Hem repassat durant els darrers caps de setmana alguns d’aquests nous paisatgistes que relacionàvem amb aquella primera parella de fotògrafs alemanys, en Bern i la Hilla Becher. N’hem obviat a molts, encara que hem vist una representació força important, també ens hem deixa’t gent com en Richard Misrach, que de ben segur estaria inclòs en aquest llistat i de qui ja n’havia parlat en foster.
En Joel Sternfeld l’he deixat pel final, perquè penso que mereix un capítol apart. Sternfel és un fotògraf americà que va començar a fer fotografies l’any 1970, en color, amb una càmera de 8×10 polsades.Va començar fotografiant suburbis de ciutats americanes, en el límit entre la ciutat i la natura, també va fer retrats, però sobretot paisatge, sempre emmarcat dins d’algun projecte singular.
Una de les més conegudes fotografies de Sternfeld, que podeu veure a l’esquerra, es titula “McLean, Virginia, December, 1978“. Hi veiem una parada de carbasses, al fons una casa cremant, un camió de bombers intentant extingir el foc i un bomber sembla que està triant tranquil·lament una carbassa. Si us fixeu també, el color del foc i de les carbasses es el mateix.
Fent referència a aquesta fotografia, el fotògraf i teòric Eduardo Momeñe diu en el seu llibre: Si comprenem aquesta fotografia, si sabem mirar-la, estarem ja parlant seriosament de fotografia.
Les fotografies de Sternfeld ens conviden a fixar-nos sempre en els petits detalls. Hi ha molt més del que sembla a primera vista, sempre hi ha algun element sorpresa, un petit enigma a resoldre … El valor està en aquests petits detalls, en poder entrar a la fotografia, dialogar amb la imatge i preguntar-nos el perquè. Ens fa veure que hi passen coses, no sabem però si ja han passat o han de passar encara, una mena de trencaclosques per acabar d’encaixar. Cal dir però que no fa mai cap muntatge, sempre fotografia el que troba, quelcom que sembla sorprenent veient algunes de les seves imatges.
En un altre treball seu, que també es va convertir en un llibre, On This Site: Landscape in Memoriam (1997), tracta sobre la violència a Amèrica. Son fotografies de llocs on han ocorregut fets tràgics, sempre amb un text que les acompanya i que explica el perquè de cada imatge. Com en aquesta fotografia de la dreta, aparentment només una parada d’autobús.
Podeu llegir un text de Teresa Lañarova per entendre aquesta fotografia, o escoltar una gravació d’un programa de ràdio, “La cámara lúcida”, de l’emissora del Círculo de Bellas Artes de Madrid, on també en parlen.
Un dels seus darrers projectes es diu “Walking in the high line”, sobre una línia elevada de tren que es va crear a Manhattan als anys 30 i que mai va arribar a funcionar. A petició d’una associació que reivindiquen aquesta estructura l’ha documentat en tota una serie d’imatges sorprenents i de gran bellesa. En el vídeo podem veure’l caminant amb la seva gran càmera, per sobre d’aquesta línia.
Òbviament hi ha moltíssimes més coses a dir de Sternfeld, igual que de tots els anteriors, però només es tractava d’encuriosir, de motivar i de que vosaltres completéssiu la feina. M’ha semblat que calia parlar d’aquests fotògrafs que, pel que sigui, figuren molt menys en el món diguem-ne virtual i en canvi son dels més destacats a nivell d’exposicions i galeries d’art.
Espero que tots plegats us hagin agradat o com a mínim us hagin motivat a buscar-ne més informació, sobre ells mateixos o potser sobre d’altres. Si ha estat així, podem dir que la feina no estat feta en va.
Bicimann
dilluns, 30 d'agost de 2010 a les 15:34
Demano perdó per les sensibilitats que pugui haver ferit sense voler, no era la meva intenció. Res més lluny de les meves intencions que un judici públic.
pepminguez
dilluns, 30 d'agost de 2010 a les 15:47
Espero que no t’hagis sentit ofesa Cristina, però tampoc veig que es el que t’ho podria haver fet sentir.
