avatar

Josef Sudek

"Les últimes roses", Josef Soudek (1956)Tot cercant inspiració per al concurs del mes d’octubre, el vidre, he redescobert l’obra d’un fotògraf excepcional, Josef Sudek, on el vidre és protagonista de moltes de les seves fotos. Autor d’una obra molt personal, estretament lligada a la seva pròpia biografia, entre les seves millors fotografies destaquen els bodegons de les sèries “Laberints” i “La finestra del meu taller”, on el vidre hi juga un paper destacat. Aquestes fotos tenen un encant especial. El clima que respiren les fa molt suggeridores i evocadores.

Malgrat ser fotos d’una altra època, no deixen de tenir un punt de vista molt actual i aconsegueixen transmetre molt bé els sentiments de l’autor. Una peça de fruita en un plat, o un got d’aigua a l’ampit de la finestra adquireixen, gràcies a la mirada de Sudek, una mena de sobrietat i serietat que sembla entrar en contradicció amb el dinamisme de la llum.

Sudek no feia molts retrats, però moltes d’aquestes fotografies de naturalesa morta són com un homenatge als amics que li havien regalat els objectes que feia servir.

La raó de ser d’aquests sèries és ben evident si tenim en compte l’època en què va començar a fer-les: durant l’ocupació nazi de Praga, caminar al vespre per la ciutat carregat amb una baluerna com la vella Kodak de gran format a les espatlles, era molt sospitós i possiblement li podria haver costat anar a la garjola. Fou així, empès per les circumstàncies, que Sudek es va recloure al seu estudi i va donar llum (mai tan ben dit) a aquests dos projectes, amb les seves inquietants fotografies d’estranys bodegons. Estranys per a l’època en què es van fer, perquè amb el temps s’han convertit en temes clàssics que encara avui dia són font d’inspiració de molts fotògrafs.

"Finestra del meu taller", Josef SoudekJosef Sudek, conegut com el poeta de Praga, ciutat on va desenvolupar la major part de la seva obra, va néixer el 1896 a Colònia, a Bohèmia, que llavors formava part de l’Imperi Austro-Hongarès. Quan encara no tenia tres anys va perdre al seu pare, pintor de parets i decorador, i amb la seva mare i la seva germana varen ser acollits per uns parents. Als quinze anys va anar a Praga per aprendre l’ofici d’enquadernador, que segurament hauria estat el seu ofici si no hagués estat per una desgràcia que li va capgirar la vida.

Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, Sudek va ser reclutat per l’exèrcit austro-hongarès i va ser enviat al front italià. Fou allà on Sudek va perdre el seu braç dret, circumstància que marcaria la seva vida. Ell mateix va descriure així aquell desgraciat episodi “He perdut el meu braç durant una ofensiva. Se’ns va ordenar avançar i, quan anàvem a carregar la nostra artilleria van començar a bombardejar-nos … .Vaig sentir com si una pedra em colpegés l’espatlla dreta. Vaig mirar al meu voltant, i tots els meus companys havien mort. Després, la ferida es va gangrenar i em van haver d’amputar tot el braç“.

Acabada la guerra, i després de graduar-se a l’Escola Estatal d’Arts Gràfiques de Praga, Sudek va ser capaç de complementar la seva pensió d’invalidesa amb alguns encàrrecs de fotografia.

El 1926, l’Orquestra Filharmònica de la República Txeca el va convidar a la seva gira per terres italianes. Sudek, que era un apassionat de la música clàssica, va acceptar la invitació, pensant que ara podria conèixer Itàlia, cosa que no havia pogut fer durant la seva estada anterior, en plena guerra.

"Laberint al meu taller", Josef Sudek (1960)Al principi el viatge va anar molt bé, però quan van acostar-se a la regió on havia perdut el braç, va començar a experimentar greus trastorns emocionals. Durant un parell de mesos va desaparèixer sense deixar rastre. Sembla ser que Sudek, a causa del xoc emocional que li va produir retrobar-se amb aquell paisatge, va emprendre la recerca del seu membre perdut: “Em vaig perdre en la foscor, però vaig seguir buscant. Cap a l’alba, lluny de la ciutat, he trobat el lloc. Però el meu braç no hi era. Només la vella casa de pagès seguia dempeus“. Aquest incident va fer canviar profundament al fotògraf. Ja no va tornar a viatjar mai més, llevat de petites sortides al camp, als voltants de Praga. L’incident també va afectar les seves fotografies on cada vegada hi apareixien menys persones.

L’any 1927 va llogar una cabanya de fusta al pati d’un edifici residencial al barri de Mala Strana, que va convertir en el seu estudi durant trenta anys. El seu amic, el premi Nobel de literatura Jaroslav Seifert va descriure així aquesta casa, on Sudek vivia amb la seva germana: “La casa estava plena de trastos. Al vespre quan obrien els dos llits plegables, l’habitació es convertia en un dormitori que feia venir ganes de plorar. La seva germana s’ho mirava amb una calma envejable. Era conscient que qualsevol intervenció en nom de l’ordre i la neteja n’hauria espatllat l’harmonia. Per la seva part, Sudek s’orientava amb precisió en mig d’aquell desordre tan especial, entre totes aquelles andròmines. Aquell desordre era tan pintoresc, tan insuperablement insuperable, que s’acostava a una obra d’art summament refinada. La finestra de l’estudi donava a un petit hort on no hi havia res: un parell d’arbusts i un arbre retorçat. Però de la finestra que donava a aquell llastimós bocí de natura en van sorgir algunes de les fotos més belles de Sudek. Imatges amb una lluminositat excepcional, plenes d’encís poètic i d’una bellesa captivadora”.

