avatar

Enciclopèdia Focal de Fotografia

Enciclopèdia Focal de FotografiaOrdenant els llibres de casa he fet una troballa ben interessant: els dos toms de l’Enciclopèdia Focal de Fotografia (The Focal Enciclopaedia of Photography). Pels qui no la coneguin, dir-vos que és una publicació que “abasta completament tota la vasta tècnica fotogràfica i tracta de tots els sistemes que s’hi fan servir. Defineix termes, identifica personalitats i cita regles precises. Recorda els progressos del passat i registra l’estat actual dels avenços obtinguts arreu del món. Recopila teories científiques i instrueix els mètodes moderns. Presenta a la consideració dels lectors tots els fets de veritable importància, explica el perquè i demostra el com. Ofereix consells basats en coneixements de primera mà, en l’experiència i en autoritats dignes de tot el crèdit. L’Enciclopèdia de la Fotografia està escrita en un llenguatge planer, de fàcil lectura i ple de sentit comú. Gràcies a ella, podrem trobar, dominar i posar en pràctica, tota la informació necessària sobre qualsevol qüestió“.

La primera edició original en anglès és del 1956, de la qual se n’han fet diverses adaptacions. La que jo tinc al davant és la tercera edició en castellà de l’any 1975. Ignoro si n’hi ha versions més actuals, però en aquesta, com és de suposar, no hi ha ni un mot sobre fotografia digital: encara no existia!

Com a mostra del què s’hi pot trobar, he escollit l’entrada que fa referència a la Fotografia abstracta, amb la qual cosa quedarà completat científicament l’article d’un parell de setmanes enrera. És un article molt llarg, però m’ha semblat interessant traduir-lo de cap a peus per tal de veure, entre d’altres coses, com s’havien d’obtenir aquest tipus d’imatges diferents amb la tecnologia química o analògica, en comparació amb com ho podem fer ara amb la tecnologia digital. Us deixo doncs amb l’entrada Fotografia abstracta, els autors de la qual van ser els fotògrafs Hugo van Wadenoyen i Roger Mayne.

Fotografia abstracta

La càmera és bàsicament semblant a l’ull. Registre les relacions entre llums i ombres i situa les posicions relatives i les mides de diverses parts del subjecte en una perspectiva científicament correcta. Sempre que el procés fotogràfic en conjunt es porti a terme correctament, proporciona allò que s’accepta generalment com una reproducció fidel de l’escena, tal com es veu en ser observada des d’un determinat punt de vista. Els resultats són completament realistes.

Aquest realisme objectiu és molt diferent de les versions subjectives del món que fan els pintors, molts dels quals rarament treballen directament sobre la natura, sinó que representen les seves imatges d’impressions absorbides, emmagatzemades i sintetitzades a la ment. S’expressen sovint amb representacions deformades de coses reals, o fins i tot, de formes abstractes impossibles de reconèixer. També la càmera en mans d’un artista pot produir obres estètiques de representacions o abstraccions.

No hi ha cap línia divisòria marcada entre ambdós tipus; el fet que la fotografia aparegui com representativa o com abstracta dependrà sovint de l’observador. Així, moltes fotografies especialitzades obtingudes per un científic poden semblar completament abstractes en ser observades per persones no familiaritzades amb el tema.

Tot i que una fotografia ha de ser purament representativa pot, tanmateix, incloure un element abstracte destacat. Això és ben evident quan es fotografia un objecte d’una forma i textura poc corrents des d’un angle inusual, o des d’una distància tan curta que resulta difícil de reconèixer, o en condicions d’ il·luminació estranyes, o amb falta de color local, o mitjançant la utilització d’alguna tècnica especial com l’infraroig.

Primers exemples

Fotograma de Moholy NagyMoltes de les tècniques emprades antigament van permetre obtenir autèntiques fotografies amb qualitats abstractes. Les fotografies geològiques, per exemple, van revelar la bellesa abstracta dels estrats i de les formacions rocoses. Aquesta forma d’abstracció fou emprada a partir de l’any 1930 amb gran efecte per Edward Weston en les seves fotografies de roques, dunes de sorra i primers plans de branques i formes d’arbres. Quinze anys abans, Paul Strand havia revelat la bellesa abstracte de màquines i plantes.

Els estudis de moviments van produir una altra forma peculiar de fotografia abstracta. Ja al 1881, Eakins, col·laborador de Muybridge, va fer fotos de moviments superposades, precursores de les fotografies múltiples que el professor Edgerton va fer més tard amb flash electrònic d’objectes com un “swing” de golf o una gota de llet caient sobre la superfície. Moltes fotografies d’aquest tipus, tot i que foren fetes amb fins purament científics, tenen qualitats estètiques fascinants. Entre els primers que van obtenir fotografies deliberadament abstractes hi ha Alvin Langdon Coburn. El 1917 va fer abstraccions fotografiant petits objectes situats a l’interior de tres miralls junts, com en un calidoscopi; d’aquestes composicions en va dir vortografies.

