avatar

Quanta, quanta llum!

La tecnologia fotogràfica avança a una velocitat de vertigen, i malgrat que som molt conscients de molts dels avenços dels que en gaudim (mida del sensor, pes, velocitat d’emmagatzematge…) hi ha altres millores que, vistes en perspectiva, són molt més discretes o desconegudes comparades amb el valor real que tenen. I una d’elles és el sistema de mesurar la llum.

Actualment, les nostres flamants càmeres rèflex no només tenen un fotòmetre incorporat, que directament dóna informació a la càmera perquè ella calculi l’obertura i l’exposició, sinó que fins i tot podem indicar a aquest fotòmetre els punts exactes on volem que es fixi a l’hora de fer la mesura. Imaginem-nos, però, els fotògrafs de mitjans segle XX: com havien de mesurar la llum, amb unes càmeres, no només de pel·lícula, sinó totalment lliures de cap mecanisme electrònic o elèctric?

Com tot allò que fa referència a la història de la fotografia, els primers “fotòmetres” també són fruit de l’enginy. Les primeres referències a aquest tipus d’aparell les trobem en una espècie d’actinòmetres, com els que s’usen en l’estudi de certes formes de radiació. En aquest cas, els actinòmetres fotogràfics empraven un paper sensible a la llum: en funció del que trigava a enfosquir-se completament, es podia calcular la lluminositat de l’escena. Evidentment, era un sistema lent, i poc pràctic.

Actinòmetre fotogràfic de LogaphotPosteriorment, però, va aparèixer l’alternativa mecànica, i no química, de mesura de la llum: els mesuradors per extinció. N’hi havia de dos tipus: d’una banda, els que tenien una superfície transparent, que estava progressivament enfosquida. Sobre aquesta superfície hi havia una escala de números impresa. En funció de quin era el darrer número visible, es podia també saber el nivell de lluminositat.

El següent tipus era a la inversa: estava fet d’un tub o una capsa on, en una punta, hi havia un sistema per a gradualment impedir el pas de la llum. Deixant passar més o menys llum, calia trobar el punt on a partir d’aquell moment ja no es podien llegir uns números escrits a dins. Aquest punt marcava, a l’exterior, amb una escala, la relació de velocitat i obertura adequada per a cada sensibilitat ASA.

Aquests sistemes eren molt més pràctics que l’anterior, malgrat que molt menys fiables, ja que finalment depenien de la capacitat visual de cadascú. Després d’això, ja arribaren, als anys cinquanta, els fotòmetres elèctrics, i tot això ja canvià. Ara bé, amb un fotòmetre d’aquests, i una Leica, molts fotògrafs van retratar el món, i mai no es van quedar sense bateria!

Imatges: la primera mostra un Expophot, fabricat per l’empresa Balda, que és un model del segon tipus de mesurador per extinció (l’hem treta d’aquí), i la segona mostra un Logaphot, un exemple del primer tipus (l’hem treta d’aquí).

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Quanta, quanta llum!”

  1. Un article molt interessant! Resulta sorprenent veure com, amb enginy i coneixements, es poden trobar sol·lucions ben simples i raonablement efectives. Fantàstic!

  2. Recordo haver-ne vist uns d’aquests de tub que menciones, fa molts anys i no recordo el funcionament.

    Un article realment curiós i interessant.