avatar

Fotoperiodisme: renovar-se o morir

Fotoperiodistes a HaitíLa desaparició del fotoperiodisme o el fotoreportatge com a especialitats de la fotografia és un tema del que es parla darrerament. Aquest no és un debat gratuït, la conversa de moda entre els “opinòlegs” del sector.

És un fet que aquesta activitat, que tradicionalment ha estat un dels pilars de la fotografia, pateix amenaces i agressions des de diversos fronts: la globalització dels mitjans informatius; el canvi de model de negoci de les publicacions, que procuren minimitzar els costos encara que vagi en detriment de la qualitat dels continguts; l’escassa consideració i respecte pels foto-periodistes i la seva feina, sovint condicionada o coartada per les administracions i governs, per democràtics que siguin; la dependència de les publicacions dels ingressos per publicitat, fins al punt que algunes agències publicitaries poden decidir sobre els continguts i el seu tractament; la banalització dels interessos del públic; la facilitat amb que es pot modificar actualment una fotografia i la dificultat d’establir el límit del que és una edició acceptable, una interpretació personal o una absoluta manipulació, etc.

Un indici ben clar i evident d’aquests problemes el tenim ben a la vista. Només cal fixar-se com moltes noticies que tradicionalment s’haguessin documentat amb la feina de foto-periodistes propis, ara s’il·lustren amb imatges comprades a grans agencies. Per això darrerament és tan comú veure la mateixa foto, de la mateixa agència, en primera plana de diversos diaris.

Un exemple ben clar i que jo m’atreviria a qualificar de vergonyós: mitjans de premsa tan prestigiosos i potents com el New York Times o el Washington Post no varen enviar foto-periodistes a Haití, i d’altres de menor volum varen trigar més d’una setmana a fer-ho, segons revela Jean-François Leroy, creador de Visa pour l’Image, en una entrevista de Manuel López per al web Periodistas en Español. Sorprenentment, la cadena de televisió CNN va enviar-hi 5 fotògrafs contractats.

L’inici d’aquest debat sobre la precària salut del fotoperiodisme el podem trobar en un article de Neil Burgess, director de l’agència NB Pictures i ex-directiu de la coneguda Magnum, a Editorial Photographers UK on declarava obertament la mort del fotoperiodisme i acusava directament les editorials que prefereixen enviar un periodista acompanyat d’un fotògraf, convertint el fotoperiodisme en “foto-il·lustració”. Segons Burgess, el foto-periodista ja no dóna la seva visió dels fets, ja no és un testimoni independent que transmet una història mitjançant les seves fotografies, sinó que passa a estar al servei del punt de vista d’un altre, del periodista, limitant-se a obtenir les imatges adequades per acompanyar el text.

A més, com apunta Burgess: “les editores paguen menys per un fotoreportatge que podria omplir portada i vuit pàgines que per a una única foto d’una celebritat”.

En aquesta mateixa línia d’opinió encaixa el discurs de Jean-François Leroy, creador de Visa pour l’Image, el festival internacional de fotoperiodisme més important: “Ja és oficial, el fotoperiodisme s’està morint, es morirà, és mort…”, encara que posteriorment l’ha matisat amb algunes pinzellades d’optimisme.

Cal atendre als comentaris de Jean-François Leroy quant a l’excessiva manipulació de les imatges, a l’ús abusiu de Photoshop i altres eines d’edició. Segons ell mateix explica: “de dos mateixos treballs fets a l’Afganistan, un tenia el cel blanc (tal com és el cel a l’Afganistan) i l’altre d’un blau intens amb uns núvols blancs i saturats”. També sembla ser una moda força estesa l’aplicació de l’efecte de vinyetejat o inclús la utilització d’objectius descentrables (tilt and shift) en reportatges fotogràfics.

En no poques ocasions es sacrifica la veracitat en favor d’una certa concepció estètica i, per dir-ho així, amb cada nova versió de Photoshop, les possibilitats i les temptacions de fer-ne un ús pervers augmenten. Per exemplificar aquest perill, Jean-François Leroy explica: “A Haití, vaig rebre una foto d’un fotògraf d’AP en la que es veu a cinc fotògrafs fotografiant quelcom. Es pot identificar sense problemes un soldat i es veu l’emplaçament: un cel gris, amb tons grisos, i un policia amb pantalons blau marí. Dels cinc fotògrafs que estan fent una foto darrera del soldat, en puc identificar tres. He vist les fotos de dos d’ells: els tons són d’un blanc lluent, l’uniforme del policia es torna blau cobalt i el cel és violeta amb núvols de color rosa. Alguns diran que és qüestió d’interpretació però, no es tracta més aviat d’una re-escriptura? L’any passat varem veure imatges del Congo en les que els negres prenien un to gris i la sang un to escarlata. És un problema no resolt, ja que mirar els arxius RAW nos serveix per a res…” (traduït de l’entrevista de Manuel López).

