avatar

Yoshihisa Maitani: l’ànima d’una marca

Ja deu ser prou evident pels habituals de la casa que, en general, EF no centra gaire la seva atenció en els aspectes més materials de la fotografia: càmeres, objectius, accessoris, programari i complements diversos. Hi han moltíssims altres llocs web que s’en ocupen i procuren informar puntualment de les novetats que el mercat produeix de manera gairebé continua. Altres, examinen amb rigor i detall la història tecnològica de la fotografia, a través dels aparells i tècniques que han estat significatius en algun moment.

Per altra banda, cal considerar que la fotografia és una activitat amb una component  tecnològica de enorme importància. De fet, si existeix és gràcies als avenços i descobriments en els més diversos caps del coneixement científic i tècnic: física, química, òptica, enginyeria mecànica, electrònica… Però també cal considerar que tota evolució tecnològica es recolza en persones, que sovint hi apliquen tota la seva energia i dedicació a fer realitat el que sembla impossible.

El problema és que aquestes persones, que amb el seu compromís, esforç i perseverança, fan possible que la fotografia continuï avançant i disposi de mitjans, materials i immaterials, cada cop millors i més eficients, sovint queden en el més absolut anonimat. Això és encara més cert avui dia, doncs qualsevol creació mínimament complexa és inviable sense la intervenció d’un gran equip interdisciplinar.

Però això no sempre ha estat ben bé així. Anys enrere, quan les coses poder eren una mica més senzilles, encara hi havia lloc per una mica de personalisme. Els productes d’una marca podien tenir un pare reconegut, no eren només creacions anònimes batejades amb model i número de sèrie. Un excel·lent exemple de tot això és en Yoshihisa Maitani.

El jove Maitani arriba a Olympus

En Maitani duia a la sang la fotografia i la enginyeria a parts iguals. Als 10 anys ja s’havia construït ell mateix la seva primera càmera fotogràfica, havia muntat un laboratori fotogràfic amb només una cortina negra i havia apres a revel·lar pel·lícula tot sol. Amb el temps, en Maitani va assolir una considerable habilitat fotogràfica, que li va reportar diversos premis en concursos locals i de revistes. També tenia certa afició per examinar i corregir els errors disseny càmeres i fer les seves pròpies propostes. Als 16 anys Maitani ja havia registrat 4 patents.

Maitani amb algunes de les seves creacionsA pesar de la seva afició per la fotografia, Maitani tenia clar que la seva vocació professional era l’enginyeria. Així doncs, va orientar els seus estudis en aquest sentit, ingressant en la Facultat de Enginyeria Mecànica de la universitat de Waseda i especialitzant-se en el disseny de motors d’automòbil.

En el quart any de carrera, quan Maitani ja havia tancat tractes per treballar en una empresa d’automoció, Olympus va trucar a la seva porta. Eiichi Sakurai, responsable del departament de desenvolupament de càmeres d’Olympus va ensopegar amb algun dels dissenys per càmeres que Maitani havia patentat, i va decidir convidar-lo personalment a unir-se a Olympus.

L’empresa que avui coneixem com Olympus va ser fundada al 1919 per Takeshi Yamashita i Shintaro Terada amb el nom de K. K. Takachiho Seisakusho, dedicant-se inicialment a la fabricació de termòmetres i microscopis. Un parell d’anys després, la firma va adoptar el nom que ara ens es familiar. Amb la desfeta de la II Guerra Mundial, la firma va re-orientar la seva activitat cap a la fabricació d’equips fotogràfics, per tal de garantir la seva supervivència. La primavera de l’any 1956, amb 23 anys, en Yoshihisa Maitani s’incorporà a Olympus.

La revolució Maitani

Olympus Pen (© Olympus)En Maitani havia sempre molt tingut clara una idea: la càmera ha d’ajudar al fotògraf a expressar la seva visió, no entorpir-lo. Ha de ser com una extensió natural de les mans i l’ull del fotògraf però mai ficar-se al mig, entre ell i l’escena. Partint d’aquesta idea bàsica, Maitani va entendre que dos factors determinants eren les dimensions i el pes de l’aparell. I ambdós s’havien de minimitzar tant com fos possible, garantint alhora la comoditat i senzillesa d’us.

