avatar

Leica ja no vol seguir amb el rotllo

Haig de rectificar aquesta entrada, donat que els responsables de la marca Leica han desmentit que tinguin l’intenció d’abandonar la fabricació de les càmeres de pel·lícula. Em vaig basar en una noticia publicada a La Vanguardia que, pel que es veu, té com a origen una traducció errònia d’un text en japonès. Sembla ser que La Vanguardia la va espifiar i jo hi vaig anar al darrera. Quines coses, un error que al final és una bona noticia!

Vull agrair expressament a la Silvia Valls, que ens ha avisat de l’error a través del Facebook. Moltes gràcies, Silvia!

Una réplica de la Leica 0, la primera de la marcaAbans o després, això havia de passar, era mort anunciada. Les exigències del món de l’empresa i els negocis no permeten gaires romanticismes, cal tirar endavant, mantenir-se ferm en un mercat de competidors ferotges, arraconar les glories passades i mirar cap a davant.

Suposo que, en essència, els caps pensants de Leica darrerament deuen haver fet aquesta mena de reflexions. La conclusió ha estat el seu anunci, gairebé demolidor: Leica abandona la fabricació en sèrie dels models de càmera de pel·lícula.

Aquesta decisió, que per alguns pot semblar anecdòtica i insubstancial, cal examinar-la en el context del que ha representat aquesta marca alemanya i els seus productes. No es tracta simplement del valor nostàlgic i d’autèntic fetitxe que han tingut sempre les càmeres Leica, especialment les telemètriques. El que resulta especialment significatiu és que es pot afirmar que si existeix el format de pel·lícula de 35mm, és gràcies a Leica. I és que Leica va crear la càmera de pas universal!

Oscar Barnack al seu laboratoriLa primera càmera Leica, dissenyada per l’enginyer Oskar Barnack al 1913, va ser un concepte revolucionari. Partint de la pel·lícula de 35mm que es feia servir al cinema, Barnack va construir un primer prototip amb òptica fixa i un obturador de cortina. Va modificar lleugerament el format emprat al cinema, expandint les dimensions del fotograma a 24x36mm. Amb aquesta decisió, va definir el que seria el format estàndard de relació 2:3 que tots coneixem. En Barnack va acompanyar la seva invenció amb un lema que va sacsejar el món de la fotografia: Small negatives, large images.

Les càmeres Leica varen anar evolucionant i millorant, incorporant visor, telèmetre acoblat, òptiques canviables, així com altres sofisticacions mecàniques i, en les darreres etapes, electròniques. La gama de càmeres telemètriques de pel·lícula del segell vermell va culminar amb la M7, continuant la saga amb els models digitals actuals, M8 i M9. Paral·lelament, Leica també va produir les càmeres reflex de la sèrie R, línia que es va iniciar amb la Leicaflex al 1964.

Podem imaginar Cartier-Bresson sense una Leica a les mans?Tots sabem dir el nom d’un fotògraf, com a mínim, íntimament lligat a les Leica clàssiques. De fet, si mirem d’imaginar a Henry Cartier-Bresson en acció, sense remei el visualitzem fent servir una Leica. Les seves fotografies són, sense cap dubte, una mostra evident i indiscutible de les possibilitats i l’excel·lència d’aquestes càmeres petites i discretes. Però, evidentment, no ha estat l’únic dels grans noms de la fotografia que varen fer de les Leica les seves eines més eficaces: Robert Capa, Sebastião Salgado, Elliot Erwitt, William Klein, Alberto Korda, Robert Frank, Xavier Miserachs, Centelles, Català-Roca, Joan Colom… Es podria fer una llista ben llarga! És ben cert que les Leica, carregades amb pel·lícula, han estat testimonis i notaris de la major part dels fets més decisius del sXX. El fotoperiodisme modern li deu gran part de la seva existència a la inspiració genial de Barnack!

El que resulta ben curiós és constatar com encara ara es fabriquen i desenvolupen noves emulsions, noves pel·lícules que, gràcies als avenços tecnològics actuals, tenen unes qualitats molt superiors a les clàssiques de uns anys enrere, mentre la majoria de marques han abandonat la fabricació de càmeres no digitals. Arribarà potser el moment que tindrem a l’abast pel·lícula fresca i vigent, però la farem servir amb una càmera vella, o inclús comprada de segona mà, per que ja no serà possible comprar-ne una de nova? Probablement així serà. De fet, ja és bastant així, amb comptades excepcions (les Zeiss Ikon ZM i SW, les Voigtlander Bessa III i les de la sèrie R, per exemple). Com també és molt possible que aquest anunci de Leica doni una bona empenta al preu de les seves càmeres en el mercat de articles usats.

Segons afirmen els seus responsables, i diria que no es podia esperar menys, Leica mantindrà la producció de recanvis i un servei de manteniment per les seves càmeres de pel·lícula. Però la sentència ja està dictada i no hi ha apel·lació possible.

Segurament les Leica continuaran sent el fetitxe, la fantasia, el somni de molts aficionats i enregistrant, en les mans idònies, imatges magnífiques, però ja no caldrà dur les butxaques plenes de rotlles de TRI-X o HP5 sinó algunes targetes de memòria i bateria de recanvi. Així doncs, adéu a les Leica de pel·lícula i moltes gràcies pels serveis prestats!

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris3 comentaris a “Leica ja no vol seguir amb el rotllo”

  1. Otra mala noticia para el mundo de la fotografía.

    Y desde luego, no se hasta que punto el argumento comercial es válido. La Leica no es precisamente un producto de “gran consumo”. Otra cosa es la creciente escasez de película. Pero quién tiene una Leica, a priori, debe poder permitirse pagar los carretes.

    En fín… Yo más bien sigo considerando las Leica digitales como acoplarle una caja de ritmos a un Stradivarius.

    Un saludo

  2. Encara que ens pugui saber greu als que hem practicat la fotografia química, també cal considerar que no és ni de bon tros l’únic canvi que ha viscut la fotografia i segur que no serà el darrer.

    La tecnologia digital tampoc és el dimoni, ni molt menys. En definitiva, pel·lícula o píxels, no són més que mitjans tècnics, i cap d’ells són “la fotografia” en sí. Ambdós tenen el seus atractius i febleses, les seves avantatges i inconvenients. Però només són el suport, l’eina. Que del seu us s’obtinguin resultats extraordinaris o aberrants només depèn del fotògraf.

    Penso que Leica continuarà fabricant eines magnífiques pels fotògrafs, però seran digitals. La vida és canvi i això no és dolent. Només cal saber adaptar-se a aquest canvis i treure’n el profit possible. Aixecar el puny contra aquestes transformacions segurament tampoc és una actitud gaire constructiva. Potser val més la pena ser més pragmàtics i aprofitar les bondats de les noves tecnologies.

    Això no treu que, si a un li fa gràcia, faci servir procediments anteriors. Jo darrerament (molt poc) encara he disparat algun rodet (Fuji Neopan Acros 100, per exemple). Encara hi ha força gent que gaudeix practicant tècniques antigues (cianotipia, albúmina, etc) que, en el seu moment, varen ser superades per les emulsions de sals de plata.

    La qüestió és divertir-se i fer servir el que et vingui de gust, no?

  3. Falsa alarma! Tot plegat, un error de La Vanguardia iniciat en una traducció desafortunada d’un text en japonès. Si a algú li toca la loteria, encara es podrà comprar i estrenar una Leica de pel·lícula nova de trinca.

    Potser demà aniré a fer una Primitiva, per celebrar-ho ;-)