El 19228, Christian Schad va obtenir “ombregrafies”, posant objectes plans i retalls sobre l’emulsió sensible i exposant-ho a la llum. Aquest i d’altres mètodes similars per obtenir imatges fotogràfiques sense utilitzar la càmera, que foren perfeccionats el 1922 per Man Ray, Moholy-Nagy i d’altres, es coneixen amb el nom de fotogrames. Aquests dos últims també van ser els primers en utilitzar mètodes estrictament fotogràfics per obtenir abstraccions tals com l’ús de còpies negatives, exposicions múltiples sobre plaques o paper i el mètode conegut com a solarització.

Des de la segona guerra mundial ençà, s’ha enregistrat un desenvolupament considerable de la fotografia abstracta, probablement com a resultat de la creixent acceptació que tenen les formes més abstractes de pintura, perquè els fotògrafs són molt propensos a emular les tendències preponderants que es donen en arts més antigues.

Mètodes

"Gotes" de Peter KeetmanEntre les tècniques especials que creen imatges abstractes d’una rara bellesa, n’hi ha moltes que només poden se aplicades pels científics que disposen de material de laboratori. Malgrat que aquestes fotos es fan sobretot per motius científics, sovint s’han inclòs en llibres sobre l’art fotogràfic i s’accepten en algunes exposicions d’avantguarda.

Entre aquestes tècniques científiques trobem: fotografia amb raigs X, fotografia mitjançant difracció de raigs X, l’ús del principi de difracció per fotografiar les ones de l’aire produïdes per una bala, les variacions de temperatura a l’entorn d’un objecte calent, les tensions d’una barra, etc., fotomicrografia, fotografia obtinguda directament sobre pel·lícula per una descàrrega elèctrica en un gas, fotografia astronòmica, micrografia electrònica, flash electrònic ultra-ràpid i estudis de temps i moviments on s’enregistren els moviments d’una persona amb llums subjectats a les parts apropiades del seu cos.

La fotografia abstracta també es pot fer amb altres mitjans més senzills, sense emprar tècniques o equips especials. En molts casos n’hi ha prou amb una càmera senzilla. Però el fotògraf ha de tenir una mentalitat especial, sensibilitat estètica i imaginació.

Per a determinades tècniques abstractes és quasi essencial una càmera amb pantalla d’enfocament i amb doble extensió Per al principiant és una ajuda valuosa poder estudiar la imatge fotogràfica a la pantalla. Tanmateix, la càmera ha de ser portàtil, per tal de poder tractar el subjecte des de qualsevol angle que prometi. En molts aspectes, una càmera reflex és excel·lent, però sol tenir poca extensió i no permet fer servir objectius de gran angle. Les càmeres miniatura i de pel·lícula també es poden fer servir, però com que el visor òptic no proporciona la imatge típicament fotogràfica, cal imaginar-la. La mida petita també pot resultar un inconvenient, especialment quan es preveu fer servir a posteriori alguna tècnica especial com la solarització.

Generalment, la necessitat de fer una abstracció comença amb el desig d’imitar el tipus de fotografia esquemàtica que avui dia es presenta a tots els salons. Aquests temes han de tractar-se d’una forma realista amb un interval tonal complet o potser a grans llums. Tant la simplificació de l’assumpte (control primari), com la modificació dels tons (control secundari) , són formes d’abstracció que, un cop dutes a terme, poden produir efectes sorprenents i fascinants.

Controls primaris

Francis Brughiere, paper retallatEntre els efectes a estudiar es troba l’escala, punt de mira, nitidesa, perspectiva i il·luminació. L’escala —és a dir, la mida en relació amb l’enquadrament— ha d’estudiar-se per veure com augmenta la importància del subjecte al acostar-nos-hi, com pot fer ressaltar el detall, com la perspectiva esdevé més violenta fins que es perd la forma de l’objecte i només queden els trets superficials en forma quasi incognoscible.

El punt de mira també canvia l’aparença del subjecte, tant en perspectiva com en la distribució de les masses de llum i ombres. Un punt de mira baix en farà augmentar l’alçada i la importància, i mirant cap a baix s’obtenen objectes poc freqüents.

