avatar

El decàleg de Milton Glaser

"I love NY" de Milton GlasserNo voldria semblar mitòman, encara que potser al final ho semblarà, doncs a d’altres articles ja vaig incloure els Consells per a joves fotografs del Steve McCurry i el Manifest incomplet de’n Bruce Mau. Espero no cansar amb un altre d’aquest caire.

Aquest cop, com en el cas d’en Bruce Mau, no es pas un fotògraf sinó un dissenyador gràfic, en Milton Glaser (potser el més conegut de tots), el que ens fa tot una sèrie de reflexions.

Per si no us sona, només cal saber que es l’autor d’aquest logo que tothom coneix, potser també el més famós i parodiat.

El disseny gràfic hi te molt a veure amb la fotografia, son dues disciplines prou properes i que tenen molt en comú. Si us hi dediqueu professionalment encara hi veureu més similituds: la neboda del jefe, que aquest any farà el catàleg, també en farà les fotos, ja que te una càmera fantàstica i ho fa tan be com ho podria fer un fotògraf…

Milton GlasserAra seriosament. En Milton Glaser va elaborar aquest seguit de pensaments del que havia après al llarg de tota la seva vida professional, més tard algú en va dir decàleg i així va quedar.

És curiós, però he llegit a d’altres que diuen tot just al contrari. En Milton Glasser diu algunes coses que potser ens poden sobtar i en desmenteix algunes d’altres que potser tenim massa donades per certes i només per això ja es bo de llegir.

Cal saber el que pensen els que han arribat molt amunt i no els cal dir el que convé que sentim sinó el que pensen realment.

Prendre-ho com a consell o agafar-ho de manera crítica ja és un altre tema, però estic segur que llegir-ho pot anar be per tothom, conté grans dosis de saviesa. Aquí va aquest decàleg, o aquest conjunt de pensaments, com vulgueu.

1. Només pots treballar (bé) per a gent que t’agradi

Aquesta és una norma curiosa que vaig trigar molt de temps a aprendre perquè de fet, al començament de la meva carrera, intuïa el contrari. La professionalitat requeria que no et agradés especialment la gent per a la qual treballaves o almenys que mantinguessis una relació amb ells que exclogués la intimitat, la qual cosa significava que jo mai menjava ni sortia amb els clients. Fa uns anys em vaig adonar que el contrari era el correcte. Vaig descobrir que tot el treball que jo havia fet que era significatiu i important venia d’una relació afectiva amb un client. I no estic parlant de professionalitat, estic parlant de química. Estic parlant d’un client que comparteix amb tu una base per a l’enteniment mutu. Que de fet la teva visió de la vida sigui compatible amb el client, perquè el contrari és una amarga i desesperant lluita.

2. Si t’ho pots permetre, mai tinguis ocupació fixa

Una nit estava jo assegut al meu cotxe, a la universitat de Columbia on la meva dona Shirley estudiava Antropologia. Escoltava la ràdio i vaig sentir a un periodista preguntar: “Ara que ha complert els 75, té algun consell que donar a l’audiència per preparar-se per la vellesa?” I una veu enfadada va dir “Per què tothom em pregunta sobre la vellesa aquests dies?”. Vaig reconèixer la veu de Jonn Cage. Estic segur que molts de vostès saben qui va ser-el compositor i filòsof que va influir a persones com Jarsper Johns o Merce Cunningham, així com al món de la música en general. Jo el coneixia de vista i admirava la seva aportació a la nostra època. “Sé bé com preparar-se per la vellesa”, va dir. “Mai tinguis una feina, perquè si tens una feina, algun dia algú et acomiadarà i llavors no estaràs preparat per a la vellesa.

Per a mi, sempre ha estat el mateix des que tenia dotze anys: em llevo i em pregunto com vaig a portar el pa a casa. És el mateix als 75: em llevo i em pregunto com portaré el pa a casa. Estic sobradament preparat per a la vellesa.

3. Hi ha gent tòxica. Evita-la

Això és un sub-text del primer punt. En els seixanta hi havia un tipus anomenat Fritz Perls que era terapeuta de la Gestalt. La teràpia de la Gestalt, que deriva de la història de l’art, et proposa que has d’entendre en general abans de poder entendre el particular. El que has d’observar és la cultura completa, la comunitat i la família concretes, i així tot. Perls deia que en totes les relacions humanes les persones podien ser tòxiques o nutritives per l’altre.