La primera materialització de les idees de Maitani —i també el seu bateig de foc— va ser l’Olympus Pen, al 1959. Aquesta petita joia de l’època dividia cada fotograma de 35mm en dos, obtenint en cada presa una imatge de 36x24mm. D’aquesta manera, no només duplicava les fotos d’un rotlle de pel·lícula (72 en comptes de 36) sinó que a més reduïa considerablement les dimensions de la càmera. En conseqüència, era més barata de fabricar, sense per això renunciar a la qualitat (l’òptica era d’un rendiment inusual per una càmera d’aquest tipus). En Maitani es va poder ajustar al preu límit que l’havien marcat: 6.000¥ (tot un desafiament, considerant que l’Olympus més barata de l’epoca costava uns 23.000¥).

Olympus Pen F (foto: jim.stewart)Maitani va continuar treballant sobre la línia de disseny iniciada amb les Pen i ho va dur a l’extrem de sofisticació amb l’Olympus Pen F, presentada l’any 1963. Es tractava també d’una càmera de mig fotograma, però era una rèflex d’òptiques canviables! Per evitar haver d’incorporar un pentaprisma, que hagués augmentat les dimensions de la càmera, va triar un altre so·lució pel visor: un prisma de Porro.

La Olympus F no era cap joguina, sinó una càmera professional amb totes les de la llei. Per acompanyar-la i completar-la es va crear una extensa gamma d’objectius i accessoris, al mateix nivell que el de qualsevol altre rèflex d’alta gamma del mercat.

L’encert del disseny de Maitani amb la serie de càmeres Olympus Pen va ser avalat amb més de 17 mil·lions d’aparells venuts fins al final de la seva producció, al 1983.

La joia de la corona

Olympus OM-1 (foto: Martin Taylor)El següent producte sortit de les mans de Maitani ha estat probablement una de les càmeres més emblemàtiques de l’història de la fotografia. L’any 1972 es presentà al mercat la Olympus OM-1, la primera càmera d’un completíssim sistema de 35mm, fonamentat en els mateixos principis i fil·losofia que la genial Pen.

La Olympus OM-1, sense automatismes i completament mecànica a excepció del fotòmetre, era molt fàcil de fer servir, més petita que qualsevol rèflex competidora i pesava la meitat o menys però alhora era molt sòlida i fiable. Tenia un visor espectacular, extraordinari per l’època (encara ara ho és), un obturador de tela molt sil·lenciós (al estil Leica) complementat amb avançats sistemes amortidors del mirall, bloqueig manual del mateix, pantalla d’enfocament canviable, la possibilitat d’acoblar-li motors d’avançament de la pel·lícula (OM-1 MD), i a més venia acompanyada d’una extensa gama d’excel·lents òptiques i accessoris.

L’èxit de la OM-1 va ser aclaparador! Tant és així, que la designació original, en realitat M-1, es va canviar per petició expressa de la firma Leica, que va voler evitar la semblança amb la de les seves càmeres de la sèrie M.

Olympus OM-4Ti (foto: foto-kurier.pl)La familia OM, que va continuar evolucionant durant 30 anys i incorporant els posteriors avenços de l’electrònica, va culminar amb la OM-4Ti al 1987, una de les càmeres rèflex més sofisticades del segle XX i probablement una de les millors. El final de les OM va arribar amb el autofocus i el cost de les patents que Olympus havia d’assumir per aplicar-lo.

Cal destacar que la OM-1 va néixer com una derivació d’un altre idea genial de Maitani, que dissortadament no va passar de la fase de prototip: la Olympus OM-X. Aquesta havia de ser una càmera modular, a l’estil de les Hasselblad però de 35mm, que permetés triar els diversos blocs funcionals segons les necessitats: visor, obturador, cos, xassís de pel·lícula, etc.

La millor càmera és la que portes a sobre

En certa ocasió, en Maitani assistia a unes jornades de formació a la planta d’Olympus a Suwa. Al matí, abans d’anar a treballar, solia anar a nedar a uns banys públics propers. Un d’aquells matins, quan Maitani sortia dels banys, va veure com espurnes provocades pel motor d’un camió incendiaven un cotxe. El conductor del camió, que també era als banys, va sortir corrents al carrer encara despullat.

Davant d’aquella escena sorprenent, Maitani es va adonar que ni ell ni cap dels altres testimonis portava una càmera a sobre per fer-ne alguna foto. Llavors va decidir que crearia una càmera que tothom pogués portar a la butxaca i fer-la servir allà on fos. Aquest va ser el inici d’un nou disseny genial: la Olympus XA.