La nitidesa, l’aspecte borrós i llurs combinacions poden crear-se enfocant l’objectiu adequadament. Determinades parts del subjecte poden fer-se aparèixer rabiosament definides, mentre que altres parts més distants es deixen emboirades. Aquest efecte és corrent en primers plans propers agafats amb una obertura gran sobre objectes petits; per exemple, bocins de vidre trencat. Una nitidesa general extremada pot produir també moltes abstraccions estranyes, especialment en fotografies a una distància molt curta de trames superficials i textures d’objectes, tals com superfícies de roques erosionades i massilla estirada.

La perspectiva i la proporció controlades mitjançant els moviments de la càmera i dispositius òptics poden proporcionar nous aspectes del subjecte; per exemple, utilitzant la inclinació de la part posterior o de la part frontal, o ambdues; canviant la forma de les coses, fotografiant-ne els reflexes en un mirall corbat o una placa metàl·lica polida; o a través d’un vidre senes corregir.

Els efectes d’il·luminació tenen també un paper important en la transformació del subjecte en destacar-ne determinats aspectes. Les ondulacions superficials poden realçar-se amb una il·luminació obliqua lateral, la forma pot simplificar-se amb forts contrasts de llum i ombra o suprimint definitivament una part del subjecte fotografiant la seva silueta.

Quan es tracta d’objectes petits un bon mètode és fer servir una “caixa lluminosa”, és a dir una caixa hermètica amb uns forats per on es fa entrar raigs de llum i una obertura per a l’objectiu de la càmera. A dins s’hi poden posar o penjar els objectes a retratar. D’aquesta manera, el subjecte i la seva ombra sobre les parets poden produir esquemes abstractes.

A l’exterior els efectes d’il·luminació només poden modificar-se variant el punt de mira o esperant que el sol es mogui fins a la posició requerida, però el nombre de subjectes que poden trobar-se dirigint la càmera cap a qualsevol direcció és limitat. Una vegada la imaginació fotogràfica necessària s’ha desenvolupat, qualsevol material pot servir.

Controls secundaris

Marta Hoepffner-Tors (solarització)A més dels efectes que poden observar-se directament a la pantalla d’enfocament, el fotògraf abstracte experimentat pot mirar la imatge i imaginar-se com pot modificar-la a la còpia final mitjançant processos posteriors; per exemple, després d’ampliar-la enormement, modificar-la amb un filtre o fotografiar-la sobre una emulsió infraroja. Si el subjecte es mou o té parts mòbils mirarà d’imaginar-lo totalment o parcialment borrós. Fins i tot se’l pot imaginar amb una altra imatge superposada.

A continuació es donen alguns dels mètodes que es pot emprar. Molts són processos de simplificació. La intenció pot ser reduir els tons mitjans, quedant la imatge només en blanc i negre, o eliminar el color local per tal de destacar-ne la forma, o modificar el rendiment de color per tal de separar una part de l’objecte de l’altra.

Els primers controls i els més importants són l’exposició i el revelat. Un excés d’exposició unit a un revelat complet aplicat a un subjecte il·luminat frontalment pot donar un efecte interessant; copiat sobre un paper de contrast, les tonalitats més clares seran invisibles, però les vores dels objectes i les parts més fosques es destacaran amb cruesa.

L’efecte encara pot destacar-se encara més aplicant reductor Farmer al negatiu. Una exposició curta és útil per simplificar les ombres i destacar els plans i els sortints del subjecte. Si a més es revela el negatiu en excés, s’obtindrà grans contrasts de blanc i negre, especialment si hi havia, a més, una il·luminació contrastada.

En objectes amb il·luminació plana, el contrast es pot obtenir amb la utilització d’emulsions sensibles al blau o d’especials, combinant-les, si cal, amb un revelat prolongat. Aquesta tècnica és útil per destacar el detall local i la textura en coses com el gra de la fusta o la textura de la superfície de les pedres. Els dibuixos de colors poden ser realçats de diverses maneres amb els filtres disponibles. Les plaques d’infrarojos són d’aplicació per obtenir paisatges irreals i fotografies de formes de plantes, encara que també poden produir resultats sorprenents quan s’apliquen a altres subjectes; els resultats no es poden preveure d’antuvi, però el sol fet d’experimentar ja val la pena.

El negatiu pot modificar-se durant el revelat o després. La solarització és un dels camins més prometedors per obtenir canvis radicals a la imatge negativa normal. Tanmateix, el procés és una mica incert i és millor experimentar amb duplicats i no fer servir mai un valor negatiu. L’ampliació de negatius solaritzats produeix positius d’una bellesa peculiar, no hi ha contrasts sobtats i les vores queden com si haguessin estat dibuixades amb un llapis lleuger. La solarització produeix els millors efectes amb subjectes amb un fort contrast i contorns ben definits. El mètode també es pot emprar a transparències positives quan el contorn sigui negre.