Tothom es lliure de penjar les fotos que vulgui i tots hauríem de ser més lliures d’opinar i així com fem aquests afalacs tant reverencials, dir també si alguna cosa no ens agrada, encara que no ho diguem tant alt i clar… ah, i si en vols aprendre no te’n refiïs gaire del comentaris al fotoblog.
juanlopez4691
dilluns, 30 d'agost de 2010 a les 15:53
Penso que ningú s’ha de sentir acusat ni acusador, ni creure que hi ha cap mena de judici implícit. Entenc que l’al·lusió d’en Bicimann a les fotos de la Cristina només pretenia contraposar estils ben diferents de fer: un en el que potser prima l’aspecte visual quant a efecte i impacte davant d’un altre que es fonamenta en la simplicitat, el respecte a l’escena vista i fuig de tot efectisme i artificiositat. Retocar i processar fins a on els coneixements i el gust de cadascú permet o no retocar gens ni mica, sinó fer servir exclusivament els elements dels que disposem en el moment de disparar i, si trobem que no són els adequats -la llum, per exemple- renunciar a fer la foto. I sobre tot, posar la fotografia al servei d’una intenció narrativa, d’una idea, d’un discurs personal, de manera que cada imatge sigui en realitat una peça de quelcom més extens i profund (diguem-li “projecte”) i no un simple exercici estètic aïllat, més o menys afortunat.
Que constin que no pretenc valorar si una manera de fer és millor que l’altre. En tot cas, són opcions ben personals i cadascú és ben lliure de triar el camí que més li plagui. Evidentment, el que sí tinc clar és quina de les dues opcions em resulta més interessant, per molt que jo no sigui capaç d’aplicar-la.
Això sí, aquesta idea de construir un projecte personal, la importància de tenir quelcom a dir i d’organitzar una argumentació que després s’ha d’explicar amb fotografies i fer-ho de manera coherent i rigorosa, sense recórrer a elements cosmètics per dissimular la falta de contingut, de idees pròpies, és una de les coses que he apres de la sèrie d’articles d’en Pep, en examinar la trajectòria i l’obra dels fotògrafs dels que ens ha parlat.
Rita, no és història de la fotografia, ni fotografia de la història. És pura fotografia contemporània, és el que està passant ara, el que s’està creant, fotografia real, el que fan alguns dels artistes fotògrafs més notables d’avui dia. El que passa és que ells treballen fora dels cercles autocomplaents de consumidors d’imatges fast-food que triomfen a internet i en els que acostumem a xipollejar la majoria de nosaltres.
En qualsevol cas, em dona la sensació que hauríem de deixar de banda les susceptibilitats i mirar de llegir els comentaris assumint bona voluntat i no el contrari, especialment considerant les limitacions de la comunicació escrita.
Cristina
dilluns, 30 d'agost de 2010 a les 16:26
Amb aquestes paraules vull deixar per tancat el tema.
Si, Pepminguez, m’he sentit ofesa. Evidentment que tothom és lliure per dir la seva. Però hi ha una cosa que se’n diu crítica constructiva que crec que no és del que parlariem aqui. No es tracta de dir-ho més o menys clar, és tracta de dir-ho d’un manera que serveixi per millorar no per menysprear. I encara que no t’ho sembli, gràcies a alguns comentaris del blog he aprés. Crec que per gustos colors.
JuanLopez, que sigui més o menys susceptible no crec que tingui massa a veure.
No sé que veieu de constructiu a frases com les següents:
** “La imatge que poses es flipant Biciman, però els comentaris encara ho son més…”
** “…albergo l’esperança que hi ha algo més objectivable per explicar la motivació d’una transformació tan radical en les seves fotos.”, potser entendreu la meva susceptibilitat.
Bicimann, la propera vegada, no et caldrà demanar perdó, simplement mira bé el que escrius a un lloc públic i, abans de fer-ho pregunta, no ho facis un cop ja no té remei.
Jo només pretenc passar-m’ho bé i gaudir. I no en trec res de positiu de tot plegat en llocs com aquest on encara us pregunteu perquè m’he sentit ofesa.
“Espaifotografic és una web de fotografia on tothom hi te lloc. Un espai per compartir i gaudir la nostra afició” … o almenys això em pensava.
pepminguez
dilluns, 30 d'agost de 2010 a les 17:02
Si t’has sentit ofesa perdona per la part que em toca, però no penso que hagi dit res malament.
Només he dit que la imatge es flipant, suposo que en part es el que volies, no?. Dels comentaris hem referia a la superficialitat amb que estan fets.
He dit que cal també opinar i si una cosa no està prou be, dir-ho, no passa res, però no em referia a la teva fotografia i si ho ha semblat rectifico.
Els “Nice shot, beautiful composition, great colors” em sembla que de poc serveixen per avançar, però vaja, només es una idea meva… encara que estic convençut que molts és l’únic que busquen.
També em resulta curiós de que jo em queixés dels pocs comentaris, ara ja en portem 20, però cap fa referència al Sternfeld, cosa bastant indicativa de cap on anem…