Fa temps que no teníem el plaer de poder ampliar aquesta secció d’exposicions virtuals i aquest cop ho fem amb la mostra que ha accedit a presentar-nos la companya Nati Martinez Ribera. Un cop dur que ella va saber transformar en magnifiques fotografies.
No cal dir res més, el text que acompanya les imatges ho diu tot.
Autoretrat en 14 mm: la fotografia com a teràpia
Un petit tumor canvia la teva relació amb el món. El mecanisme mèdic envaeix la teva vida i condiciona la teva existència. Hores de consultes, proves, tractaments, estades a l’hospital. Una espiral en la que costa mantenir el nord. Durant tot aquest període, tenir la meva petita Lumix a mà i pensar les possibles imatges que la meva nova situació m’oferia, m’ha mantingut la ment activa i el cap distret. Juntament amb el suport de les persones estimades, aquesta relació fotogràfica amb la situació, l’ha fet més suportable.
Col·lateralment, camines prop de la mort, i t’adones que no és ni tan negra, ni tan lletja, ni tan allargada i imponent com te l’imaginaves, que és molt pitjor la dels éssers estimats que la teva pròpia. Arriba de puntetes i amb suavitat, gairebé com una carícia, que no fa por, encara que tampoc no fa cap falta que es quedi. Aquesta s’em va escapar, no vaig poder fotografiar-la i no penso anar a buscar-la. El que si crec que vaig fotografiar, va ser la solitud en la que et trobes i contra la qual és impossible lluitar.
Ara, després de dos anys, em plantejo que fer amb la meva vida, i la conclusió és clara: viure-la.
Podeu veure les dues series complertes a la seva web o a la seva galeria d’àlbums de Picasa. Per cert, també les tenia penjades a Flickr i va rebre un correu on deien que li restringien la seva galeria perquè mostrava fotografies de nus, quelcom bastant delirant i que podem llegir en aquesta noticia.

































Joan Calsapeu-Layret
dijous, 25 de novembre de 2010 a les 10:09
ah! me’n descuidava, que ja fa temps, que vaig arribar a la conclusió, que passi el què passi.. la vida te sentit vivint-la…
(Ja sé que és una obvietat)
Quim Dasquens
dijous, 25 de novembre de 2010 a les 11:20
Corprendores, realment sents aquesta soledat, mai amb la intensitat que qui ho viu en primera persona o en segona un ho pot arribar a viure, però que et fan compartir el sentiment. Un treball valent en tots els aspectes. Felicitats!
Enric
dijous, 25 de novembre de 2010 a les 18:43
Unes fotos molt boniques, sensibles… un enquadres bellisims. Ànims i endavant.!
Jaume Fernàndez
dijous, 25 de novembre de 2010 a les 21:12
Renoi… me quedat de pedra, per la história, per la sencillesa i la força de les fotografíes en moments especialment durs.
Gràcies per compartir les teves vivéncies a través de unes imatges molt delicades i plenes de sentiment.
emillamola
dijous, 25 de novembre de 2010 a les 21:58
Impressionant!!!
Moltes gràcies per compartir-ho.