Fotografia de Pietro Marturzo, guanyador del World Press Photo 2010Ni l’arquetípica i mítica World Press Photo s’ha pogut escapar d’aquesta tendència de retocar fins l’excés i el subsegüent debat amb la desqualificació de Stepan Rudik, un dels premiats del darrer certamen, i en donar el primer premi a Pietro Masturzo pel seu treball  “Roofs of Teheran”, amb fotografies considerablement manipulades per tal d’intensificar el dramatisme de l’escena.

Per altra banda, es diria que el sector pateix certa saturació: per molt que sembli el contrari, cada cop hi ha menys mitjans. Les grans agències -Corbis, Getty, etc- acaparen el mercat i exerceixen una pressió que molt poques agències petites poden suportar. Cada cop tenim més informació, però gairebé tota surt de les mateixes fonts.

A tot això, cal afegir la tendència a tractar de manera recurrent els mateixos temes, si fa no fa. Per dir-ho d’alguna manera, òbviament comptant amb honroses excepcions, sembla que fer de foto-reporter equival a actuar com un voltor gràfic de l’actualitat, a l’aguait de la darrera desgràcia amb impacte mediàtic del moment. Combregant amb les directrius de les grans agències de la informació, tendeixen a ignorar els temes que aquelles no consideren interessants, aplicant criteris descaradament mercantils a l’ofici de narrar i informar.

Potser també es possible una anàlisi menys catastrofista de la situació, considerant la possibilitat que en realitat tot plegat siguin símptomes d’un moment de canvi. Com en moltes altres circumstàncies similars, és plausible que calgui una transformació, un exercici d’imaginació per trobar nous esquemes, per renovar les bases d’aquesta especialitat de la fotografia, probablement una de les més antigues.

Com en tots els processos de canvi, probablement cal alliberar-se d’una sèrie de tòpics i axiomes assumits històricament i que poden suposar un llastre per a la professió. Potser cal enfocar altres temes, a banda dels conflictes armats o les catàstrofes naturals de proporcions bíbliques. Sense pretendre treure ni un bri d’importància a circumstàncies evidentment dramàtiques, també és possible tractar altres assumptes des del punt de vista del fotoreportatge, sense que això signifiqui caure en la banalització de l’ofici.

Un dels possibles camins pel canvi l’han iniciat alguns foto-reporters freelance, que exposen la seva feina a galeries d’art o la publiquen en forma de llibres “de fotografia d’autor”. Alguns fotògrafs han estat capaços de crear un llenguatge propi que, sense renegar de les bases i la intenció fonamental d’informar i transmetre una visió personal sobre una història, hi afegeix elements propis de variants més artístiques de la fotografia, trencant les barreres del que és purament documental però sense renunciar al compromís amb la veracitat.

Exemples d’aquest estil de fotoperiodisme podrien ser els treballs de Carlos Espottorno. Em permeto recordar-vos que el premi del Concurs Mensual de novembre és un exemplar del seu llibre China Western. Jo he tingut l’ocasió de fullejar-lo i us puc ben assegurar que és una obra magnífica, tant des del punt de vista fotogràfic com per la qualitat de l’edició.

Fotografia d'Ivor Prickett, de "Gali: Abkhazia's frontier with Georgia"

Un altre fotògraf que penso que encaixa en aquest moviment de canvi és Ivor Pricket, un fotògraf irlandès que viu a Beirut i que ha publicat la seva feina en suplements de premsa britànics de renom, com el The Sunday Times magazine, The Saturday Telegraph magazine o The Guardian Weekend magazine.

Trobo que les fotografies de Pricket, sense deixar de ser indubtablement fotoperiodisme, estan revestides d’una sensibilitat i qualitat estètica absolutament singulars. Amb una aparença enganyosament senzilla, gairebé espartana, són d’una expressivitat aclaparadora. Són fotografies amb una doble vessant: s’enllacen a la perfecció entre elles per construir una història complerta, però també funcionen com a fotografies aïllades i són magnífiques cada una d’elles per separat.

No deixeu de fer una visita a les galeries d’aquests dos fotògrafs. Estic segur que hi gaudireu i, de pas, descobrireu una manera de fer fotografia documental que en molts sentits és una renovació del gènere, però preservant la seva essència i fonaments: explicar una història, amb total veracitat i respecte pels fets, però sense renunciar a la pròpia visió personal.

Us convido també a compartir la vostra opinió afegint els vostres comentaris. I si coneixeu altres fotògrafs que puguin ser bons exemples de nous estils de fotoperiodisme, també seria molt interessant que en féssiu referència.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris7 comentaris a “Fotoperiodisme: renovar-se o morir”

  1. Jasdg, em sembla que vas per un altre camí. Diria que parlem de coses diferents, tu amb els teus comentaris i jo a l’article.

  2. Potser el teu article toca diversos temes que fan referència al fotoperiodisme i bé, jo només volia introduir nous elements al debat! Però potser he pixat fora de test. Si és així és que no he entès res del que he llegit. (És que anem arribant a una edat ….) ;)