No és necessàriament cert que la mateixa persona sigui tòxica o nutritiva en totes les seves relacions, però la combinació de dues persones qualssevol produeix conseqüències tòxiques o nutritives. I l’important que pot dir-te és que hi ha un test que determina la toxicitat de les teves relacions.

Aquest és el test: Has passat un temps amb aquesta persona, bé prenent una canya, anant a sopar o a veure un partit. No importa massa, però al final s’observa si estàs més o menys carregat d’energia; si estàs cansat o si estàs content. Si estàs més cansat, t’han enverinat. Si tens més energia, t’han nodrit. El test és gairebé infal·lible i et suggereixo que ho utilitzis la resta de la teva vida.

4. La professionalitat no és suficient o Lo bo és enemic del genial

Des del principi de la meva carrera vaig voler ser professional, aquesta era la meva aspiració absoluta en la meva joventut perquè els professionals semblaven saber-ho tot-sense esmentar que els pagaven per això. Després de treballar una temporada vaig descobrir que la professionalitat en si és una limitació. Després de tot, el que comporta la professionalitat és la disminució del risc. Així que si vols arreglar el cotxe, veu un mecànic que sàpiga com tractar els problemes del canvi de marxes sempre de la mateixa forma. Suposo que si necessites cirurgia cerebral, no voldries al cirurgià que fes el pallasso i inventés una nova forma de connectar els teus terminacions nervioses. Si us plau que ho faci com sempre.

Desafortunadament, en el nostre camp, en l’anomenat camp de la creativitat -odio aquesta paraula perquè s’usa incorrectament massa sovint. També odio quan s’usa com substantiu. T’imagines anomenar a algú creatiu?- En qualsevol cas, quan estàs fent alguna cosa de manera repetitiva per disminuir el risc, o fent alguna cosa de la mateixa manera que ja ho has fet abans, és clar que la professionalitat no és suficient.

Després de tot, el que es requereix en el nostre camp, més que res, és una contínua transgressió. La professionalitat no permet la transgressió perquè ve acompanyada de la possibilitat de fallar, i si ets professional, el teu instint és no fallar, és repetir el triomf. Així que la professionalitat com aspiració vital és una meta limitada.

5. Menys no és necessàriament més

Sent un fill del modernisme he escoltat aquest mantra tota la meva vida. Menys és més. Un matí a l’alba em vaig adonar que era un sense sentit total. És una proposició absurda i també bastant buida. Però sona genial perquè conté una paradoxa resistent a la comprensió. Però simplement no funciona quan penses en la història visual del món. Si observes una catifa persa, no pots dir que menys és més perquè t’adones que cada part d’aquesta catifa, cada canvi de color, cada canvi de forma és absolutament essencial per a l’èxit estètic. No pots provar que una catifa blava és superior en cap sentit. Això va també pel treball de Gaudí, les miniatures perses, l’art nouveau, i tota la resta. De tota manera, tinc una alternativa a la proposició que crec que és més apropiada. “Just el que cal és més”.

6. L’estil és que no confiïn en tu

Crec que la primera vegada que se’m va ocórrer aquesta idea estava mirant un gravat d’un toro de Picasso. Era una il.lustració per a un conte de Balzac titulat The Hidden Masterpiece (L’obra mestre amagada). Estic segur que tots ho coneixen. És un toro expressat en dotze estils diferents que van de la versió molt naturalista a una abstracció absoluta de línia simple i altres entremig. Tots els casos, de l’abstracció extrema al naturalisme profund són extraordinàries sense importar l’estil. És absurd ser fidel a un estil. No val la pena la teva lleialtat.

He de dir que per als vells professionals del disseny això suposa un problema, ja que el mercat està dirigit per factors econòmics, com saben els qui hagin llegit a Marx. També passa que la gent es cansa de veure sempre el mateix. Així que cada deu anys o així hi ha un canvi estilístic i les coses es fan per semblar diferents. Les tipografies es posen de moda o no i el sistema visual canvia una mica. Si fa temps que rondes el disseny, tens un problema essencial sobre què fer. Vull dir que, després de tot, has desenvolupat un vocabulari, un estil propi. És una manera de distingir-te dels altres, i establir la teva identitat en el mercat.

