avatar

Henri de Toulouse-Lautrec era un caganer

Henri Toulouse-Lautrec cagant a la platja de Le Crotoy, per Maurice Joyant (1898)

Aquesta entrada hagués estat força més oportuna fa uns pocs dies, lligant amb la tradició inequívocament catalana d’incloure un personatge aliviant els budells en aquests petits diorames que en diuen pessebres o naixements. I no ens oblidem del Tió i els seus sorprenents processos gastrointestinals! Sembla ser que als catalans ens agrada força, això de la caca. Dissortadament, he ensopegat amb aquesta curiosa informació un pèl massa tard i no he estat a temps de celebrar les festes amb una tríada defecatòria: caganer de pessebre, Tió i Henri de Tolouse-Lautrec.

Bromes nadalenques a banda, trobo que aquestes imatges singulars donarien peu a moltes reflexions sobre la naturalesa i funció de la fotografia; sobre el seu valor com a mitjà d’expressió artística, la seva capacitat per transmetre missatges commovedors de manera efectiva,  emprant un llenguatge que a hores d’ara, atès el bombardeig intensiu d’imatges de tota mena al que estem sotmesos, ja és ben bé universal; sobre la seva utilitat per deixar registre documental indeleble de fets, costums, persones, situacions…

Però resulta que, com la vida mateixa, la fotografia no té per que limitar-se als aspectes seriosos, greus i transcendents de la vida. Això reclouria la fotografia, la limitaria, la convertiria probablement en quelcom pompós i reservat a aquells que no han estat capaços de desenvolupar un mínim sentit de l’humor. I considerant les dimensions de la broma que és la vida mateixa, d’aquesta manera tindríem una visió ben limitada i empobrida de tot plegat.

La fotografia també serveix al registre visual dels records personals, familiars, col·lectius. Són les imatges que atresorem de les nostres reunions de família, de les trobades amb els amics, dels nostres viatges, experiències i tot allò que en un moment donat no hem volgut que se’ns escapés de la memòria. Així, anem arreplegant petits fragments de la nostra vida per, de tant en tant, refrescar el record d’instants ja escapats.

Retrat d'Henri de Toulouse LautrecAquestes singulars imatges protagonitzades per Henri de Tolouse-Lautrec ens en brinden un exemple ben clar. Són també una mostra ben primerenca de fotografies d’una celebritat mostrant un comportament indecorós o censurable, un tipus de fotografia que està força de moda en determinats mitjans avui dia. Durant una de les seves freqüents visites a Le Crotoy, concretament l’any 1898, el pintor va perpetrar aquesta broma grollera i escatològica. L’encarregat d’eternitzar tan poètic moment amb unes instantànies va ser Maurice Joyant, escriptor, marxant d’art parisenc i amic d’Henri des de l’adolescència.

La situació és pot revestir, si es vol, amb cert aire premonitori i dotar-la de significació al·legòrica: la carrera de Toulouse-Lautrec ja estava en declivi i la seva salut, notablement erosionada pels nombrosos excessos i les malalties venèries, encara més. Un any després de representar aquesta impúdica escena va ser internat en un sanatori mental en un darrer intent de tractar la seva addicció a l’alcohol. Un parell d’anys més tard moria, vençut per l’absenta i la sífilis. Amb aquestes postaletes transgressores, l’Henri sembla voler dir-nos quelcom de l’estil d’aquella expressió castellana que fa referència a determinat tipus d’edifici religiós i el temps que encara s’hi ha de romandre.

En qualsevol cas, queda palès que la tradició d’homenatjar personatges famosos, rellevants o il·lustres en la figura d’un irreverent defecador no es limita a l’àmbit de les escenografies en miniatura pròpies de la temporada nadalenca, en la seva variant catalana. A través d’aquestes fotografies fetes fa més d’un segle, Henri Tolouse-Lautrec ens brinda la seva cagarada eterna.

Ara, us convido a una personal reflexió que podeu compartir a través dels comentaris: a qui o què li oferiríeu vosaltres un generós present excrementici, ara que queden pocs dies per consumir l’any 2010?

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris3 comentaris a “Henri de Toulouse-Lautrec era un caganer”

  1. Doncs jo li dedico una bona tifa a intercacanomia, per exemple.

  2. La meva caca la llenço contra un ventilador ben gros, per esquitxar molt i força, apuntat cap als bancs i poders financers que ignoren lleis i moral, els especuladors de cobdícia desmesurada i els polítics que els han permès a tots plegats dur-nos a una situació de precarietat econòmica. Merda pudenta per a tots ells!