avatar

Tina Modotti

"Alcatraces", ina Modotti L’any 1929, a la introducció de la seva exposició de fotografies a la Biblioteca Nacional de Mèxic, Tina Modotti deixava ben clar el seu punt de vista sobre la fotografia:

“Sempre que es fa servir les paraules “art” o artístic” en relació al meu treball fotogràfic rebo una impressió desagradable, deguda segurament al mal ús i abús que es fa d’aquestes paraules.

Em considero una fotògrafa i prou, i si les meves fotografies es diferencien d’allò que en general es produeix en aquest camp, és que jo tracto precisament de produir no art, sinó fotografies honrades, sense trucs ni manipulacions, mentre que la majoria de fotògrafs encara busquen els “efectes artístics” o la imitació d’altres mitjans d’expressió gràfica, la qual cosa resulta un producte híbrid i no aconsegueix impartir a l’obra que produeixen el tret més valuós que hauria de tenir: LA QUALITAT FOTOGRÀFICA.”

"Madre y niño" Foto de Tina Modotti (Tehuantepec,1929)Molt s’ha discutit aquests darrers anys sobre si a fotografia pot ser o no pot ser una obra d’art compartida amb les altres creacions plàstiques. Naturalment les opinions varien entre uns que sí que accepten la fotografia com un mitjà d’expressió igual a qualsevol altre; i els altres, els miops, que segueixen mirant aquest segle vint amb ulls del segle divuit i que, per tant, són incapaços d’acceptar les manifestacions de la nostra civilització mecànica. Però per a nosaltres, els que fem servir la càmera com a eina, o com el pintor fa servir el pinzell, no ens importen les opinions adverses, tenim l’aprovació de les persones que reconeixen el mèrit de la fotografia en les seves múltiples funcions i l’accepten com el mitjà més eloqüent i directe de fixar o registrar l’època present.”

“Tampoc importa saber si la fotografia és o no és art; el que sí importa és distingir entre bona fotografia i dolenta. I per bona s’ha d’entendre aquella que accepta totes les limitacions inherents a la tècnica fotogràfica i aprofita totes les possibilitats i característiques que ofereix el mitjà; mentre que per fotografia dolenta s’ha d’entendre aquella que està feta, podríem dir, amb una mena de complex d’inferioritat, no apreciant allò que la fotografia té de seu, de propi, i, en canvi, recorrent a tota classe d’imitacions, donant aquests obres la impressió de que qui les ha fet quasi té vergonya de fer fotografies i mira d’amagar tot el que hi ha de fotogràfic a la seva obra, sobreposant trucs i falsificacions que només poden agradar als que tenen un gust pervertit.”

"Cables del telégrafo", Tina Modotti“La fotografia, pel fet que només pot ser produïda en el present i basant-se en allò que existeix objectivament enfront de la càmera, s’imposa com el mitjà més satisfactori de registrar la vida objectiva en totes les seves manifestacions; d’aquí el seu valor documental, i si a això hi afegim sensibilitat i comprensió de l’assumpte, i sobretot, una clara orientació del lloc que ha de prendre en el camp del desenvolupament històric, crec que el resultat és quelcom digne d’ocupar un lloc en la producció social, a la qual tots hem de contribuir.”

Malgrat que aquestes declaracions són de fa 80 anys, moltes de les consideracions que hi fa Modotti encara es podrien aplicar a la situació actual, amb les reserves que calgui i amb el degut respecte a totes les opcions que permet l’actual tecnologia, és clar. Però, qui era Tina Modotti? Podríem dir que Tina Moddoti va ser una fotògrafa que feia la revolució  i una revolucionària que feia fotografies. Nascuda a Udine (Itàlia), de ben jove va emigrar als Estats Units, on va treballar com a obrera i on provà sort en la naixent indústria cinematogràfica, actuant en algunes pel·lícules de segona fila (The tiger’s coast). Allà es va casar amb un poeta i dibuixant, Roubaix de l’Abrie Richey “Robo”, que la va introduir en el món artístic. L’any 1922, a Mèxic (on va acudir per assistir a l’enterrament de Robo) va acabar d’entusiasmar-se amb el projecte artístic post-revolucionari que s’hi estava gestant i, a l’any següent, hi tornà amb el fotògraf Edward Weston, per a qui va posar per a algun dels seus nus més coneguts. Fou  a Mèxic on Tina va desenvolupar fonamentalment la seva activitat com a fotògrafa, i per això encara avui és considerada per molts com la millor fotògrafa mexicana. Els seus retrats, bodegons i composicions abstractes, són una mostra  de la brillant fotògrafa que fou.  El seu treball combina un sofisticat sentit del disseny amb un contingut polític i social. Les seves imatges de la classe obrera mexicana i els seus objectes es van convertir en poderosos emblemes revolucionaris.

"Sombrero, hoz y martillo" de Tina ModottiLes seves relacions amb diversos dirigents comunistes (el muralista i gravador mexicà Xavier Guerrero, el cubà Julio Antonio Mella i l’italià Vittorio Vidali (alias  Enea Sormenti, Comandante Carlos, José Díaz, Carlos Contreras) la van portar primer a Alemanya i a Moscou, fugint de les acusacions d’haver assassinat el president mexicà, i després a Espanya, on amb el nom de Maria Ruíz, va formar part del Socors Roig Internacional durant la guerra civil.  Acabada la guerra, el 1939 tornà a Mèxic on va morir l’any 1942 al 46 anys, completament oblidada i marginada.

Si Xavier Guerrero era el revolucionari que utilitzava l’art com una eina per difondre les idees del partit comunista mexicà, Edward Weston era l’artista revolucionari que pretenia assolir una nova dimensió estètica mitjançant la fotografia. Entre ambdós extrems es trobava Tina Modotti, no només a nivell de la relació personal, sinó en el de la consciència artística. Tina va fer el seu propi camí allunyant-se de l’esteticisme, de l’art per l’art, volent aixecar la realitat a l’alçada de l’art. Els seus incessants viatges pel món, i la flexibilitat de les seves idees li va permetre assolir una producció considerable en el camp de la fotografia, de la qual malauradament només es conserven 250 fotografies.

A la seva tomba del Panteón de la Dolores, a Mèxic, hi ha esculpits aquests versos de Pablo Neruda:

Tina Modotti, hermana, no duermes, no, no duermes.
Tal vez tu corazón oye crecer la última rosa
De ayer, la última rosa de ayer, la nueva rosa.
Descansa dulcemente, hermana.
Puro es tu dulce nombre, pura es tu frágil vida.
De abeja, sombra, fuego, nieve, silencio, espuma,
De acero, línea, polen se construyó tu férrea,
tu delgada estructura.

Tina ModottiA l’article Los ojos de una pasionaria, d’Elena Poniatowska hi trobareu un emotiu homenatge a la fotògrafa, en motiu de la restauració d’aquesta tomba.

D’entre l’abundant  bibliografia dedicada a Tina Modotti, cal destacar Tinísima, també de Poniatowska, on l’escriptora narra de forma novel·lada la vida de Tina Modotti.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris6 comentaris a “Tina Modotti”

  1. Efectivament, no hi hem de combregar necessàriament i sense remei. Cadascú ha de fer la seva i traçar el seu camí per on li vingui de gust. De fet, això de “combregar” per mi té connotacions que em repelen força… Ara, que ja m’agrada el que diu la senyora ;-)