Les qualitats abstractes del propi negatiu poden ser explotades fent-ne una transparència positiva per obtenir una còpia negativa en lloc de la positiva normal. Col·locant el negatiu i el positiu en contacte, lleugerament desfasats, i copiant-los junts sobre un paper de contrast, els contorns del subjecte sortiran vorejats en blanc o negre. Modificant la posició del positiu sobre el negatiu es pot variar l’amplada de la línia i variant la gradació del paper i les plaques pot fer-se la còpia en tons negres densos i blancs o en tons grisos.

Mitjançant una gran ampliació d’un negatiu de gra gros, o millor encara, introduint deliberadament la reticulació, poden destruir-se els detalls fins i les qualitats locals de textura, simplificant així la imatge i donant-li una qualitat monumental. Els efectes de gra i textura poden introduir-se també copiant a través d’una pantalla tramada, però el mètode d’emprar un negatiu amb gra o un positiu és més interessant, ja que el granulat forma una part orgànica de la imatge. Un negatiu granulat produirà un reticulat blanc a la còpia, i el positiu, un de negre. Combinant el negatiu i el positiu granulats encara poden obtenir-se nous efectes.

Una altra tècnica emprada a vegades consisteix en distorsionar la imatge escalfant un negatiu humit fins que la gelatina es comença a fondre i a escórrer. Una part o tot el negatiu es pot submergir en aigua calenta o aplicar-hi valor amb altres procediments. En ampliar el negatiu o el paper, o ambdós, poden inclinar-se allargant o comprimint la fotografia. O pot doblegar-se el paper de diverses maneres. Amb pantalles opaques i semi-transparents de forma apropiada és possible suprimir o canviar la definició d’algunes zones de la fotografia.

Imatges múltiples

Picasso dibuixant per Gjon MiliA més de les versions superposades de negatiu i positiu de la mateixa imatge, també es pot combinar els positius i negatius d’imatges diferents. Les imatges es poden ampliar juntes o positivar i revelar-ne primer una, aclarint la còpia però sense fixar-la i tornant-la a posar a l’ampliadora per obtenir una imatge d’un altre negatiu. En fer l’ampliació, pot suprimir-se una part de les imatges o aclarir-les parcialment.

Òbviament, la superposició també es pot fer directament a la càmera i tot fotògraf sap que fins i tot dobles exposicions obtingudes de forma accidental sovint resulten prou atractives. Si es planifiquen, cal fer un esforç per recordar la disposició de les masses de la primera presa de manera que la segona imatge aparegui al lloc més adequat per aconseguir el contrast i l’equilibri desitjats.Els subjectes amb masses grans i senzilles d’ombres solen donar generalment els millors resultats. També poden crear-se efectes interessants fent exposicions múltiples del mateix subjecte i movent lleugerament – o millor girant- la càmera entra una exposició i la següent.

Poden obtenir-se també combinacions estranyes i contrasts fent un foto-muntatge a una escala determinada i copiant després la còpia una vegada muntada. No obstant, aquest mètode, a menys que es faci amb molta habilitat, tendeix a semblar poc convincent i molt poc fotogràfic degut en bona part a que la superposició d’imatges no és orgànica.

El registre de moviments amb la càmera, objectes i llums en moviment, ha estat molt explotat per obtenir imatges abstractes, ja sigui en fotos borroses o en fotos esquemàtiques ben definides. I s’ha aconseguit produir abstraccions interessants amb exposicions múltiples de moviments definits. S’ha obtingut complicats dibuixos de línies en gran quantitat registrant la trajectòria d’un petit fixat en un pèndol. La cosa encara pot complicar-se més utilitzant diversos llums units a un complex sistema de pèndols o fent dibuixos superposats mitjançant exposicions múltiples. Altres efectes de línies interessants poden obtenir-se de diverses formes: per exemple, fotografiant els llums del trànsit en moviment.

Imatges reproduïdes:

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Enciclopèdia Focal de Fotografia”

  1. Ostres que curiós, jo també el tinc i fa uns anys un vell fotògraf em va regalar la primera versió, crec que de 1960, quan era només en un sol llibre.

    Tinc també de la mateixa editorial el Diccionari Focal de Tecnologia Fotogràfica, una altre llibre que cria pols…

    Renoi, gràcies per la feinada de traducció que has fet. Sens dubte un bon article que aniré llegint a estones durant el dia.

  2. Tengui!

    Nois, farem la col·lecció completa, jo tinc la segona edició, de 1968! També en un sol volum.

    M’afegeixo al Pep: quina feinada traduint tot això! Moltes gràcies!