avatar

Pieter Hugo

Mallam Mantari Lamal with Mainasara, Pieter Hugo (Nigeria, 2005)
Al juliol de 2008 en parlar dels Rencontres d’Arles d’aquell any, s’esmentava al fotògraf sud-africà Pieter Hugo, “que presenta unes impressionants fotos de Nigèria”. Aquell any va guanyar a Arles el Premi Discovery amb la sèrie “The hyena & other men”.

Certament, les fotografies de Pieter Hugo són impressionants, en el sentit que no et deixen indiferent. No són fotos fàcils de digerir, que diria Mourinho.  Les seves fotos tenen un aire entre quotidià i apocalíptic que les fa inconfusibles. Podríem dir que són imatges d’una apocalipsi quotidiana, d’una realitat crua, sense gairebé escletxes per a l’esperança. Totes les seves sèries tracten temes relacionats amb l’Àfrica, amb la gent d’Àfrica.

El projecte esmentat The hyena & other men, tracta sobre els anomenats homes hiena de Nigèria, una saga de domadors ambulants de hienes i altres animals salvatges que recorren el territori nigerià amb els seus animals ensinistrats.

Hugo  explica que s’hi va interessar a rel d’una notícia que va veure en un diari, on es comentava que aquella gent eren lladres de bancs, guardaespatlles, traficants de drogues, cobradors de deutes. El mite estava servit i la seva curiositat també. Va decidir anar-los a veure per fer-los un reportatge. Va resultar que eren una mena de joglars ambulants, artistes que utilitzaven els animals per entretenir les multituds i vendre medicaments tradicionals.   Finalment va viatjar i conviure amb ells més d’una setmana, entre hienes, micos i pitons.

Malgrat que vaig mirar de fotografiar les actuacions de la colla, em vaig adonar que el que realment em fascinava era la hibridació del món urbà i el món salvatge, i la relació paradoxal que els ensinistradors tenien amb els seus animals,  a vegades afectuosa, a vegades brutal i cruel. Vaig començar a buscar situacions en què aquests elements de contrast es fessin evidents. I vaig decidir concentrar-me en retrats. M’agradava anar a fer un tomb amb un dels artistes, sovint pels carrers de la ciutat, i, si l’oportunitat es presentava, prendre una fotografia.

Dos anys més tard va decidir tornar a Nigèria per acabar el projecte, aquesta vegada amb unes imatges menys formals i més íntimes.

"Emilia Ibeh, Doris Orji and Sharon Opiah", Pieter Hugo (Enugu, Nigeria, 2008)Més recent és el treball Nollywood, que reflecteix el món del cinema a la tercera indústria del cinema més gran del món, que produeix al voltant de 1000 pel·lícules cada any. Les condicions en què es fan la majoria d’aquestes pel·lícules farien estremir sens dubte als productors i cineastes occidentals: les pel·lícules es roden i comercialitzen en una setmana, amb un  equip de baix cost, amb actors locals i amb decorats reals. Històries dramàtiques amb finals tràgics que fascinen al públic. Una estètica violenta que barreja elements reals i de ficció, que queda molt ben reflectida en les fotos de la sèrie, una galeria d’imatges al·lucinants i inquietants.

El projecte Messina/Musina mostra la crua realitat d’una ciutat a la frontera septentrional de Sud-àfrica. Pieter Hugo en parla així:

Musina és la ciutat més septentrional de Sud-àfrica. Es troba a la vora del riu Limpopo, a la frontera amb Zimbabwe. La ciutat era coneguda anteriorment com Messina, per al 2002 li van canviar el nom per corregir un error ortogràfic colonial del nom del poble Musin que abans vivia a la regió.  Situat al cor de la sabana, amb les seves finques de caça i  mines de diamants, atreu a un conglomerat de gent ben singular, que s’hi sent atreta per les oportunitats que ofereix, ja sigui treballant a les mines o a les granges, a la vigilància de la porosa frontera, o al contraban material i d’immigrants estrangers, o a la prostitució.

"Yakubu Al Hasan, Agbogbloshie Market", Pieter Hugo (Accra, Ghana 2009)En un dels seus treballs més recents, Permanent error, Hugo va fotografiar la gent i el paisatge d’un abocador de tecnologia obsoleta a Ghana. El lloc, als afores d’un barri anomenat Agbogbloshie, és conegut pels habitants locals com Sodoma i Gomorra, una descripció prou eloqüent de la profunda inhumanitat del lloc.

Els habitants d’Agbogbloshie sobreviuen en gran mesura cremant el plàstic de tota mena de dispositius electrònics, d’on n’extreuen per combustió coure i altres metalls. Les escombraries electròniques contaminen rius i llacunes, amb conseqüències que són fàcilment imaginables.

L’any 2008 GreenPeace va  prendre mostres del sòl cremat a Agbogbloshie i hi van trobar altes concentracions de plom, mercuri, tal·li, cianur d’hidrogen i PVC. Val a dir que aquests residus arriben dels països occidentals.

Segons les Nacions Unides els països occidentals produïm uns 50 milions de tones de residus digitals cada any. A Europa, només el 25 per cent d’aquest tipus de residus es recull i es recicla d’una manera eficaç. La resta s’envia als països en desenvolupament, suposadament per reduir la bretxa digital, crear llocs de treball i ajudar a la gent.

La realitat de les fotos d’aquest reportatge posa en evidència, però, que en llocs com Agbogbloshie, les persones, amb el seu bestiar pasturant entre muntanyes de plaques base, monitors i discs durs rebutjats, està molt lluny dels beneficis atorgats per l’avanç imparable de la tecnologia. D’altra banda, aquest cementiri d’artefactes del món industrialitzat, també ens recorda la fragilitat de la informació i les històries que un dia van ser emmagatzemats en els ordinadors i que ara són només fum negre i plàstic fos.

Per acabar, un altre reportatge a destacar: Rwanda 2004: vestiges of a genocide. Les fotografies d’aquesta sèrie preses una dècada després del genocidi, ofereixen una vista forense d’alguns dels llocs on hi va haver les execucions massives i de les tombes que es destaquen com monuments persistents als milers de persones sacrificades.

Pieter Hugo, auto-retratTot i que només hem esmentat algunes de les seves sèries, a la seva pàgina web i a la de la galeria Michael Stevenson podreu veure la resta.

Pieter Hugo va néixer el 1976 a Sudàfrica, a Ciutat del Cap, on segueix vivint. Ha exposat arreu del món i el seu treball, provocatiu i inspirador, ha estat guardonat amb diversos premis. Fins ara ha publicat quatre llibres: Nollywood (2009), The hyena & other men (2007), Messina/Musina (2007) i Looking aside (2006).

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris3 comentaris a “Pieter Hugo”

  1. Un bon exemple de una realitat, com dius, apocalíptica amb fotografia honesta i potent i que no li calen exageracions posteriors.
    M’ha agradat conèixer aquest fotògraf, mercès!

  2. uf, una dosis de realitat, no et deixa indiferent.
    Una feina dura, compromesa i que deixa empremta a qui la fa més que a qui la veu.

  3. Un fotògraf extraordinari, que fa una feina impressionant. És dur enfrontar-se a algunes realitats, però gent com en Pieter Hugo ens recorda el món que hi ha més enllà de la comoditat del nostre sofà.

    Gràcies per l’article, Miquel.