avatar

La capsa dels records

A totes les cases sol haver-hi una capsa, d’aquelles planes de camises, o bé un àlbum o carpeta dins de la calaixera o de l’armari, ple de fotografies de mainada acabada de batejar, vestida de comunió, d’escolars, de casament, o fins i tot imatges de l’oncle que va anar a fer les amèriques. També n’hi ha  d’algun esdeveniment que va viure algun dels normalment desconeguts avantpassats ja que ningú no es va molestar en escriure-hi al darrera cap mena de dada ja que tothom el coneixia i sabia perfectament el motiu i les dades del retrat. Tanmateix, és possible de trobar-hi unes vistes de diversos indrets en un format anomenat tarja postal i que va tenir una gran difusió a partir de principis de segle per la seva doble utilitat. D’entre aquestes hi ha les d’en Fargnoli, que es reconeixen pel seu escrit damunt el negatiu de vidre on hi feia constar el lloc o monument que la fotografia representa.

Colònia escolar de Girona,1933Amb aquest text, Emili Massanas i Burcet, dissenyador, col·leccionista i estudiós de la fotografia i dels fotògrafs gironins, començava la presentació de la col·lecció de fotografies de Girona fetes per Valentí Fargnoli i que l’Ajuntament de Girona va editar l’any 1985.

Però ara no us vull parlar d’en Fargnoli, sinó de l’arxiu familiar de fotografies que guardo a casa. Ja em disculpareu que personalitzi aquest escrit, però hi ha moments a la vida en què hom ha de reflexionar i posar ordre als propis records per tal de poder-los transmetre als nostres descendents, en la mesura que sigui possible. I l’arxiu familiar de fotos és sens dubte un dels recursos més valuosos i més potent per fer-ho. D’altra banda penso que, amb més o menys coincidències, la situació que us explicaré li ha passat o li passarà a més d’un.

Mare i filla, Foto estudi Unal-GironaRecordo que, de petit, quan estava malalt i la meva àvia venia a fer-me companyia, es repetia sempre el mateix ritual: havíem de repassar la capsa amb les fotos dels parents. Era talment com ho descriu l’Emili Massanas: fotos de parents i amics, molts dels quals mai vaig arribar a conèixer. Em ve a la memòria la foto d’unes dones amb vestits d’època llargs fins als peus.

Per la foto hauries dit que eren senyores benestants, però en realitat eren gent molt humil, que es devien d’haver posat el bo i millor per a l’ocasió. ”Aquesta era la meva mare” em deia assenyalant una de les dones. Després m’ensenyava cofoia les fotos d’un jove vestit de soldat, ”Aquest és el teu avi, quan va anar a fer el soldat a l’Àfrica”. I encara, “Mira, aquesta nena és la teva mare quan tenia pocs anys”. Són fotos d’estudi, en format Carte postale, amb la marca del fotògraf gravada en relleu.

Miquel Costabella, Foto estudi Unal-GironaRecordo que em feia molta il·lusió veure les fotos d’una nena de la meva edat quan va fer la comunió: era la meva mare. Són fotos d’una sessió d’estudi, ben enquadernades en un suport rígid amb tapes i protegides amb un paper fi transparent. D’una d’aquestes en teníem una còpia emmarcada (encara la guardo), penjada al quarto dels avis. Tot seguit, amb una mica de prevenció, com si anéssim a fer una acció clandestina, l’àvia m’ensenyava les fotos del bar del Centre Republicà de Salt, que havien portat ella i el meu avi. Recordo una foto d’uns clients asseguts, aixecant les copes. i el meu avi al fons, amb una ampolla a les mans.

I més fotos de parents i d’amics. Fotos d’abans i de després de la guerra. Fotos de gent que llavors encara tenien nom, però que ara, sense l’acompanyament de les paraules de la meva àvia i a vegades de la meva mare, s’han esvaït per sempre. Colles d’amics anant d’excursió o fent la berenada, grups familiars celebrant qui sap què.

