avatar

Bromoli. Una breu introducció

"Tracció de sang", Bromoli d'Antoni Campanyà (1933, Fons de la Generalitat de Catalunya)

Si a la primera meitat del segle passat, els fotògrafs pictorialistes, en el seu afany d’obtenir imatges personals que poguessin ser considerades obres d’art, talment com la pintura o escultura,  i distingir alhora les seves imatges de les que obtenien els aficionats nouvinguts amb les seves Kodak, no dubtaven a emprar tota mena d’artilugis (llegeixis filtres, objectius imperfectes, …) i a aplicar tècniques del què ara en podriem dir postproducció (bromoli, goma bicromatada, …) ara, en el món digital, som els fotògrafs aficionats els qui no dubtem a emprar sofisticades eines de postproducció per aconseguir imatges que es considerin artístiques. De fet, un dels comentaris més afalagadors que pot rebre una d’aquestes fotos pictorialitzants a les xarxes foto-socials d’Internet, és casualment: “Sembla una pintura!” o “Això és art!”.

Si fa un segle doncs, la fotografia es va “vulgaritzar” amb l’arribada de les càmeres Kodak, ara es popularitza la fotografia pictorialista amb l’ús (i sovint amb l’abús) de les tècniques de postproducció (llegeixis textures, programari divers, …).

"Tossa de Mar", Bromoli de Claudi Carbonell, (AFC, dipositada al MNAC)

Tornant a les tècniques utilitzades pels pictorialistes, voldria referir-me al mètode del bromoli, potser la tècnica preferida per aquells fotògrafs.

Segons la definició de l’Enciclopèdia Catalana, “el bromoli és un Procediment fotogràfic, d’entre els anomenats pigmentaris, en el qual la prova final presenta un aspecte similar a l’aiguafort. Hom l’obté a partir d’una còpia al bromoli sobre superfície de gelatina. Hom aplica tinta grassa sobre la superfície en relleu que en resulta: les parts enfonsades admeten la tinta, i les inflades la rebutgen. L’estampació de la prova entintada i humida sobre paper de dibuix mitjançant la pressió d’un tòrcul de cilindres és anomenada bromoli transportat”.

La fotògrafa americana Joy Goldkind, que segueix utilitzant aquesta tècnica, ho explica així: “El bromoli utilitza una imatge de bromur de gelatina de plata, que després s’esvandeix per retirar-ne el contingut de plata. Després, es fa servir tinta litogràfica per reemplaçar la plata que ha estat eliminada pel blanqueig”.

D’entrada, Goldkind ja fa servir velocitats lentes i dobles exposicions per obtenir imatges difuses i alterar d’entrada la realitat de les fotografies, i després aplica la tècnica del bromoli, treballant les imatges amb pinzell  i tinta, per afegir-hi un toc de misteri. Les imatges així tractades, són una barreja de realisme i fantasia, i gràcies a l’ús d’aquestes tècniques pot crear peces úniques. En aquest video podeu veure el laboriós procés que cal seguir per obtenir un bon bromoli.

Bromoli de Joy Golkind

A casa nostra, entre els anys 30 i fins ben entrats els anys 50 del segle passat, fotògrafs com Josep Maria Casals i Ariet, Narcís Ricart, Joaquim Pla Janini,  Claudi Carbonell (que va arribar a tenir un taller de producció de paper al bromoli) o Antoni Campanyà van fer servir aquesta tècnica, principalment aplicada a paisatges i algunes escenes urbanes i costumistes.

Aquests dies i fins al 18 de febrer, Jaume Balanyà exposa la sèrie de bromolis AL VOLTANT DE L’ANNAPURNA, a l’espai F.Català Roca de la Saleta del Centre Golferichs (Gran Via, 491 Barcelona).

Per qui vulgui emular un bromoli, sense necessitat d’embrutar-se les mans, es pot descarregar una textura que aplicada sobre una fotografia en blanc i negre, pot fer l’efecte d’haver aplicat aquesta tècnica. Tot plegat, és clar, per donar gat per llebre.

Autoria i procedència de les fotos:
- Tracció de Sang d’Antoni Campanyà. MNAC
- Tossa de Mar de Claudi Carbonell. MNAC
- Bromoil de Joy Goldkind. The International Society of Bromoilists

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris6 comentaris a “Bromoli. Una breu introducció”

  1. Agrait per l’informació dels autors.

    Salutacions.