Com mantenir la teva credibilitat i alhora les teves preferències es converteix en un veritable acte d’equilibrisme. La qüestió de si has de seguir la tendència o mantenir el teu estil distintiu es converteix en ardu. Tots hem vist el treball de professionals il.lustres que de sobte semblen passats de moda o, més exactament, pertanyents a una altra època. I hi ha històries tristes, com la de Cassandre, probablement el millor dissenyador gràfic del segle XX, que no va poder buscar-se la vida i va acabar suïcidant-se. Però el tema és que qualsevol que estigui en això amb un llarg recorregut ha de decidir com respondre als canvis de tendència. Què és el que la gent espera ara que abans no volia? I com respondre a aquesta expectativa de manera que no canviï el teu sentit de la integritat i els teus fins.

7. La teva forma de vida canvia la teva ment

El cervell és l’òrgan més receptiu del cos. De fet és l’òrgan més susceptible de canvi i regeneració de tots els òrgans del cos. Tinc un amic anomenat Gerald Edelman que ha estat un erudit en estudis sobre el cervell i diu que la comparació del cervell amb un ordinador és patètica. El cervell és més com un jardí frondós que està constantment creixent i dispersant llavors, regenerant. I ell creu que el cervell és sensible, d’una manera del qual no som completament conscients, a gairebé totes les experiències vitals i als partits que tenim.

Em va fascinar una història en un diari fa uns anys sobre la recerca del diapasó humà perfecte. Un grup de científics van decidir que anaven a descobrir per què algunes persones tenen l’oïda. Algunes persones tenen un bon sentit. Una oïda perfecte és estrany fins i tot entre músics. Això era prou interessant de per si. Però després van descobrir una mica més fascinant encara. Si agafat a un grup de nens i els ensenyem a tocar el violí als 4 o 5 anys, després d’un parell d’anys alguns desenvoluparien una oïda perfecte, i en tots aquests casos, la seva estructura cerebral hauria canviat.

Què podria significar això per a la resta de nosaltres? Tendim a pensar que la ment afecta el cos i el cos a la ment. Estic convençut que si algú em cridés des de l’altra vorera del carrer, el meu cervell es veuria afectat i la meva vida canviaria. Això és pel que la teva mare sempre et va dir: “No t’ajuntis amb aquests nois dolents”. La mare tenia raó. Els macarres canvien la teva vida i el teu comportament.

També crec que el dibuix funciona de la mateixa manera. Sóc un gran aficionat a dibuixar, no per convertir-me en il·lustrador, sinó perquè crec que dibuixar canvia el cervell de la mateixa manera que la recerca de la nota correcta canvia el cervell del violinista. Dibuixar també et converteix en observador. Et fa fixar l’atenció en el que estàs veient, que no és tan fàcil.

8. El dubte és millor que la certesa

Tothom parla sempre de la confiança en el que fas. Recordo una vegada a classe de ioga el professor va dir que, espiritualment parlant, si creguessis que has aconseguit la il luminació hauries simplement arribat a la teva limitació. Crec que això és també veritable en un sentit pràctic. Les creences profundament arrelades de qualsevol tipus et prevenen contra obrir-te a l’experiència, que és pel que dubto de les posicions ideològiques fermament arrelades. Em posa nerviós que algú cregui molt o molt profundament. Crec ser escèptic i que qüestionar les creences és fonamental.

Per descomptat hem de conèixer la diferència entre escepticisme i cinisme, ja que el cinisme és una restricció més gran a la pròpia obertura de mires que les creences apassionades. Són una mena de bessons. I després, en la realitat, resoldre un problema és més important que fer el correcte.

Hi ha un significant sentit de la pròpia rectitud en el món de l’art i el disseny. Potser comença a l’escola. Les escoles d’art sovint comencen amb el model d’Ayn Rand de la personalitat singular resistint davant les idees de la cultura circumdant. La teoria de l’avantguarda és que com a individu pots canviar el món, que és el que només fins a cert punt. Una de les senyals d’un ego danyat és l’absoluta certesa.

