Fotografia abstracta?

Reprenc aquí un fil del fòrum que al seu dia va generar un debat força interessant sobre la fotografia anomenada abstracta. Si hem de fer cas a la definició de l’Enciclopèdia Catalana, l’art abstracte, per contraposició amb l’anomenat figuratiu, és aquell art que no té com a objecte la representació de la realitat visual.

En el camp de les arts visuals tradicionals (dibuix, pintura i escultura bàsicament) aquesta definició ja és ben discutible i, aplicada a la fotografia, és evident que no donaria peu a considerar cap fotografia com a abstracta, ja que en principi la fotografia no fa més que reproduir la realitat.

Si deixem de banda la manipulació digital o dels negatius, o de la pròpia fotografia, que poden donar lloc a imatges altament abstractes, però segurament també allunyades del que s’entén estrictament per fotografia, difícilment trobaríem una fotografia que encaixés amb la definició d’art abstracte que proposa l’Enciclopèdia.

Tanmateix, un ràpid cop d’ull a qualsevol pàgina web de fotografia actual ens proporciona una quantitat ingent de fotografies etiquetades com a abstractes però que en realitat són la representació d’una realitat visual i, per tant, segons l’Enciclopèdia no es podrien considerar pròpiament abstractes: elements arquitectònics, fotografies macro, detalls d’objectes quotidians, paisatges minimalistes, parets, composicions amb ombres, reflexes… Com a mostra, podeu mirar aquests 40 exemples de fotografies abstractes, extrets de 1x.com.4

Però, què tenen en comú aquestes fotos que hagin estat considerades majoritàriament com a abstractes? Si en lloc de la definició de l’Enciclopèdia, fem cas del Diccionari, trobarem que l’abstracció és el resultat d’abstreure o aïllar amb la pensa un atribut o qualitat, considerant-ne una part separada de la resta. Segurament això és el que fem quan mirem aquestes fotografies. Ens abstraiem del significat objectiu de la imatge representada, per considerar-ne només els aspectes gràfics o plàstics. Així, els raigs d’una bicicleta són una imatge gràfica ben suggeridora on alguns copsaran una imatge dinàmica amb connotacions cinètiques, obviant la simple representació d’una roda, mentre que d’altres hi veuran simplement el detall d’una roda de bicicleta. Per això podríem dir que mentre l’autor proposa una imatge, és el lector qui, en funció de la seva capacitat o formació visual, n’ha d’extreure les qualitats que faran que una fotografia pugui ser considerada o no abstracta.

Evidentment, l’habilitat de l’autor farà que una fotografia pugui esdevenir abstracta amb més o menys facilitat, o el què és el mateix, que pugui ser considerada com a abstracta per més o menys gent.

Sens dubte, la tecnologia digital ha propiciat molt aquesta “habilitat” dels autors, en facilitar, entre d’altres coses, retallar i enquadrar parts de la imatge original fins a obtenir una imatge on s’ha perdut pràcticament tota referència a l’objecte retratat. Això permet per exemple que la foto d’un tros de mar esdevingui un conjunt de línies ondulades, on només el detall de l’escuma de la onada ens recorda que estem davant d’una fotografia del mar. Potser sigui en aquesta capacitat de facilitar l’abstracció sense deixar del tot de copsar la realitat, on rau l’interès d’aquest tipus de fotografia.

Però no ens penséssim pas que aquest tipus de fotografia ha sorgit amb la fotografia digital, ni molt menys. Si mirem enrere, veurem que aquest camp ja l’havien conreat insignes fotògrafs de la vella escola.

Ja al 1869 E. J. W., un fotògraf de Filadèlfia, obtenia fotogràficament unes imatges geomètriques, semblants a les que es poden dibuixar amb un espirògraf. Però probablement les primeres fotografies amb intencionalitat clarament abstracte siguin les vortografies que Alvin Langdom Coburn i Ezra Pound va inventar l’any 1916, fetes amb imatges calidoscòpiques obtingudes fotografiant amb tres miralls triangulars.

Uns anys abans però, Wilson A. Bentley ja experimentava amb això que avui entenem per fotografia abstracta, fotografiant cristalls de neu. Hi ha res més realista i alhora més abstracte que els cristalls de neu? En aquest mateix sentit, fins i tot les fotografies de Karl Blossfeldt podrien arribar a considerar-se abstractes.

Més tard, a finals dels anys 20, Walker Evans, amb la foto Roadside Gas Sign, s’anticipa a les fotografies de graffitis i signes, que també serien objecte d’atenció de Brassai. Posteriorment als anys 50, l’autor del famós retrat d’Allie Mae Burroughs, reprèn el gust per fotografiar parets i façanes d’edificis, amb una estètica que res tenia que envejar als pintors que uns anys més tard omplirien les galeries d’art amb les seves obres informalistes.
També Harry Callahan va fer algunes fotografies que es poden considerar entre el millor de la fotografia abstracta. I no es pot pas dir que Callahan, com la resta d’autors esmentats, no fos realista!

Més endavant molts altres fotògrafs han tocat amb més o menys insistència el tema de la fotografia abstracta: Wynn Bullock, Carl Chiarenza, Pierre Cheuva, Joan Fontcuberta…

Vist i dit tot això, podem seguir parlant de fotografia abstracta?

Imatges: Arbre a l’hivern de Harry Callahan (1956), Vortografia d’Alvin Langdom Coburn (1917) i Roadside Gas Sign de Walker Evans (1929).