"Svaty Vit" (Sant Vito), Josef SudekLes fotos dels vidres entelats o mullats de la pluja que hi va fer, podrien haver estat fetes a qualsevol lloc, però en canvi tenen una concreció commovedora. Aquella finestra, que podria ser qualsevol finestra, és la finestra singular i única d’un fotògraf xec, tolit, amb aspecte de pidolaire, una mica adust i amant maniàtic de la música. El seu jardí, petit i miserable, també és tots els jardins i alhora és només el jardí de Sudek.

Però molt abans d’iniciar aquestes sèries intimistes, Sudek havia completat el seu primer projecte important, que havia començat l’any 1924, dos anys abans de l’accident: un reportatge fotogràfic sobre la construcció de la catedral de Sant Vito. El projecte, que va durar quatre anys, revela la passió del fotògraf per tractar la llum no com una simple font d’il·luminació, sinó com a una cosa material que podia ser retratada. Sabia a quina època de l’any i a quina hora del dia, la llum entraria en una finestra específica en l’angle precís que ell volia. Previsor com era, instal·lava la seva voluminosa càmera en el lloc adequat, i esperava que la llum entrés en l’angle desitjat. Llavors, agitava un drap per aixecar la pols i donar així pes a la llum, i disparava la càmera.

Els anys següents, va fer retrats i reportatges, però sobretot paisatges de Praga i voltants. A les seves passejades per la ciutat, Sudek utilitzava una vella càmera panoràmica Kodak del 1894. Era una andròmina gran i incòmoda, però era la seva andròmina i l’estimava, entre altres coses perquè era dos anys més gran que ell.

El fet que amb un sol braç pogués transporta-la per tota la ciutat de Praga devia ser realment sorprenent, però realment ho feia, i a més, moltes de les seves millors fotos de la ciutat les va fer de nit. Seifert retrata així al fotògraf: “Sudek plantava el seu trípode al bell mig del camí, es quedava un instant mirant al voltant i després canviava l’aparell de lloc, dues o tres vegades. Tot amb la mà esquerra. Al costat dret de l’abric onejava una mànega buida. La Primera Guerra Mundial se li havia endut un tros d’espatlla i el braç dret. No en parlava mai d’això. Quan es va allistar era enquadernador diplomat. Quan va tornar no era res. Per sortir del tràngol va estudiar fotografia i es va enamorar d’aquest ofici. Amb l’aparell es manegava fins i tot amb les dents. Amb la boca aguantava un tros de tela fosca i amb la seva melena despentinada semblava un lleó acostant-se un tros de carn a la boca. Solia dir que el món era un gran ball de màscares i que ell, indolent, s’hi passejava disfressat de pidolaire. Quan algú li ho retreia, encara que ho fes amb delicadesa, s’enfadava terriblement. Potser amb raó”.

"Reflexes", Josef Sudek Com hem vist, fou a causa de l’ocupació nazi que Sudek va començar a retratar el seu entorn més immediat: els objectes que l’envoltaven iels paisatges que podia copsar des de la finestra del seu estudi. Acabada la guerra, Sudek tornà a fer paisatges, però el caràcter íntim i personal de les fotografies d’estudi, el va traslladar també a aquestes obres exteriors que, com els seus bodegons, traspuen sensibilitat i experimentació.

Potser sí que alguns paisatges de Sudek són una mica tristos, però així és precisament com ens els volia transmetre: “Sí aquest paisatge és una mica trist. Però no m’agrada fer fotos d’un paisatge alegre, perquè quan és alegre sempre és igual. En canvi, quan és trist, té mil i una variacions; és trist, i més trist  i després menys trist, i això és el que m’atrau”.

Malgrat la seva discapacitat, Sudek sempre va utilitzar càmeres de format gran i des de la dècada dels 40 només va fer impressions per contacte. Va treballar sense assistents, al seu estudi i a l’aire lliure, a la ciutat i el camp. Tot i que mai es va casar i va ser més aviat tímid, no era un solitari i la seva casa va ser coneguda per les vetllades setmanals per escoltar música clàssica de la seva vasta col·lecció de discos. Sudek va morir l’any 1976 a Praga.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris3 comentaris a “Josef Sudek”

  1. Un article fantàstic! Gràcies per apropar-nos la figura d’un fotògraf tan excepcional com Sudek.

  2. Bon article!!! Gràcies Miquel.

  3. Ostres! Em sonava el nom al llegir el títol de l’article. I resulta que finalment he descobert que tenia un llibre seu de fotografies de Praga que vaig comprar quan vaig anar-hi al 1992! I no tenia ni idea que fos tan bon fotògraf i molt menys que la seva biografia fos tan sorprenent. Quan vaig comprar el llibre no en tenia ni idea de fotografia, encara no havia descobert aquest món i vaig comprar-lo com a típic souvenir. Vaja! El tenia a la prestatgeria i no n’hi feia cap cas.
    Gràcies per fer-me menys ingnorant!