes reconeguts que han creat aquesta mena de imatges, d’altres que encara ho fan i molts altres que queden per venir. I algunes d’aquestes experimentacions visuals són fites a la Història de la Fotografia i han obert nous camins d’expressió artística.

Penso que el problema rau en poder-ho fer abans de saber-ho fer, d’haver recorregut un camí i haver invertit un temps en madurar i ser capaços de considerar les tècniques i la seva aplicació com simples eines, mitjans i no la finalitat ens si mateixa, i sotmetre-les a la nostra voluntat i intenció. De fet, diria que el problema és fer-ho abans de tenir definits ni voluntat, ni intenció, ni res mínimament interessant a dir. Només moltes ganes de sacsejar una cua més gran i lluenta que la dels altres paons. Ja veuràs quan desplegui la meva!

En aquest sentit, em sembla que hi han fotògrafs —generalment aficionats, però no invariablement— més preocupats en assolir nivells de mestria gal·làctics en el ús de les eines d’edició —i poder exhibir aquestes habilitats públicament, que si no poca gràcia tindria— que en aprofundir en la seva capacitat per transmetre molt sense necessitat de gaire, d’exercir el domini de la subtilesa i els matisos. La fotografia en les seves obres no és res més que un tènue suport sobre el que fer una exhibició desenfrenada de les seves habilitats amb les eines de retoc.

El més xocant és que molts somien amb ser únics i singulars, fent exactament el mateix que fan altres com ell: seguir religiosament els preceptes i imitar els procediments que ven a l’engròs el guru de moda del moment.

Potser podrien haver triat el camí de la pintura, que per naturalesa no imposa cap mena de límit a la creativitat, però dissortadament exigeix anys de treball, esforç i perseverança abans de poder ensenyar res que es pugui mirar sense còrrer el risc de patir malsons i enuresi nocturna. Afortunadament, la informàtica i la tecnologia digital els ofereix una drecera que els permet estalviar-se tant de patiment i obtenir resultats ràpids i garantits. I a sobre, no cal tacar-se les mans!

Cuiners, criaturades i dolents de pel·lícula

Em dona la impressió que a aquesta mena d’autors la fotografia sense gaire o cap condiment els deixa amb gana, insatisfets, que la veuen limitada, insulsa, avorrida. Per això, hi afegeixen quantitats ingents de salses ben especiades i picants, totes ben barrejades i reescalfades al microones. Penso que això porta el risc de caure en dos paranys importants: primer, que els plats que cuini aquest xef només tindran el gust de les salses que hi aboqui —tant fa si és pollastre, vedella o llobarro; i segon, no adonar-se que, en realitat, el limitat, insuls, avorrit i buit de contingut no és “la fotografia” sinó “les seves fotografies”. O el que és el mateix, el propi cuiner.

Imagineu-vos la següent escena, ben típica i que probablement tots hem vist algun cop. Un crio demana atenció al seu pare a crits amb una insistència més enllà del suportable: “Papa mira! Papa mira! Papa, mira que faig! Papa! Papa! Mira, mira que faig! Papa, mira!…”. Quan el pare mira, el crio fa un pobre intent de fer la vertical però, com és encara massa jove, l’exercici queda en això, un pobre intent, igual com els cinquanta anteriors. Quan el pare ja ho ha vist i li fa les habituals felicitacions —Mol bé, molt bé, ja t’he vist— i torna la vista al diari, el crio reincideix: “Papa, mira! Papa, mira ara que faig…”. Evidentment, que el pare presti atenció a la criatura, és important per l’ego i l’auto-estima del nen. Però segur que també li convé aprendre conceptes com la mesura i l’oportunitat. I que la paciència de l’espectador —el seu pare— té un límit, que no cal emprenyar-lo contínuament per bajanades, o corre el risc que quan realment valgui la pena no li vingui de gust atendre.