Les escoles fomenten la idea de no comprometre i defensar la teva feina sigui com sigui. Bé, el tema del treball gira normalment entorn de la naturalesa del compromís. Has de saber amb què comprometre’t. La persecució cega dels teus propis fins, que exclou la possibilitat que altres puguin ser correctes no es permet pel fet que en disseny estem sempre tractant amb un triangle: el client, el públic i tu.

L’ideal, fer que tothom guanyi a través d’actes d’acomodació, és desitjable. Però la pròpia rectitud és sovint l’enemic. La mateixa rectitud i el narcisisme solen venir d’una mena de trauma infantil, en què no ens anem a ficar. És una complicació en els assumptes humans.

Fa anys vaig llegir una cita remarcable d’Iris Murdoch en el seu obituari. Deia “l’amor és adonar-se, una cosa extremadament difícil, que hi ha algú a part de nosaltres” És fantàstic no?! La millor aproximació al tema de l’amor que pots imaginar.

9. Envellint

L’any passat algú em va regalar un llibre força elegant de Roger Ronsenblatt titulat Ageing Gracefully (envellint amb gràcia). Va ser un regal d’aniversari. En aquest moment no vaig apreciar el títol, però conté una sèrie de regles per envellir amb gràcia.

La primera regla és la millor. La primera regla és que “no importa”. “No importa el que pensis. Segueix aquesta regla i afegiràs dècades a la teva vida. No importa si arribes tard o aviat, si ets aquí o allà, si ho vas dir o no ho vas dir, si ets llest o ximple. Si estàs tenint un mal dia o un dia pitjor o si el teu cap et mira malament o la teva parella et mira malament, si tu mires retorçat. Si aconsegueixes o no aquesta casa, no importa “. És saviesa després de tot.

Després em van explicar un acudit que resumeix la regla 10. Un carnisser estava obrint el seu lloc un matí i mentre ho feia va treure el cap un conill per la porta. El carnisser es va sorprendre quan el conill va preguntar “¿Tenen cols?” El carnisser va respondre: “Això és una carnisseria. Venem carn, no verdura “. El conill es va anar d’un va saltar. Al dia següent el conill torna a aparèixer i diu “Tenen col?” El carnisser, a hora enfadat diu “Escolta, petit rosegador, ja et vaig dir ahir que venem carn. No venem verdura i la propera vegada que vinguis et retorçaré el coll i et clavaré les orelles a terra. “. El conill va desaparèixer una setmana. Un matí va treure el cap i va preguntar “¿Tenen claus?” “No”. El conill va dir “Bé. Tenen cols? “.

10. Digues la veritat

L’acudit del conill és rellevant perquè buscar una col en una carnisseria podria ser com buscar ètica en el camp del disseny. Pot ser que no siguin llocs obvis per trobar cap de les dues coses. És interessant observar que en el nou codi ètic de AIGA (American Institute of Graphic Arts) hi ha un munt d’informació sobre comportaments apropiats amb els clients i altres dissenyadors, però no res de la relació entre el dissenyador i el públic. Esperem del carnisser que ens vengui carn comestible i que no falseji el seu gènere.

Recordo haver llegit que en l’època de Stalin a Rússia, tot el etiquetat com vedella era en realitat pollastre. No vull imaginar què era el que s’etiquetava com pollastre.

Podem acceptar algun engany, com la quantitat de greix que conté una hamburguesa, però si un carnisser ens ven carn en mal estat, ens en anirem a un altre. Com a DISSENYADORS, tenim menys responsabilitat amb el públic que el carnisser? Tots els interessats a triomfar en el nostre camp s’han d’adonar que triomfar és satisfer al públic, no als dissenyadors o els clients.

“No fer mal” és una recomanació per a metges que concerneix als seus pacients, no als seus companys o als laboratoris farmacèutics. Si volem triomfar, l’honestedat ha de ser la nostra virtut principal.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris6 comentaris a “El decàleg de Milton Glaser”

  1. Llegir tant de sentit comú, fa mal! He de tornar urgentment a la doctrina dels terços! :-)