Olympus XA (foto: D. Meyer)La Olympus XA era una càmera ultra-compacta que, a pesar de les seves reduïdes dimensions, incorporava una òptica de 35mm f2,8 de gran qualitat i enfocament per telèmetre. El seu disseny amb la tapa lliscant incorporada al cos permetia dur-la còmodament a la butxaca, tal com Maitani ho va concebre. Segons ell, havia de ser la càmera que un professional se’n duria a les vacances.

La XA és una autèntica exhibició d’enginy i creativitat, en la que es varen aplicar alguns conceptes de disseny que encara ara són admirables. En Maitani va dedicar un munt d’hores al disseny del cos de la càmera, fent innumerables models d’argila, perfeccionant els detalls i refinant el disseny al màxim.

La Olympus XA a la caixa, amb el flaix A16 (foto: timojazz)Un dels elements més notables de la XA és l’objectiu, del qual s’en va encarregar Yoshisada Hayamizu i el seu equip. El desafiament va consistir en crear una òptica no retractil de 35mm que es pugues muntar en el diminut cos de la XA. El disseny final va ser el primer objectiu gran angular de retrofocus invers, una configuració que s’aplicava habitualment als teleobjectius de les rèflex, amb la peculiaritat que el focus es controlava desplaçant elements òptics interns per evitar haver de modificar la llargada de l’objectiu al enfocar. Aquesta meravella de disseny òptic només mesura 31mm des del element frontal fins al pla de la pel·lícula, menys que la seva pròpia focal!

La Olympus XA no era la única càmera miniatura del moment. El referent en aquest terreny era la Rollei 35, un càmera excel·lent dotada d’una òptica de extraordinària qualitat. Però la XA hi aportava un element diferencial: mentre la Rollei 35 s’havia d’enfocar per estimació i aprofitant la profunditat de focus, la XA s’enfocava amb un telèmetre de coincidència. A més, la distància mínima de focus (85cm) era menor que la de la majoria de càmeres de la competència.

Base de la Olympus XALa XA incorporava altres trets singulars, atès el tipus i format de càmera: el fotòmetre, amb prioritat al diafragma i indicació de la velocitat d’obturació al visor; la distància mínima de focus (85cm), menor a la de la majoria de càmeres de la competència; una palanqueta per fer compensació de l’exposició (+1,5), útil en el cas de contrallums, que també servia per activar el temporitzador alhora que feia de mini-peu per equilibrar la càmera (sobre una taula, per exemple) i un botó obturador electromecànic de gran sensibilitat que minimitzava les sacsejades en fer servir baixes velocitats.

Des de la seva aparició al 1979 l’Olympus XA va ser succeïda per diverses variants (XA1, XA2, XA3), però la majoria varen ser bàsicament simplificacions del disseny original (eliminant el telèmetre, automatitzant l’exposició, etc). Caldria destacar la XA4 (1985), dotada amb un 28mm f3,5 de gran qualitat i capaç d’enfocar a una distància mínima de 30cm.

El llegat de Maitani

Olympus Pen F i Olympus E-P1 (foto: elmikamino)Maitani va continuar a Olympus fins al 1996. La seva fil·losofia i els principis que guiaven el seu treball encara són presents a la marca, i es manifesten en productes recents com les rèflex E410, E420 i E450, que en cert sentit hereten idees de les OM històriques (llàstima de visor, però).

Per altra banda, sembla obvi que les recents càmeres del format micro-4/3 (EP-1, EP-2 i E-PL1) són una revisió digital de les genials Olympus Pen dissenyades per Maitani. Si més no, s’ajusten als principis i fonaments establerts pel brillant enginyer.

És evident que Yoshihisa Maitani, que va morir al juliol de 2009, va deixar un gran llegat a Olympus. I aquest llegat es manté i és mostra encara amb força en els productes actuals de la marca.

Bibliografia

Yoshihisa Maitani amb una Pen F (© Olympus)

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris7 comentaris a “Yoshihisa Maitani: l’ànima d’una marca”

  1. Excel.lent article, Joan. Per la meva part he de dir que vaig gaudir molt de la meva OM-101, tot i que no és ni de bon tros la millor de la sèrie. Encara la conservo.Desconeixía la figura d’en Maitani. Un crack, evidenmnent.

  2. Gràcies pels comentaris. M’alegro que el meu article hagi despertat el vostre interès.