Fa pocs dies em va arribar a la bústia la revista d’una coneguda institució fotogràfica. Estava ben farcida de criatures cridaneres i malcriades que exigien la meva atenció amb sorolloses rebequeries, total per no res. En acabar de fullejar la publicació, la vaig desar amb molta cura a la paperera i vaig seure a mirar la tele. Però, misteriosament, a tots els canals feien programes de “tele-tienda” que oferien miraculosos remeis, tots ells de fulgurant eficàcia, amb resultats de la més elevada qualitat i sense necessitat de cap mena d’esforç. No se com se’m varen combinar al cervell les dues experiències recents I vaig pensar: “mira, alguns empastifen les seves fotos amb baba digital de caragol, a veure si així, sense més, es tornen excel·lents i  de pas ells, sense suar la cansalada, es converteixen en fotògrafs admirats, per art de màgia-baba d’alta qualitat”.

Fixeu-vos en les clàssiques pel·lícules amb un bon dolent, d’aquells que fa por de veritat, que glacen la sang i fa posar drets els pels del clatell només amb una mirada. Els millors dolents, els que més impressionen, parlen fluixet, inclús poden xiuxiuejar a cau d’orella, sense escarafalls ni excessos, però deixant ben clares les seves intencions. I el seu missatge ens arriba directe, clar i sense ambigüitats. Els brètols de tercera categoria amenacen a crits, fan cops de puny a la taula, puntades de peu al gat i s’esveren com goril·les amb mal de queixals. Tot plegat molt aparent, però molt menys eficaç.

L’hora de dinar

No és el mateix gaudir d’uns esparracs verds de temporada, cuits tot just al punt, amanits amb una subtil vinagreta aromatitzada amb herbes i quatre granets de pebre, que cobrir-los de maionesa de pot, un bon raig de quetxup pel broc gros, i menjar-se la barreja a cullerades per finalment descobrir que a sota hi havia la verdura, tristament covada i pansida pels efectes de la funesta mixtura de salses.

Ai! Ara se m’ha obert la gana! Vaig a fer-me un sandvitx de pernil cuit generosament cobert amb un combinat de salsa barbacoa estil texà, mostassa de Dijon, tabasco, rocoto i una mica de wasabi. Ara, que potser tampoc cal posar-hi pernil.

Bon profit.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris32 comentaris a “De salses, cuiners i nens malcriats”

  1. Tota una declaració de principis, acompanyada d’un reguitzell de comentaris molt enriquidors. Aquest article, potser no es la Constitució de EF, però si que recull de manera acurada allò que tantes vegades hem comentat al fòrum, un esperit que podriem denominar casi com un lliure d’estil.

    El problema que jo li veig al fast-food fotogràfic es quan es converteix en producció en sèrie de fotografies. Llavores es quan observes diferents fotografies d’un mateix autor el qual repeteix un mateix enquadrament, un mateix punt de vista, fa servir un mateix plgu-in, aplica les mateixes textures (la salsa de moda), … Potser hi ha qui li digui a això estil, però personalment crec que l’estil es refereix a una altra cosa.

    Tenim moltes eines que si les sabem fer servir ens poden donar resultats sorprenents, però ens agrada anar per el camí fàcil que es el camí conegut. Quants de nosaltres hem esborrat una imatge desprès de estar treballant-hi una estona mes o menys llarga, per que el resultat obtingut no ens agrada?

    Per últim i per deformació professional. Quants d’aquests fotògrafs que basen la seva obra en un plug-in x o en una aplicació y han comprat les llicencies corresponents? Per que tots sabem que son una minoria els usuaris de software lliure.

  2. Un article excel·lent, felicitats.

    El problema com més o menys sempre és la falta d’equilibri i de criteri: molta gent nova, amb moltes ganes de destacar sobre els altres i que abusen dels seus nous juguets. D’aquesta massa de nouvinguts, hi hauran uns quants que aprofundiran en la fotografia i acabarant rebutjant el fast-food (m’ha agradat el símil Jordi PM!) per tastar la cuina artesanal, però la gran majoria es quedarà amb el menjar en sèrie perquè ja li està bé.

    I als que ens agrada la bona fotografia i intentem evitar la fotografia fabricada en sèrie, ens haurem d’acostumar, perquè la massificació de la fotografia no té marxa enrera, i sempre existirà la fotografia buida i sense més sentit que l’intent de lluiment personal. Només espero que amb el temps es puguin separar d’alguna forma aquestes dues formes de “consumir” fotografia, perquè ara crec que estan massa barrejades.