La fotografia ha servit més que per a qualsevol altra cosa, per a documentar i deixar testimoni de fets destacables. Alguns d’aquest documents ens encurioseixen i ens apropen la realitat d’aquell temps, per més llunyà que sigui. Per sort, aquest mateix temps també ens ha fet canviar la nostra consciència col·lectiva i fa que veiem algunes d’aquests fotografies com a més llunyanes, ens distancia dels fets i ens fa veure com a nefastos alguns dels usos que se li van donar aleshores a la fotografia.
James Allen es un antiquari d’Atlanta que per la seva feina, va anar recopilant durant 25 anys fotografies de linxaments ocorreguts a Nord Amèrica. A l’any 2005, amb 100 d’aquestes fotografies en va fer un llibre que es diu Without Sanctuary: Lynching Photography in America . Us recomano que feu una ullada a la seva web on també es poden contemplar, és molt complerta i a més de les fotografies també hi trobareu un vídeo amb la pròpia veu de l’Allen i fins i tot un fòrum.
La majoria d’aquests linxaments varen ser d’homes negres, en els estats del sud i de finals del s. XIX a començaments del s. XX. Segons aquest text, els linxaments documentats sumen 4.743 i era tal el rebombori que s’organitzava que les escoles i els negocis tancaven, els diaris anunciaven la ubicació del linxament i hi havia trens especials per anar-hi d’excursió, tot plegat per assegurar la plenitud del aforament. Moltes d’aquestes fotografies es varen convertir en postals fotogràfiques i eren venudes com a record del lloc on s’havien fet.
Tot i que les imatges son de fa tan de temps i ja estem prou endurits amb el que veiem a les pel·lícules i telenotícies, no deixa de ser colpidor, però el que potser sobta més es la cara i el posat que tenen alguns davant la càmera, com caçadors orgullosos davant el seu trofeu.
El ser humano es extraordinario, diuen alguns. No ho dubto, algun n’hi deu haver, segur que ho han posat en singular per alguna cosa, i per això em guardo l’article, per si algun dia he d’argumentar en contra d’allò de que les tradicions s’han de perpetuar o el prohibido prohibir …
Rita
dijous, 26 d'agost de 2010 a les 8:27
Una imatge històrica que ens recorda com de lluny està encara de la seva total “humanització” una part importantíssima i majoritària d’aquesta espècie anomenada “sapiens”. Una història no tan llunyana -començaments del segle XX- que aporta més arguments a la polèmica sobre “abolir” tradicions o declarar-les Bé d’Interès Cultural.
Molt interessant la web de James Allen. Gràcies per fer-nos-la arribar.
miquelsc
dijous, 26 d'agost de 2010 a les 9:18
Dius que el que potser sobta més es la cara i el posat… com caçadors orgullosos…
No oblidem que aquí, (aquí vol dir aquí) fins fa uns 100 anys, les execucions eren públiques, les mares portaven als nens a véure-ho, per fer l’espectacle més divertit es torturaba al reu i després se l’executava. Afegir que moltes vegades s’executava al reu ja mort, ja que si no l’espectacle no era complet. I si el botxí no ho feia bé se l’apedregava. Després les mares li pegaven una bofetada als nanos dient alló de “perque recordis el que has vist”.
En todas partes cuecen habas, la diferència es que aquí ningú ha coleccionat les fotos… o si?
st
dijous, 26 d'agost de 2010 a les 10:26
Per molt que estem insensibilitats principalment per culpa de la t.v, no deixen de ser aquestes fotos uns miratges terrorífics del passat, que colpeixen la mirada i els sentits, i sorprèn la bellesa estètica i el gran gust compositiu d’aquells fotògrafs amb un tema tan escabrós com aquest. També és molt interessant veure el sentit de la fotografia d’aquells temps, aquella mena d’innocència com la dels nazis documentant tot el que podien dels seus camps de concentració, sobretot les seves víctimes i que ells mateixos posessin davant la càmera com si res. Ara però, passa quelcom similar però sense que l’autor de la foto sigui professional o sàpiga quelcom de fotografia, si no que és el mateix botxí amb un telèfon si convé: Les fotos de les presons a l’Irak o la soldadesca israelita amb els seus torturats o finats.
El llibre aquest fa uns anys que el vaig descobrir a Kowasa i malgrat la curada edició i com a document excepcional, em va fer cosa retenir-lo més temps d’una fullejada.
JordiPM
dijous, 26 d'agost de 2010 a les 13:37
Molt, molt interessant. Merci per l’article, Pep!
Com bé dius, l’actitud dels que surten a la foto és esgarrifosa. No només no se n’amaguen, sinó que sembla que ja els agrada ser fotografiats en aquestes escenes. Passa el mateix amb el que comentes sobre l’edició de postals amb aquestes imatges. Davant d’això, què és fotografia?
pepminguez
divendres, 27 d'agost de 2010 a les 18:58
O i tant Miquel, segur que hi han fotos a més.
Sort que això ja no passa, per lo menys contra les persones, alguns ho segueixen fent contra animals, llavors en diuen fiesta nacional.