En algunes fotos encara hi puc reconèixer algun familiar o algun veí. A les fotos del meu pare quan va anar al front, per exemple, entre els seus companys hi reconec la fesomia jove d’uns nois que jo vaig poder conèixer més tard, quan ja eren grans, però de qui ara ja no en recordo el nom. Amb una mica de sort, puc trobar una data anotada al darrera d’algunes fotos, i poca cosa més.

Centre Republicà de SaltPerò a la majoria de fotos ja ningú podrà posar nom a aquelles cares, que així restaran en l’anonimat per sempre. Només seran gent de paper, imatges com les que el dia de Tots Sants vaig poder veure al barri vell de Girona, en les parades dels antiquaris. Després quedaran les fotos dels casaments dels germans, cosins i coneguts dels meus pares, i també les fotos de les criatures de tots plegats.

Us explico tot això perquè tot just ara estic començant la tasca de reordenar l’arxiu fotogràfic familiar, intentant esbrinar qui devia ser tota aquella gent. Ordenar les fotos de quan el meu germà i jo érem petits ja serà una tasca més agraïda: hi reconec fàcilment els protagonistes i la majoria d’acompanyants!. Per si fos poc, en casar-me, vam ajuntar les fotos de casa amb els de ca la meva dona. I embolica que fa fort!. Si a això hi afegim les fotos de les meves filles, -aquestes, per fi, en color- i infinitat de diapositives pendents d’escanejar, ja podeu imaginar  quina tasca tan entretinguda m’espera. Això, sense oblidar les fotos de la nova era digital!

Com és de llei, tot seguit indico els autors de les fotos reproduïdes i els protagonistes que hi he pogut identificar: la foto de les dues dones -em sembla recordar que són una meva besàvia i una seva filla-, i la del soldat -el meu avi-  són de l’estudi Unal de Girona. La del grup escolar -a dalt a l’esquerra hi surt el meu pare- és d’en Fargnoli, com és evident. La del l’interior del cafè no he pogut saber qui la va fer, però en canvi hi reconec el meu avi, la meva àvia i el seu fill, el meu oncle.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris3 comentaris a “La capsa dels records”

  1. Qué fer amb la sobreabundancia de les fotos familiars? Com a fill d’un fotograf aficionat m’he fet moltes vegades aquesta pregunta. M’esperan dos metros de prestatge amb albums i milers de diapositives en format 6×6. …i no compto el meu propi arxiu de diapos, copies en color, negatius etc. Es per desesperar-me!

  2. Amb aquesta entrada Miquel a més d’un se’ns ha posat la pell de gallina perquè qui més qui menys ens hem trobat en aquesta mateixa situació que planteges. El moment de veure les fotografies amb els avis i amb els pares sempre ha estat un moment especial a casa. És com un moment per reviure als familiars que ja no hi són i transmetre coneixement i vivències. És veritat també que amb el temps es deixa de posar nom a les cares i és una pena. M’ha fet molta gràcia el que comentaves de les famílies benestants perquè és així. En aquells temps el anar al fotògraf a fer-se un retrat m’imagino que es tractava d’una cosa molt solemne, d’aquí usar les millors gales per a l’ocasió.
    Gràcies per aquest íntima i personal entrada Miquel

  3. He llegit amb molta il·lusió la teva entrada. A mi em passava una cosa semblant amb la meva avia i el meus pares. Llàstima que després de la mort de la meva mare moltes coses es varen perdre i ara algun germà en té unes quantes. Han sigut ells, els germans que viuen a Terrassa els que han seleccionat i arreglat algunes de les fotos que ens queden.
    Penso que és un temps de records que a tots ens fa il·lusió. Ojalà el meu fill pugui fer el mateix d’aquí a molts molts anys jejejejejeje. Potser avui amb els ordinadors sigui més fàcil que amb les velles caixes de sabates.